La va arrencar, la va olorar aclucant els ulls i la va començar a oblidar sobre el llibre que jeia des de feia mesos, mig obert i mig recolzat, a la taula del costat de la finestra, també oberta. Es va allunyar. Tant se val, tampoc no hagués estat capaç de sentir el diàleg.

- Perdona, ella m’ha deixat aquí i ara et faré mal amb les espines.

- No hi fa res, sóc un llibre de poesia. En sabem un món de patiment. Perdona tu, et queda poc temps i no puc fer res per tornar-te al jardí d’on vens.

Silenci. Havia volgut ser sincer i amable i potser s’havia passat. Ell, previsiblement, viuria molt de temps i en canvi ella…

- No t’hi amoïnis. És el que hi ha. Segur que en algun lloc tens un poema sobre l’efímer del perfum de les roses.

Aquell to frívol no enganyava ningú. Per la finestra entrava un vent fred que la feia estremir. Però ell era ferm i vessava de cuir, pergamí i cantoneres daurades. Amb un petit esforç va aconseguir tancar-se sobre ella.

- Què has fet? Ara em clavaré més, les espines et foradaran les pàgines. Obre’t i deixa’m caure.

- Et deixaries caure per no ferir-me amb unes espines que no han estat prou fortes per defensar-te. Aroma sense defensa. Poesia sense olor. T’abraçaré lluny d’aquest vent, molt més enllà del teu silenci. Em deixaràs una empremta i una flaire que ja no esperava. A canvi, no veuràs un horitzó de tristesa marcida. Et tindré a dins i seràs el més viu de tots els meus poemes.

≡ Categoria: Lifetime, Sento i escric | ≅ 14 Comentaris

Temps era temps, fa moltes primaveres. Podia ser un colmado o una pastisseria. En qualsevol cas era un local d’aquests tan bonics d’estil modernista que encara es conserven. En obrir la porta va sonar una campaneta i el venedor va sortir. Era clavat al Ferran Monegal.

-Ah! Una parelleta… en què us puc ajudar? Em sembla que ja ho sé -va assegurar amb una rialla suau, mentre un canari flauta refilava en una gàbia del racó.

-Doncs sí -vaig fer jo- però no ens acabem de decidir pel model.

-Tenim de tot -oi, Papitu?- mireu i trieu. No hi ha pressa.

Era el Monegal de veritat o és que tothom amb la mateixa cara anomenava Papitu als seus canaris flauta? Distrets amb aquest pensament, vam trigar una mica a reaccionar.

-No sé… -vacil·lava jo- descartarem els clàssics, que “la mel d’abelles a vegades es torna de vespes”.

El venedor em mirava una mica esparverat.

-És una frase de Sagarra. És que se se’n coneix molts trossos de memòria, sap?… -em va excusar ell-.

-Personatges pintorescos -el vam sentir dir en veu baixa-. I en to més alt: Feu, feu… ara tira molt la de truita de patates, tot i que jo personalment no la recomano perquè es perd el gustet dolç tradicional. La de Gruyère, a més, té l’inconvenient dels forats, que són poc estètics, la de galeta Cookie hi ha qui la troba massa dura, i a més té “tropezones”… millor deixar de banda els “tropezones”… ahir me’n van portar una de codonyat que fa molt bona olor, amb efecte astringent. La de crema catalana potser us semblarà massa toba, però el sucre cremat li dona un toc especial. I si sou d’esperit trencador, la de crèpe de kiwi amb melmelada de gerds no us deixarà indiferents. Voleu veure el catàleg del Ferran Adrià?

-Ui, no, no anàvem pas per aquí… aquella està en venda?

-Noia, “aquella” és l’aplic de la paret!

-Ah, perdoni…

-I aquella?

-Escolta pollastre, aquest és el sopar que acabo d’encarregar al restaurant italià de la cantonada! Heu de mirar l’aparador.

Allò era més difícil que trobar la típica agulla al paller. Finalment, vam posar els ulls simultàniament en un objecte de l’esquerra -a l’aparador, això sí- i ens vam mirar.

-Ah, alerta! Sembla que ja han triat… i molt bé, per cert… 70 per cent de cacau, dolça i estimulant.

El canari semblava que s’havia tornat boig. El devia tenir ensinistrat per cantar més fort quan uns clients es decidien.

 -Es conserva bé?

-Les dones, sempre amatents…! Depèn de vosaltres, però en principi cap problema.

-I és molt cara?

-He, he! I els homes, tan pràctics… Ara és de franc. El temps s’encarregarà de decidir si resulta una ganga o us toca pagar-la cara.

Ens vam quedar de pedra amb la resposta. Aquell home parlava com un savi.

-I quan s’acabi n’hem de venir a buscar una altra?

-Ben tractada, no. Si en teniu cura, tots els bocins que mengeu tornaran a créixer. És l’anomenat efecte “Bota de Sant Ferriol“.

Sense gosar replicar, vam donar les gràcies i vam sortir amb la nostra adquisició a les mans i amb el temps just de veure com botiga, Pseudomonegal i canari flauta desapareixien enmig d’un núvol de fum.

Aleshores em vaig despertar, curiosament amb una mica de gana. Vaig anar a la cuina i allà estava, sobre el marbre, la nostra lluna de xocolata. En vaig trencar una pessigadeta i me la vaig menjar. Sí, dolça i estimulant. Abans de sortir de la cuina vaig aturar-me a mirar enrera: tornava a estar sencera com si res no hagués passat.

Em vaig ficar al llit. El meu marit dormia. M’hi vaig acostar una mica. Abans d’agafar el son vaig mirar amunt i vaig fer l’ullet.

I Sant Ferriol, des del Cel -si existeixen el Cel i Sant Ferriol- va somriure.

≡ Categoria: Lifetime, Sento i escric | ≅ 6 Comentaris

Esmorzem, dinem i sopem crisi. Això ja fa temps que no ho discuteix ningú. I ara els gurus de l’economia fan calaix sortint als mitjans de comunicació i exposant la seva visió particular sobre la muntanya russa en què ens toca passar el dia a dia. Alguns són modestos, d’altres es permeten el luxe asiàtic de donar solucions infal·libles. Però anem al tema.

Un bon dia em vaig adonar que els socialistes, invariablement, havien de fer servir les paraules “progrés” i “dinamització″. Eren marca de partit. Això i la ridiculesa de canviar el gènere de les paraules per intentar que estiguéssim tots i totes molt contents i contentes d’aquest tracte donat als i les habitants. Per acabar marejat. De debò alguna dona amb maduresa mental sent ferida la seva sensibilitat perquè se li digui que és metge i no metgessa?

En qualsevol cas, això no deixa de ser anecdòtic. Ridícul, però anecdòtic. I no mereixeria ni una línia si no fos per introduir un grupet de paraules (oportunitat, fita, repte…) que no són marca de partit, sinó de cinisme.

Uns quants han esguerrat el vestit i ara l’hem d’adobar entre tots. Fantàstic.

Sent directes: Ens diuen que ens baixem els pantalons -o les faldilles- i ens posem d’esquena, ens ensenyen -o no- un pot de vaselina i pretenen que estiguem contents de tenir l’oportunitat de viure una experiència diferent.

També hi ha mètodes més sofisticats, i en això ajuden molt els mitjans de comunicació, que ens presenten boniques paràboles socials per ensinistrar-nos. Per exemple:

La senyoreta Camilla Annapurna es va quedar sense feina per culpa dels retalls de la seva empresa. Incansable i valenta, la senyoreta Annapurna recorda que el seu referent sempre havia estat el món esotèric i alternatiu. Aleshores decideix donar un tomb a la seva vida i posa un negoci de comercialització de Flors de Bach combinat amb uns cursos de risoteràpia per a persones sense feina. La senyoreta Annapurna es fa rica i rep d’aquesta manera el premi merescut pel seu optimisme i la seva empenta.

En Manolito Guijarro (que no surt en aquest tipus de documentals) és un obrer de la construcció a qui el seu cap -que també està amb una mà al davant i l’altra al darrera perquè s’ha quedat sense clients- ha hagut d’acomiadar, i ara no té feina. S’ha apuntat a l’atur, és clar, però no troba res fix per alimentar la dona -que va a fer feines per les cases i treballa com una animal- i tres criatures. En Manolito Guijarro no sap què coi són les Flors de Bach, i veient com li ha anat el tema al seu cap no té cap ganes de muntar una empresa o negoci. Va fent feines esporàdiques i sobreviu com pot.

La perversió filosòfica dels programes que ens ensenyen l’èxit de la senyoreta Annapurna és que volen fer-nos-la veure com un ésser humà de més qualitat que en Manolito, perquè ha superat els problemes i ha vist la crisi com una oportunitat de prosperar i tirar endavant, mentre el Manolito -negatiu ell- és un imbècil fracassat que només sap dir que tot plegat és una tocada de collons.

Sense menystenir l’èxit de la senyoreta Annapurna -a qui des d’aquí felicito, encarnada en totes les persones que han pogut treure el cap i respirar quan es pensaven que s’enfonsarien- cal dir que ni de bon tros representa el gruix de la població, i que tots els Manolitos que no estan en la mateixa situació que ella tenen més raó que un sant.

Perquè intentar acabar una carrera en quatre anys en lloc de cinc o més és un repte, que et facin fora de la feina és una putada.

Perquè sol·licitar el trasllat a una ciutat llunyana perquè es volen assumir noves responsabilitats és una fita, que et separin cents de quilòmetres de la parella i els fills petits per culpa de regulacions unilaterals de l’empresa és una putada.

Perquè treballar al màxim cada dia per ser un bon professional i alhora assegurar-se un futur és un projecte de vida, sentir-se llimona i veure cada cop més a prop el cubell de les escombraries és una putada.

En definitiva, que la diferència entre fita i putada la decideixo i la decidiré jo, no els polítics, ni les institucions, ni els mitjans de comunicació. Ara més que mai ens cal pensar per nosaltres mateixos, dir a les coses pel seu nom i no comprar Kawasakis a cap preu. Hem de portat la dignitat ben lluny dels monstres afamats de la hipocresia, és la nostra única oportunitat de ser lliures.

≡ Categoria: Lifetime, Sento i escric | ≅ 5 Comentaris

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 9 Comentaris

Va arribar a casa discretament, i si mengés podríem dir que s’ha ben guanyat les garrofes. Aquest aparell inofensiu

m’ha permès passar a format digital totes les meves obres de teatre. I quan dic “meves” vull dir, únicament, que jo hi participava. A vegades només actuant

i a vegades, també traduint alguns guions o fent una decoració per a l’escenari.

En total, unes 30 obres que a una mitjana de 3 hores cadascuna i tenint en compte que cal estar alerta per aturar la gravació quan toca, m’han ocupat fins ara tots els dies des que van acabar les festes. Altra cosa seria que estigués jubilada i tingués més temps, però això -encara més en aquesta època- és un tema sensible i més val no tocar-lo.

Em sento molt feliç d’haver fet una cosa que ja em cremava. Les cintes de video són el que són i podríem dir que algunes ja començaven a desintegrar-se. No us penseu que he acabat: els fitxers resultants van ben servits; ocupen uns 7 Gb i s’han de convertir a d’altres formats més manejables. Però això ja ho puc anar fent amb calma i serenitat.

I aquesta introducció em porta a l’autèntic tema del post d’avui.

Després de les obres de teatre han vingut els videos familiars. Els meus pares tenien el del seu casament i un parell fets durant les vacances d’estiu. Ara ja són fitxers ben guardats.

Fa quaranta-un anys del casament dels meus pares, i encara que estic avesada a veure les fotografies de tots dos, em va venir de gust veure el video.

Em vaig quedar sense paraules.

La meva padrina i el meu padrí eren jovenets d’institut, els meus avis estaven forts i saludables, molts dels convidats eren més joves que jo mateixa ara. De cop i volta, des de la pantalla, m’estaven mirant moltes persones que ja no hi són. Els meus avis paterns, la meva besàvia i el seu germà, cosins, amics… somreien , es movien, saludaven. Vivien. L’hòstia.

Els videos de les vacances també van tenir tela. L’Ualaub tenia onze anys, i la Gesche set. Ens banyàvem a la piscina mentre els avis seien a la fresca o pujàvem tots a Dalt Vila fent equilibris entre l’empedrat i el pendent del terra, miràvem allunyar-se la costa des del vaixell o fèiem petar la xerrada amb un bon amic balear que també se n’ha anat per sempre.

He pensat molt en les persones a qui no agrada que els facin fotografies o els filmin, en l’expressió que és com si et robéssin l’ànima. Ja ho sabem que racionalment no és això -de fet, racionalment ni podem dir que hi ha una ànima- però les fotografies, i encara més el vídeo tenen, darrera la tecnologia plana i freda, una espècie de poder sobrenatural: La captura d’instants irrepetibles, de persones i moments viscuts que potser hem oblidat.

Veurem què vam tenir a les mans, quan ens vam moure, qui se’ns va adreçar, com vam somriure.

I malgrat aquesta mà invisible que a vegades se’t tanca sobre el cor i va estrenyent el puny quan les mires, a mi m’agrada tenir fotografies o gravacions. Potser perquè valoro els records, potser perquè estic agraïda a la vida pel que m’ha donat i, finalment, potser perquè ja tinc una edat i acabo de descobrir que si encara respiro, d’aquí a vint anys el dia d’avui també serà un paradís perdut.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 17 Comentaris

I tant necessari! Perquè ja fa dies que vull compartir amb vosaltres el regal de Blocaire Invisible que em va fer la Khalina… un viatge en globus virtual i meravellós que em va tocar cada corda sensible amb gràcia i emoció. Li vaig agrair i li agraeixo tant el seu regal com la dedicació i paciència que va tenir de llegir-se els meus posts. Va ser una Blocaire invisible de Festa Major. Podeu veure el seu regal aquí:

Aventures i pensaments de la Khalina – La meva blocaire invisible

també he enllaçat el seu blog a la columna de la dreta.

Per acabar, li manllevo la rosa del parc de Cervantes que em va oferir en el seu regal per col·locarla a l’esquerra en el lloc d’honor d’obsequis d’amics blocaires. Segurament per als experts deu tenir un nom. Per a mi d’ara endavant serà la rosa Khalina.

Gràcies Khalina!

I ben aviat us explicaré què m’ha tingut moltes hores enganxada des que s’han acabat les festes nadalenques…

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris

Quines coses faciliten la vida a l’hora de fer un regal? Bàsicament, saber què vol la persona a qui li fas o conèixer-la tant bé que saps que l’encertaràs de ple.

En aquest cas, ni una cosa ni l’altra. El meu BI destinatari és un home. Això, almenys, excloïa la possibilitat d’enviar-li aquell val que corria per Internet amb un descompte per a Mango-dona. Però aquí s’acabaven les pistes. Per a més INRI, el noi té un blog d’allò més heterogeni, on es tracten tots els temes que us puguin venir al cap amb un estil rigorós i amè que esparvera.

A mida d’anar-lo llegint, un es pot fer una idea bastant aproximada de com és.

Diria que és, sobretot, un científic que no pot suportar l’estupidesa humana, que li prenguin el pèl a ell o que la gent se’l deixi prendre. Confia en els avenços de la ciència però probablement no a una velocitat tan trepidant com alguns s’atreveixen a imaginar. Defensa la diferència entre el cervell d’homes i dones, sense que això signifiqui ser millor ni pitjor. És absolutament tolerant amb creences i activitats, totes elles preses amb moderació, i no li agradaria pensar en viure eternament. Defensa l’ús de la llengua catalana amb el cor i amb el cap, perquè l’entristeix l’extinció d’espècies, biològiques o culturals. El seu esperit científic el porta per exemple, a no creure en teràpies alternatives però a no discutir-ne la possible efectivitat. Fuig de l’expressió: “Això està científicament demostrat”, potser perquè sap perfectament com és de difícil demostrar una cosa als ulls de la ciència. El podríeu trobar en una calçotada o en unes jornades d’Astronomia (sobre Io, potser?), però mai no el veureu en una plaça de toros, en una associació de Colombofília ni en una manifestació de creacionistes. És un home preocupat per l’escalfament global, tot i que part del seu escalfament personal li ve provocat especialment per una dona força coneguda. Aquesta:

Aquí es pot descarregar el calendari 2008 (l’any tant se val, oi?) de la mossa en qüestió.

Ja us he marejat prou. La meva víctima del Bi d’aquest any és Dan, del blog Centpeus.

Podeu visitar-lo aquí i, d’ara endavant, a la meva llista de blogs preferits de la dreta.

Aquí s’escauria un efecte sonor d’aquells de clímax de pel·lícula de por de la Hammer. Què coi se li pot regalar a un biòleg membre del CSIC que ho deu saber tot menys l’edat de la Sara Montiel?

Finalment, com que és un noi admirable que sap com fer-nos interessar per tot sense que ens faci por la seva erudició, he pensat que podia fer-li un doble regal: un recull de curiositats sobre el seu alter-ego (el centpeus) més adreçat a la resta de món blocaire -segur que ell ja s’ho sap tot- i un gif manufacturat sobre el seu blog, especialment dedicat a ell.

Anem pel primer.

Els centpeus són artròpodes. Tenen el cos dividit en anells anomenats metàmeres amb un parell de potes cadascun. en canvi, els milpeus tenen dos parells de potes a cada anell.

Com ja podeu imaginar, no hi ha centpeus amb exactament cent peus ni mil peus amb mil, és un nom posat per aproximació.

Per exemple, el centpeus més petit del món és l’anomenat Centpeus nan de Hoffman (Nannarrup hoffmani). Se’n van descobrir 10 exemplars al Central Park de Nova York i els van enviar a Richard Hoffman, cap del Departament d’Invertebrats del Museu d’Història Natural de Virginia. El Nannarrup hoffmani només fa 10,3 mm de llarg i té un total de 82 peus, que per dir-se Nannarrup no està malament.

Els francesos anomenen els centpeus mille-pattes, i els alemanys, Tausendfüsser. Tots dos noms signifiquen milpeus. (Com deuen dir aquesta gent als milpeus? Millionenfüsser?).

Els centpeus viuen anys, poden presentar colors ben diversos i cridaners. Són temibles caçadors (mengen insectes com grills, papallones, aranyes, i fins i tot petits vertebrats com cries de rosegadors o llangardaixos). A ells, per exemple, se’ls mengen animals com les mussaranyes.

És clar que la mussaranyeta, un animaló d’escassos 2 grams de pes i un cos que sense la cua li fa uns 3 a 5 cm, no es podria cruspir un centpeus gegant.

El centpeus gegant viu a Sudamèrica i Amèrica Central. L’anomenen, és clar, escolopendra gegant (Scolopendra gigantea) i medeix uns 30 cm. de longitud. És el que té el clima tropical. Com que és gran, ràpida i verinosa, aquesta criatura s’empassa gripaus, petites serps o fins i tot ratolins. El seu cos té de 21 a 23 anells, amb un parell de peus cadascun. Pot arribar a córrer i sostenir les preses per enverinar-les i matar-les. Ah! I no us ho perdeu: les femelles són més perilloses que els mascles. Si és que dels centpeus als homes…

Grans o petits, els centpeus són solitaris. No els molen les aglomeracions, i tampoc no fan fàstics a posar-se un familiar entre pit i esquena.

Com a annècdota, sembla que l’Andreu Buenafuente va comentar una notícia que va aparèixer a La voz de Galícia segons la qual, entre les molt diverses causes d’hospitalitzacions a la Gran Bretanya, dues persones havien anat a l’hospital per haver estat abatudes per un centpeus (!)

També es veu que un malasi va ser acusat per un veí de ferir-lo amb un centpeus. El fiscal, Mazri Mohamed, afirmava que R. Prabakaran va deixar anar insectes diversos, enstre els que hi havia quatre centpeus, al llit del seu veí i enemic (les reunions de veïns en aquella escala deuen ser autèntics pandemòniums!).

Una frikada: La nina cenpeus, que no sé com se li va acudir a l’”artista” però Déu n’hi do…!

I una curiositat tecnològica: El centpeus a vapor (Steam centipede). Crabfu Steamworks és una empresa que uneix vapor, robòtica i fantasia tot inspirant-se en la pel·lícula Wild Wild West, d’estil Steampunk, i fabrica petits enginys com aquest.

Continuem amb el tema cinematogràfic: Richard Dreyfuss va posar la veu al centpeus de la pel·lícula d’animació James i el préssec gegant (James and the giant peach), de Henry Selick.

I per acabar, del cinema a un conte xinès: El centpeus i el gripau.

Diuen que un gripau envejós va interrompre l’harmoniosa manera de caminar d’un centpeus tot dient-li: “Quina elegància que tens quan camines! Digues, com t’ho fas? Com et comences a moure? quin peu aixeques primer i quin després? Com continues i com ordenes les petjades?”

El centpeus es va posar a pensar i pensar i mai no va arribar a respondre: va quedar paralitzat en una petita rasa i no es va poder tornar a moure.

Una bonica reflexió sobre la necessitat de saber on i com vols anar.

No cal dir que jo no veig així el nostre Dan. Com a científic, penso que té les idees clares i estructurades. Ell és com el centpeus dels contes que Radio Barcelona emetia els migdies dels anys 60, en el programa Tambor: El Ciempiés Curioso.

Aquest centpeus no tenia cap paper determinat. Únicament apareixia en qualsevol moment de l’acció repetint invariablement una única frase: “¡Oh! ¡Qué libro tan interesante!”. I és que ell anomenava libro a tot: qualsevol objecte o persona era per ell un text que calia llegir i desxifrar amb interès.

Com ell, el meu nou amic blocaire invisible mira i admira l’univers i ens el fa mirar i admirar. Gràcies, Dan.

Finalment, et poso el gif animat que he fet inspirada en el teu blog. Si més no, sé que valoraràs la il·lusió amb què m’hi he barallat.

Molts petons, Centpeus!!!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 12 Comentaris

Blocaire invisible pista 3: Li haig de fer el regal a un home. Noies, quedeu descartades!

El Josep és amic meu i, per extensió, la seva família. Un dia, a casa seva, ell i la seva filla em van oferir una estona memorable fent un duet de violí. Aleshores el seu fill era un adolescent brillant de 15 anys.

Cal dir que admiro el Josep, però això no ha de treure objectivitat a la valoració que pugueu fer del que us presento avui.

Què es pot fer quan als disset anys la vida del teu fill comença a descriure una corba descendent empesa per l’anomenada fibromiàlgia i l’igualment misteriós síndrome de fatiga crònica?

Aclaparar-se, suposo. I entristir-se, i desconcertar-se. Però en el cas del Josep, i sobretot, lluitar. En moltes batalles, però actualment en una que sembla realment absurda: que es diagnostiqui al seu fill la malaltia que realment pateix.

El fet que l’administració etiqueti com a síndrome depressiu una malaltia que no hi té res a veure no té cap sentit, però encara en tenen menys les explicacions que donen per justificar-ho (o la manca d’elles).

El Josep va demanar una entrevista amb la Consellera Capdevila que li va ser denegada. Però ell volia que l’escoltés, i ha acabat exposant en una sèrie de sis vídeos d’uns nou minuts de durada cadascun tot allò que hauria volgut dir a la Consellera, com si la tingués al davant. Els videos es poden veure un a un, són com petits capítols individuals que configuren la història viscuda pel Josep i els seus i la seva petició a aquells que hi poden fer alguna cosa.

No m’allargaré perquè les paraules del Josep són més que entenedores. Només us poso els enllaços. Si viviu a prop d’aquestes malalties o les patiu, us els mirareu un darrera l’altre amb interès, ja que estan perfectament desenvolupats i ell s’explica de conya. Si no, depèn de les ganes i el temps que tingueu. Jo us dic que val la pena.

Fa pocs dies estava dinant amb ell i un altre amic molt estimat; és evident que el Josep té una gran capacitat de comunicació, en gran part gràcies al seus coneixements i la seva facilitat de paraula. Vam fer la reflexió de quantes persones i famílies senceres no deuen estar passant per una situació semblant, ofegats per l’administració mentre intenten sobreviure diàriament amb una malaltia invalidant que no els és reconeguda, i en canvi no tenen els recursos culturals suficients per enfrontar-s’hi.

Tant de bo algú amb prou cap i prou cor miri el Josep en lloc de veure’l i l’escolti en lloc de sentir-lo.

1. L’entrevista que no fou

2. “Devasting Illness”

3. Un conte a la vora del foc

4. Els professionals del CAD

5. Històries de terror

6. Una petició des del laberint de la vergonya

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris

 Blocaire invisible pista 2: La víctima del meu regal d’enguany no té una fotografia seva al seu perfil.

El dia 23 de desembre van deixar a casa un avís de Correus perquè passés a recollir un paquet. Esperava que fos un paquet concret, però no posava remetent i no podia estar-ne segura. Malauradament el mateix dia 23 el paquet encara no estava disponible, i el dia 24 no treballaven, o sigui que fins ahir no el vaig tenir a les mans.

Quina emoció, xiquets! El vaig posar dret al sofà i me’l mirava, me’l mirava…

El llibre de la Roda Poètica dels Personatges Itinerants de juny d’enguany, un regal de la Carme Rosanas que no té preu, com ella mateixa. Molts dels afortunats que l’han rebut ja han mostrat als seus blogs la portada magnífica que va triar la Carme. Jo us poso una fotografia de la dedicatòria, que he llegit amb reverència i il·lusió infantil. Per qui el vulgui comprar, el llibre està disponible aquí.

Carme, gràcies per ser com ets.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris

Blocaire invisible pista 1: La persona a qui he de fer el regal del BI d’enguany és del Barça.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris