Brownie de xocolata.

Hola a tots, amics i amigues. Com ja sabeu de sobres (i si no, vosaltres us ho perdeu) sóc la Whity. La Laura tenia pensat fer una secció de gastronomia i jo em vaig oferir a presentar-la perquè penso que sóc la que dóna la imatge més apropiada, ja que demostro que es pot menjar tant com es vulgui i mantenir una figura espectacular.

La Laura ma curraxit lurtugrafia parkè sino surtiria ascrit axí i ella diu ca no santén res i cals acuplats no i a manera ca aprenguin a ascriura an cundisions. Anfi, ella ca és mol maniàtica. Io li dexu fé parkè am cuida i am dona pastisus.

Tots els plats que aniran sortint al blog els ha fet la Laura a casa i han sortit bé. Com que li agraden els pastissos començarem amb un que va tenir molt d’èxit. És un postre especial per a llaminers i també per a persones que porten molta activitat i han d’estar ben alimentades, com per exemple els taxistes.

Brownie de xocolata

Aquí teniu tots els ingredients (jo només surto a la foto, no sóc un ingredient). Ja us poso a sota quins són, perquè no us feu un embolic i acabeu comprant moniatos i calçots.

Amb aquestes mides es poden atipar de sis a vuit persones, depèn de la ganona que tinguin. Per a acoplats seria la mida individual.

Ingredients (d’esquerra a dreta i de darrera a davant):

85 grs. de nous en trossos
1 culleradeta de sucre “avainillat”
300 grs. de sucre
140 grs. de farina
150 grs. de xocolata negra
170 grs. de mantega en trossos
sal
4 ous petits o mitjans (o 3 de grans)

La mida dels ous és important. En el cas d’aquest pastís, també.

Com podeu veure, és un postre light, adequat per a tota mena de règims. A mi m’agraden molt les coses light.

La Laura fa servir un motlle d’uns 27 cm. de diàmetre. Aquí em veieu a dins perquè us feu una idea de la mida del motlle i també perquè veieu que tinc el culet petit com una pruna clàudia.

Abans de començar, gradueu el forn a 180º amb el foc encès de dalt i de baix.

Primer s’ha de fondre la xocolata amb la mantega. Queda molt bona, però no hi fiqueu la llengua perquè us escaldareu. En realitat, més val que poseu la xocolata desfeta en el bol que fareu servir treballar i la deixeu refredar uns cinc minuts. Podeu aprofitar per anar al lavabo, resar algun parenostre perquè el pastís us surti bé o donar de menjar a algun acoplat, si el teniu, que sempre ho agraïm.

Passats els cinc minuts, ja podeu afegir la culleradeta de sucre amb gust de vainilla, el posim de sal i el sucre normal.

Recordeu que la sal ha de ser només un polsimet. Si us passeu, ja us dic ara que els parenostres d’abans no us serviran de res.

Després s’han d’abocar els ous d’un en un (això deu ser el que els castellans diuen “echarle huevos”). És molt important obrir-los abans i tenir en compte que al bol hi va el de dins de l’ou; la closca es llença o es fa servir per a manualitats.

Entre ou i ou podeu remenar perquè es barregi tot bé, però no us penseu que feu ous remenats, els ous remenats són una altra cosa. Això és un pastisset.

La farina s’ha de posar a poquet a poquet i amb compte, com jo faig aquí.

 

Gairebé ja estem! Ara hem d’acabar-ho de barrejar perfectament, perquè queda bastant espès. Fer-ho amb una espàtula de fusta no és gaire recomanable, perquè si ho feu així:

No quedarà bé la pasta. I si ho voleu fer més ràpid:

Us passarà com a mi, que acabo marejada i una hora després d’acabar el pastís encara m’estic movent, per inèrcia.

La Laura fa servir el minipimer, que és el millor. Això és un minipimer:

Jo no el puc fer servir perquè pesa molt i trepida massa, el cotó acrílic no ofereix prou resistència i jo cauria a terra amb el “repris”. Com que vosaltres sou humans, el podreu utilitzar i us quedarà una pasta estupenda.

Per acabar, ja podeu posar-hi les nous. Si els trossos són massa grans, les podeu trencar una mica més. Jo no ho faig perquè no tinc dits, la Laura sí.

Només queda untar el motlle amb força mantega, com si el motlle fos un paper guixat i la mantega fos la goma d’esborrar. Deixeu-lo ben empastifat.

Ja podeu posar-lo al forn i esperar uns 40 minuts. Els forns són molt temperamentals i tot dependrà de la força que tingui el vostre, és clar. Pel que fa al temps va molt bé tenir un rellotget d’aquests amb forma de pastanaga, de tomàquet o del que sigui per fer-lo sonar al cap dels minuts que es vulgui. Això últim no és obligatori, però a la gent se li queda una cara molt lletja quan després de la feina se’ls crema el pastís.

Com podeu veure, l’aspecte final és de primera; el gust també. A casa se serveix amb xocolata calenta per damunt, per reforçar l’efecte light.

I amb això s’acaba la recepta d’avui. La propera vegada espero que la Laura em proporcioni un davantal i un barret de cuinera. No té sentit que l’Arguiñano en tingui i jo no. Al cap i a la fi, jo sóc més guapa… i tinc més pèl!

≡ Categoria: Acoblats, Menjar | ≅ 12 Comentaris