Wall-e: “Eva?”

Aquest estiu està resultant farcit de romanticisme. Dilluns en vaig tenir una pinzellada més.

Penso que Ratatouille és una obra mestra (i no parlo només del sector de l’animació). Em vaig quedar penjada del guió, amb moments magistrals com l’article escrit pel crític al final, del luxe visual i de les expressions dels personatges, sobretots els animalons.

I tot i això, si valoréssim les pel·lícules per la quantitat de llàgrimes que ens han tret, guanyaria Wall-e.

Si a Ratatouille no vaig poder evitar plorar en un moment únic i emotiu que té lloc al restaurant, amb Wall-e vaig estar moltes estones aguantant la respiració per no deixar-m’hi anar i moltes altres sense poder aguantar-la.

Quan es va començar a posar de moda el fregit dels mp3 i els programes p2p, vaig fer un recull de cançons “amb encant” per a mi i vaig buscar amb especial interès una de Hello, Dolly! interpretada pel Michael Crawford: It only takes a moment. Tan carrinclona com vulgueu, però sempre m’havia agradat. Quan la vaig sentir a la pel·lícula la història em va acabar de guanyar del tot.

“It only takes a moment
For your eyes to meet and then
Your heart knows in a moment
You will never be alone again.”

Wall-e és una aventura espacial, però ho considero la façana: en realitat és una història intimista i gens empalagosa d’amor i tendresa a cabassos.

El petit robot escombriaire és un personatge tan innocent i alegre però alhora d’aparença tan fràgil que em vaig passar la pel·lícula amb el cor encongit per por que no es fes mal, amb aquell neguit que dóna contemplar la indefensió. Durant els primers minuts no hi ha diàleg ni fa cap falta; un es limita a meravellar-se de com s’ho fan els creadors per transmetre tant en les expressions d’unes màquines que no tenen boca ni ulls convencionals.

“I held her for an instant
But my arms felt sure and strong…”

Per cert, des d’aquí felicito els autors i m’alegro per ells perquè està clar que d’alguna manera, alguna vegada, han estimat. Si no, no podrien reproduir amb una sensibilitat tan exquisida petits detalls que poden passar perillosament desapercebuts en el decurs de l’acció i són autèntiques joies. Com preparar una sorpresa per a la persona que estimes, il·lusionat i feliç, o veure de cop i volta un cel magnífic i que la primera reacció sigui buscar aquesta persona perquè ho comparteixi amb tu.

Wall-e està sol. És inquiet, curiós i alegre. Però cada vegada que contempla a la pantalla d’un televisor atrotinat la felicitat de compartir s’adona que necessita dolorosament el caliu de ser estimat. I en canvi, quan li arriba aquest sentiment no exigeix ni tan sols demana res; estima sense plantejaments ni excuses. S’oblida d’ell mateix i busca la seva felicitat en la de la seva enamorada. Planta cara a les dificultats i el desconcert i estima amb més intensitat, sempre fidel a qui li ha fet conèixer les emocions més dolces de la seva vida plena de ferralla i brutícia.

No és casualitat que els sentiments dels robots es vegin més humans que els dels homes mateixos; la pel·lícula també parla d’un futur no gaire desitjable, ens dóna un “toc” al cap tossut, depredador i mandrós perquè sapiguem tenir cura de nosaltres, del nostre interior i de la Terra.

Hi ha escenes memorablement poètiques que és millor que descobriu vosaltres mateixos. Del virtuosisme del dibuix i l’animació ja no cal dir res, són espectaculars.

Deixeu de banda les inclemències amb què la vida adulta ens endureix i aneu-la a veure; quan sentiu la veueta de Wall-e dient “Eva!” de mil maneres diferents, amb mil tendreses diferents, ja veureu que els guions que t’arriben al cor a vegades es poden escriure amb una sola paraula.

“It only takes a moment
To be loved a whole life long.”

≡ Categoria: Cinema | ≅ 8 Comentaris