Blocaire invisible pista II: Ja sé quina música li dedicaré en el meu post de regal! Espero que no li importi que la lletra sigui en castellà…

Hi hauria moltes coses a dir. Per començar, que Maragall no va triar un títol gens comercial. Unívoc, això sí, meridià, també, però atractiu, zero. Em van entaforar el poema cap als quinze anys. Reconec que ja m’hauria hagut de dir quelcom -jo vaig començar terriblement aviat a donar voltes a les coses- però potser per rebel·lia davant la professora (que no parava de dir-nos com era d’impressionant) o per manca d’experiència davant d’allò que expressava, La vaca cega a aquella edat em va ser indiferent. Si em serveix una mica de redempció, almenys no vaig riure, com algunes de les meves companyes.

Van passar molts anys, potser uns quinze més. I un bon dia, no sé com, em vaig trobar llegint aquest poema a la pantalla de l’ordinador. No l’havia tornat a llegir des de l’escola. I em vaig adonar que estava plorant. De sobte, tot allò que deia em va arribar tan intensament que em va semblar impossible no haver-ho vist abans. D’un fet quotidià que ell va observar personalment el 1892, Maragall havia fet una obra mestra de la poesia.

Poc temps després, en un espectacle dedicat a Maragall, em vaig demanar recitar precisament aquesta poesia. I no la vaig voler llegir, me la vaig aprendre i la vaig dir mirant el públic. Vaig sentir que em reconciliava definitivament amb ella.

Perdoneu si sóc repetitiva -tots deveu estar fins al serrell de la vaqueta de marres- però potser serà l’últim post de l’any, i m’agrada acabar el 2008 compartint amb vosaltres sentiments de debò (n’hi ha alguns que no ho siguin?).

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

Quina passada, en poques paraules ja està resumit tot el poema! “Una i altre soca”, el sentit repetitiu del dolor. “Avançant d’esma”, avançant perquè sí, sense il·lusions ni més motivació que la simple subsistència. “Tota sola”, la seva condició l’ha aïllada de la resta. “És cega”. Ja està. Alguna pregunta més?, com diu el programa.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Alguna descripció més directa i agre de la crueltat humana? I de la indefensió? I de la fatalitat? D’una banda, l’agressió intencionada. De l’altra, la malaltia. I enmig, un ésser innocent. D’acord, és una vaca. Però només és una vaca? I encara que només ho sigui, no fa pensar igualment?

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Fa més mal tenir i perdre que no haver tingut mai. “Com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades…” Abans, fermesa i companyia. Ara, debilitat i solitud. Uns versos fulminants.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

“És cega”, “la vaca és cega”, “ve tota sola” i “ella cauria”. Fixeu-vos amb quina estructura de vers, fins a aquest punt, Maragall ens va situant i adreçant-nos sense parar al tema de la poesia. Al començament d’aquest tros, en canvi, versos plens de moviment. T’imagines les altres vaques en un passeig àgil a ritme d’esquellot, gaudint -fins al punt que en gaudeixin les vaques- de la natura. Fins estàs a punt d’oblidar-te de la història central. Però les dues últimes paraules et tornen a la realitat ràpidament, sense tonteries.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

“Topa de morro”, igual que abans topava amb el cap. La pica la rebutja igual que les companyes, igual que les coses boniques del món. Ella recula “però torna”. Aquest “però torna” em sembla brutal. És com una rendició al dolor, una humiliació necessària per no morir-se de set. Igualment és genial el contrast d’adjectius. Recula “afrontada”: el rebuig li fa mal, però beu “calmosa”: es resigna al seu destí.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna

“Beu poc, sens gaire set”: jo hi veig, una vegada més, una descripció de la manca de ganes de viure. La set que li manca no és només d’aigua. Aixeca el cap al cel. No penso que ho escrigui perquè sí.  De fet, el cel és “enorme” (la qual cosa encara empetiteix més a la nostra protagonista) i el seu “gesto” és “tràgic” (quina genialitat fer servir aquest adjectiu!). Imaginar-la parpellejant sobre unes nines mortes, en un acte reflex inútilment trist, fa esgarrifar.

orfe de llum sota del sol que crema,

Dues paraules a destacar d’aquest vers: “Orfe” i “crema”. La llum l’ha deixada orfe i a més el sol la crema. Resultat: Només sent la cremor, la part negativa, però no pot veure el món il·luminat pel sol. Per llogar-hi cadires.

vacil.lant pels camins inoblidables,

Es pot ser insistent i magistral alhora? Aquí teniu la prova que sí. “Vacil·lant”, altre cop el sentit d’inseguretat davant la fermesa d’antuvi. I per què els camins són “inoblidables”? Doncs perquè no s’hi veu, els ha de conèixer encara millor que les altres, per necessitat.

brandant lànguidament la llarga cua.

Recordeu que aquí els professors parlen sempre que llegint aquest vers en veu alta es recrea el ritme de la cua de la vaca en moure’s a un costat i a l’altre? A més te la imagines marxant, lànguidament, amb aquest pas vacil·lant que provoca una tristesa infinita.

Sempre m’ha agradat fer comentaris de poesies -als exàmens la feina era meva per acabar a temps-. El d’aquest poema podria tenir moltes pàgines, però penso que el que us volia transmetre ja està dit i tampoc no cal fer-se pesat, que Maragall pot insistir però una val més que vagi per feina.

Si voleu, ara us convido a tornar-la a llegir, passant de comentaris, no pas per estar tristos ni deprimits, sinó per deixar-vos portar per la sensibilitat i la compassió. I si a algú li dona per plorar benvingut sigui, que les llàgrimes dels sentiments profunds serveixen per regar l’esperit.

 

≡ Categoria: Lifetime, Literatura | ≅ 16 Comentaris

Primer: els llibres d’autoajuda em fan arrufar el nas. Estic segura que hi ha glorioses i divertides excepcions, però ni se me n’acut cap ni és el moment de pensar-hi. No trobo malament reflexionar sobre les grans qüestions de l’existència; jo mateixa ho faig sovint, i plantejar-se per què fem algunes coses té el seu puntet, igual que canviar-les pel propi gust de fer-ho o perquè de sobte descobrim en aquest canvi un atractiu especial. El que esgarrifa és la facilitat que té la gent per dir-nos com hem d’actuar i per què. I encara fa més por quan t’adones que tothom s’hi atreveix. Et diran que és inconcebible que no t’agradi portar tanga o que has de mirar els documentals de la 2, i no es pararan a considerar si l’intolerable no serà que intentin imposar-te opinions i actituds.Segon: m’agraden les paraules que sonen bé i m’agrada la gent que sap fer-ne frases o versos amb cara i ulls. Deixant a part les preferències literàries, penso que es cau massa sovint en la temptació de fer sortir paraules amb un cert “bouquet” del barret de copa i pensar que faran la màgia elles soletes. El resultat és, ras i curt, massa formes sense fons: aparença.

Ara intentem imaginar l’autoajuda maridada amb l’aparença. I continuem.

Tercer (i últim): m’agraden els diaris gratuïts. Vivim de pressa i són una manera tan apressada de posar-se al corrent que els perdono l’estil matusser i la mala ortografia. A més, tinc el costum d’agafar-los quasi tots cada matí i això m’ha permès fer-me bastant la idea de què puc esperar de cadascun.

Avui destacaré el que diàriament ofereix, a la contraportada, l’article d’una senyora. L’avantatge és que hi ha cinc senyores i tenen el dia assignat; així no hi ha sorpreses. Els articles acostumen a estar bastant ben escrits per al meu gust i, encara que no comparteixi del tot el parer de l’autora, en general no diuen grans bestieses. Per això els llegeixo cada dia. Menys dimecres.

Dimecres li toca a l’Ángela.

Si sabeu de què parlo, potser algú està pensant que dimecres precisament és el dia del seu article preferit. Doncs per a mi no. Soferts lectors, jo em llevo molt aviat. Quan llegeixo l’article en qüestió tinc molta son, i si el meu estómac encara no ha volgut acceptar ni una tassa de cafè seria despietat forçar el meu cervell a digerir perles com aquestes:

“El interés que podemos despertar en los demás nos masajea.”

“La serenidad es ese sublime estado de ánimo en el que no hay viento que te despeine las neuronas.”

“Glorioso o intrascendente, hoy va a ser un día único porque jamás volverá a repetirse de idéntica manera.”

“…la imposición, esa almendra amarga que produce halitosis en el alma y arcadas en el cerebro. Mucho mejor es juzgar y entenderse desde la llana realidad del presente.”

La Mare de Déu! I parla d’arcades al cervell! Això, en el millor dels casos, espatlla el dia quan l’acabes d’encetar, i en el pitjor estic segura que pot provocar còlics nefrítics i contraccions esofàgiques. Us ben asseguro que si mai vull llegir textos d’autoajuda ja ho faré, però evidentment a una altra hora, en un altre context i prèvia selecció primmirada de l’autor.

Acabaré amb un altre desplegament que l’Ángela va escriure com a epitafi (perdó, volia dir epíleg) d’un dels seus articles:

“Si “ser o no ser” es la cuestión, “hacer de acuerdo con el ser” es la plenitud.”

La noia havia titul•lat l’article: “Con permiso de Hamlet”. No m’estranya. Si li hagués demanat permís a Shakespeare segur que no l’hi hagués donat.

≡ Categoria: Literatura | ≅ Deixa el teu comentari

M’hi vaig apuntar a la segona edició i ja tenia ganes que arribés la tercera. El Veí de dalt organitza relats a diverses mans entre malalts als qui ens agrada escriure i inventar-nos històries. Això no priva de continuar perseguint olles fugisseres en la vida quotidiana (mai no renunciaríem a aquest plaer), però sempre ajuda a desfogar-se. Per a qui tingui ganes de llegir, les bases d’aquesta edició estan aquí. I els relats s’aniran publicant aquí a mesura que l’organitzador d’aquest ciber-xiqui-park literari per a adults els vagi rebent. Com a novetat, aquesta edició generarà una versió il·lustrada per l’Avi, i les imatges que apareixen en els relats han estat triades o fetes pels propis autors dels fragments. Com ja sabreu els que hàgiu tingut paciència de llegir les bases, aquesta vegada els participants també hem jugat al “cadàver exquisit” escrivint un poema entre tots. Només hem escrit una línia cadascú, i només coneixíem l’última paraula del vers anterior, o sigui que més que preguntar-me si haurà sortit bonic, ara mateix el que m’intriga és saber si serà legible.

Bromes a part, recomano vivament l’experiència. La satisfacció de compartir bogeria i a més poder-ne veure el resultat a cada edició farà que no en pogueu prendre només una, com deia una publicitat bastant coneguda de patates fregides.

Mira, se m’acaba d’ocórrer. Les Històries veïnals: aperitiu virtual. M’agrada.

≡ Categoria: Literatura | ≅ 1 Comentari

Quan era petita em van donar un llibre que si els ulls gastessin ja tindria els fulls com paper de fumar. Hi havia fragments d’obres d’autors famosos. Un d’ells era del Viaje a la Alcarria de Camilo José Cela. Algú se’n recorda?

“- Adiós, que tenga usted suerte. ¿Va usted a Zaragoza?

- Adiós, señora, muchas gracias. No, le aseguro que no voy a Zaragoza.

El viajero piensa en la despedida de los hombres que van de camino, que es un poco la despedida a las gentes a las que ya no se volverá a ver jamás. El adiós, que tenga usted suerte, que dice la campesina, o la tabernera, o la arriera, o la pastora, es una despedida para siempre, una despedida para toda la vida, una despedida llena, aun sin saberlo, de dolor: un adiós, que tenga usted suerte, en el que se ponen el alma y los cinco sentidos.”

Què en penseu? Sempre m’ha semblat un fragment preciós, quasi líric. I me n’he recordat avui, quan m’he acomiadat de qui em porta a la feina cada dia. No ha estat perquè no ens hàgim de tornar a veure (segurament demà el tornaré a trobar al lloc de sempre, fent la seva feina), sinó perquè a aquella hora del matí, quan encara enyores l’escalfor dels llençols i el món sembla més esquerp del que és costum, un somriure i una paraula amables fan el miracle d’encendre el dia. Igual que la calidesa de l’”adiós, que tenga usted suerte” fa menys feixuc el camí.

No sé ni com et dius però gràcies. Que en els molts anys que espero que et quedin per viure no perdis aquest adéu amb fons de somriure. I que mai no rebis un somriure amb fons d’adéu.

≡ Categoria: Lifetime, Literatura | ≅ 1 Comentari