L’Internet. Quin invent. Un amic em diu on puc trobar el llibre, una comanda… i en un parell de dies ja el tenia a les mans (el llibre, no l’amic).

Unes coses em recorden unes altres. Avui li toca al Ramon. És actor i director, un bon amic i el meu millor mestre de teatre. Encara que alguna vegada m’he donat el gust de veure’l actuar al TNC, no ha tingut la sort que jo crec que mereix el seu talent. I és que el món de la faràndula és tan aleatori com desagraït.

Al Ramon li surten per les orelles els guions de teatre que ha llegit. Li agraden molt els autors americans, com Tennessee Williams, Lillian Hellman o William Inge. Diu que tenen l’habilitat d’explicar històries “gruixudes” en el sentit emocional de la paraula d’una forma subtil i lleugera, provocant que l’obra et passi enganyosament davant dels ulls com si res… i de sobte t’adones que el nus de l’estómac no te’l treus ni amb tres cullerades de sal de fruita. A mi m’hi va començar a afeccionar quan li vaig traduir i després ens va dirigir a Picnic. Van seguir les traduccions de tres obres més d’Inge i una de Hellman (la fantàstica The children’s hour, que es va portar al cinema amb el títol de La calumnia).

Per això puc dir que estic d’acord amb ell. I que en acabar de llegir El animal moribundo vaig tenir la mateixa sensació, una espècie de Síndrome de Stendhal emocional. El llibre havia tocat tantes fibres que no sabia quina estava en més tensió. Per si no ha quedat clar, em va agradar molt. Intentaré estructurar una mica el per què i, encara que en general no ho faig, en aquest cas afegiré un petit fragment del text com a exemple.

L’escriptura: Fa servir frases curtes, rotundes però suaus alhora. Es pot ser poètic fent servir paraules senzilles? I tant. És una simple (en realitat, gens simple) qüestió d’estil. I Philip Roth ho aconsegueix.

“Está ahí en pie, a la espera de la sensación nueva y sorprendente, el nuevo pensamiento, la nueva emoción, y cuando no llegan, nunca, se reprende a sí misma por ser inadecuada y carecer… ¿de qué? Se reprende por no saber siquiera qué es aquello de lo que carece. El arte que huele a modernidad la deja no sólo perpleja sino también decepcionada consigo misma.”

Els homes: Ara podríem encetar tot un altre debat, però els homes -afortunadament!- no són iguals que les dones, ni físicament ni mental. Més valdria acceptar això des del començament i tots seríem més feliços, en lloc d’atiar masclismes i feminismes que no haurien d’existir, perquè la igualtat com a ésser humà caldria que estigués més que sobreentesa. El cas és que David Kepesh, el protagonista del llibre, parla des del seu punt de vista masculí, clarament, a vegades durament, sense hipocresia; altra cosa és l’opinió que hom pugui tenir sobre les seves actuacions, però aquest contrapunt a la metrosexualitat resulta curiosament gratificant.

“El arte francés del coqueteo no me interesa, al contrario que el impulso salvaje. No, esto no es seducción. Esto es comedia. Es la comedia de crear un enlace que no es tal, que no puede competir con el enlace creado sin artificio por la lujuria.”

Les dones: L’antropologia és molt senyora. La funció de les dones a la vida de Kepesh és tan habitual que no sorprèn ni escandalitza; en parla a vegades des del seu punt de vista parcial, d’altres descriu com han viscut la vida les dones del seu entorn i ho fa amb precisió i delicadesa. Les utilitza, les estima, les busca, vol que l’ajudin a fugir d’allò que tard o d’hora l’atraparà i, com a tots, el trobarà sol.

“…he descubierto que las mujeres algo mayores, las de treinta y tantos, están tan ocupadas con su trabajo que muchas de ellas ahora recurren a casamenteros profesionales para que les encuentren hombres. Y a cierta edad dejan de conocer gente nueva. Como me dijo una de las desilusionadas: “Quiénes son las nuevas personas? Son las mismas de antes pero con máscara. No hay en ellas nada nuevo, en absoluto. No son más que gente.”"

La tendresa: Aquí començo amb el text:

 “Tal vez es algo peor que eso, tal vez ahora que estoy cerca de la muerte, también ansío en secreto no ser libre.”

Al final, aquesta solitud profunda, la manca de calor; el cos és valent quan no mira rellotges. La sinceritat és igualment absoluta, però la necessitat ha canviat. I la tendresa sorgeix en veure que els forts poden arribar a ser molt dèbils, i els homes molt nens, i les dones gens nenes, a vegades… ara sóc jo que faig honor a l’antropologia? Potser sí.

Els temes: La política, la cultura, les relacions amoroses, la por, el sexe, el tracte amb els fills, amb els amics, la salut… seria millor que posés “la vida”. D’un escenari a un altre, amb transicions magistrals i invisibles, acabes ventant-te i no saps com has desplegat el ventall.

El meu amic Japuso i el veí de dalt han anat a veure Elegy. Els ha agradat i la seva opinió em mereix prou confiança, o sigui que també la veuré, tot i que no crec que superi l’impacte del llibre.

Sempre s’acostuma a escriure una conclusió. Se’m feia difícil estructurar l’escudella d’emocions, però la conclusió és clara: Tots hem estat, o som, i indiscutiblement serem, animals moribunds.

≡ Categoria: Llibres | ≅ 4 Comentaris

He dit alguna vegada que no m’agraden les novel·les històriques? És una mania molt personal lligada a la frustració de no haver viscut el passat ni poder viure el futur: em rebenta tenir una franja tan limitada per poder conèixer fets de primera mà. Voldria poder admirar els avenços tecnològics i científics del futur tant com no haver de dependre d’allò que uns altres (generalment els guanyadors o, com em deia un amic l’altre dia, els que criden més) han escrit sobre el passat. Molts fets que ara ens semblen “Paraula de Déu” històrica deuen ser mentides com catedrals. Per això, quan en una novel·la històrica llegeixo coses com: “Enric VIII es va rascar la barba amb indiferència amb una mà mentre acostava l’altra als ulls per observar l’anell ple de robins que duia al dit petit i amb un somriure amarg va dir: “Que li tallin el cap a l’Anna”", no aconsegueixo mai deixar-me portar per la trama. Sempre penso que segurament allò no va anar així, i no em resulta gens atractiva la fantasia aplicada als fets reals. Salvo de la meva foguera particular Els pilars de la terra, del Ken Follett, però igualment dic que no n’he llegit la segona part per no trencar el bon record de la primera, cosa més que probable.

L’única cosa que em permeto llegir sobre fets passats són llibres d’Història que no em semblin (santa innocència!) excessivament parcials, i biografies. M’agraden amb bogeria les biografies. És igualment important buscar la neutralitat de l’escriptor, però ara se’n troben de bones. I la de la ressenya d’avui n’és una. Completa, realista, força neutral (moltes vegades exposa diverses possibles causes d’un mateix fet), clara i sense voluntat d’amagar res. Ras i curt: no apta per a mitòmans.

Com que no puc llegir totes les biografies que trobo, m’agrada anar-les triant en funció de l’atracció que sento cap al personatge descrit. Cary Grant sempre m’havia semblat un gran actor. No crec que la bona fama dels actors britànics sigui una llegenda; a mi molts d’ells m’agraden especialment. I Cary era dels antics: va començar com a acròbata en una companyia ambulant del seu país d’origen i d’allà va passar als Estats Units. Mantenia invariablement un aspecte elegant i impecable, però potser no hagués arribat tan lluny si Hitchcock no hagués descobert que els seus ulls podien transmetre la foscor que també el va acompanyar tota la vida, des d’una infància més que difícil amb una mare perduda a la que sempre volia tornar.

El llibre em va donar sorpreses en forma de detalls magnífics que no coneixia. A més, l’autor dóna una visió perfecta del món del cinema de l’època, des de les polítiques dels grans estudis fins a les festes que se celebraven. L’ambició, el valor d’estar sol amb les seves decisions, l’homosexualitat, la immaduresa, la vanitat… són molts dels temes que Marc Eliot tracta en relació amb aquest home prou complex per ser amic personal de Howard Hughes i alhora tan insegur que senzillament no podia respirar fora del seu personatge.

Queda la sensació que la vida d’Archibald Alexander Leach sempre va ser com les seves primeres pel·lícules: en blanc i negre. Cary Grant li va posar a les mans els colors i el pinzell. I continuo pensant que en sabia molt, de fer-los servir.

≡ Categoria: Llibres | ≅ 2 Comentaris

Progula és una colla de quatre escriptors. El pròleg d’aquest llibre es diu “Pròleg a Progula”, i cadascun dels punts comença amb un “Prologo Progula”. Això m’ha servit de font  d’inspiració per fer una crítica del llibre en poques paraules:

Prosopopeia diu que Progula proposa prescindir de prejudicis pretèris presentant un producte principalment prometedor, prenyat de presències procaces, pregonament prostibulars, impreses en prosa prestidigitadora: un projectil preciós pro-provocació del proïsme.

Amb això, en principi, ja està dit tot, però si voleu més detalls personals, podeu continuar llegint.

Estava a la perruqueria durant la meva visita semestral. Mentre esperava em van donar una revista plena de suposat glamour per a dones “fashion”. Aquestes publicacions i jo no ens hem avingut mai. I la molt mala pècora semblava que ho sabia: és veritat que tenia més de tres-centes pàgines, però aquell pes no semblava normal, la tenia sobre les cuixes i estaven a punt d’adormir-se’m!. Vaig contraatacar recolzant-la al taulell que hi havia sota el mirall. La Laura que em mirava semblava un poll remullat però, per un cop, decidit a guanyar la batalla: la miraria tota, del començament al final. I així ho vaig fer. Durant uns minuts interminables van passar pel meu davant perfums, supermodels desfilant, hotels de luxe, vestits impossibles però segons semblava molt a la moda i caríssims, bosses, joies, sabates, cosmètics, perfums, supermodels desfilant, hotels de luxe, vestits impossibles…

Mai no m’havia sentit atacada per la cuadricromia fins a nivells tan agressius. De tant en tant, una entrevista aïllada i absolutament còmplice intentava ocultar el malèfic objectiu de la revista: estabornir el personal enfaldillat de tal manera que no tingués més remei que comprar alguna cosa. Tot i que potser és la natura de la cosa comprada el que no està tan clar. Vaig arribar a pensar que potser darrera d’aquestes revistes hi ha les fàbriques d’aspirines, perquè jo vaig tombar el darrer full amb la necessitat gairebé vital d’entaforar-me’n un tub ple dins la gola.

El cert és que, per primera vegada a la vida, vaig acabar de mirar-ne una completament. Tota una fita que, d’altra banda, no em va aportar res més que fer més desitjable l’arribada del meu perruquer menut i neguitós brandant unes tisores i una pinta per materialitzar l’exorcisme.

Però l’home encara trigava. I llavors vaig recordar que duia a la bossa l’exemplar que havia comprat de A dues llengües i quatre mans. Sí, membres -virils- de Progula: sense saber-ho us vaig donar un avantatge bestial. Perquè amb el cervell embriac de consumisme i tons pastel, encetar el llibre i trobar-me millor va ser tot un. Sortint de les pàgines em van envoltar un exèrcit de semalers rampants i colles de vagines insaciables, tots ells embolicats amb escenes plenes d’un humor tan passat de voltes que ni volent hagués pogut evitar esclafir la riallada. El pobre perruquer no va entendre la meva mirada d’odi quan finalment se’m va acostar i no vaig poder continuar llegint.

Des d’aquell dia, el llibre i jo vam tenir una relació eròtico-sexual d’allò més voraç: esperàvem el moment més petit perquè jo el tragués de la bossa i, a soles, ens fonguéssim en rialles curulles de plaer, jo prenent-lo amb les mans i ell, obert i delerós per donar-m’ho tot: excel·lents sessions de “llibrefília” dignes d’un episodi de l’obra en qüestió.

Com a punts menys reeixits -que s’ha de dir tot- alguna errada ortogràfica (o tipogràfica) i una situació que m’ha semblat una mica recurrent, ja que es repeteix en dues històries. No diré quina és per no revelar l’argument. I com a curiositat, hi ha una emoció que comparteixen molts dels personatges: la set de venjança, que obre la porta a l’humor negre d’un bon grapat d’escenes.

Hi ha moltes coses que m’han agradat del llibre. Fins i tot l’alternança dels dos idiomes -català i castellà- es fa pràcticament inapreciable (avantatges que tenim nosaltres, els bilingües) i a vegades va bé per seguir l’argument. Té gràcia la manera d’encadenar les històries i els personatges, alguns dels quals tenen uns noms triats amb tanta cura com encert.

Naturalment, no és un llibre per a tots els públics, ni tan sols per a tots els públics adults. Més d’un se sentiria ofès en les seves sensibilitats, creences o conviccions. Jo opino que sempre, però en aquest cas encara més, cal llegir sense inhibicions ni falses innocències, amb ganes de riure’s de tot i més. En alguns moments, vaig tenir la mateixa sensació de diversió forassenyada que quan vaig llegir Wilt, de Tom Sharpe, als 18 anys. Però aquest cop, amb un deix casolà. Un Wilt amb seques… i un be de Déu de botifarra. 

≡ Categoria: Llibres | ≅ 8 Comentaris

Podria dir que s’acostava Sant Jordi i que la pressió mediàtica era considerable, però no és excusa. La veritat és que Mi vida sin mí, de la Isabel Coixet, em va agradar. Vaig trobar que la pàtina melodramàtica no l’acabava de fer infumable. Té estones tristes i alegres, tendres i crues. Com la vida que tenim i la que se’ns escapa. Per això vaig llegir els comentaris que sortien sobre la seva nova pel·lícula, Elegía. El que més por em va fer va ser la protagonista (ja em vagarà d’opinar sobre l’expressivitat de la Pe), i el que més em va interessar és que estigués basada en una novel·la del Philip Roth. No he llegit res d’ell, i em va semblar un bon moment per començar a fer-ho, sobretot perquè la novel·la en qüestió, El animal moribundo, rebia en general opinions molt favorables. No sabia quin era el títol en anglès.

No sé si veuré la pel·lícula, però indiscutiblement volia llegir el llibre. I vaig entrar en un centre comercial del que només puc dir que Falten Nous Assistents Competents. Ja em podeu imaginar bavejant entre tanta lletra impresa. Després de comprar un llibre sobre cavalls força bonic per fer un regal, em vaig adreçar al taulell on atenia un xicot jovenet. Suposo que estava molt orgullós del seu cabell morè i rinxolat, perquè amb el cap cot com tenia era l’únia cosa que se li podia veure. Encara que també pot ser que els baixos dels taulells d’aquesta botiga siguin fascinants, és clar. Ja us ho diré si mai hi treballo. El cas és que amb veu clara i entenedora li vaig engegar:

- “Si us plau, estic buscant la novel·la del Philip Roth en què s’ha basat l’última pel·lícula de la Isabel…”

No em va deixar acabar. Amb una destresa increïble i pràcticament sense moure’s del lloc -i amb el cap baix, naturalment-, va allargar un braç cap al prestatge que tenia al costat (tindria braços extensibles?) i em va plantar al davant una novel·la de’n Roth que traduïda al castellà es titulava Elegy (sí, en anglès). Vaig mirar la primera pàgina per veure el títol original: Everyman.

El noi continuava avaluant la netedat del terra.

- “Ahem!” -Vaig intentar cridar la seva atenció amb timidesa. “Bé, és que jo tinc entès que es diu El animal moribundo.”
- “És aquesta.”
- “Segur? És que m’estranya que li hagin canviat el nom a la novel·la. De fet, Elegía és la pel·lícula, però la novel·la no…”
- “És aquesta.” Aquest cop va alçar el cap perquè era l’única manera que jo veiés la caiguda d’ulls que em va dedicar, barreja de suficiència i cansament.

Vaig tenir la temptació de preguntar-li quina era la pitjor botiga del món, a veure si també responia “És aquesta”, però no ho vaig fer. Em vaig endur el llibre agafant-lo entre el polze i l’índex, com agafes una cosa que et fa engúnia, pensant que m’havien entabanat. Però estava clar que d’aquell xicot no se’n podia treure res més.

Abans de fer el préssec totalment i pagar (però ja estava a prop de la caixa, que consti) vaig tornar a pujar a la planta de llibres i vaig buscar algú que semblés més entès o, almenys, més caritatiu. Una noia molt amable em va confirmar que el que jo tenia a la mà no era el llibre que buscava.

Renovada la confiança en mi mateixa, vaig sortir al carrer i vaig entrar en una altra botiga on els llibres sempre són molt feliços. Increïblement, em van voler “colar” la mateixa novel·la.

Necessitava aire. Allò era una conspiració! Vaig cedir una mica d’espai al dubte i quan vaig arribar a casa em vaig amorrar al monitor i a Internet. Allà vaig trobar, naturalment, la bibliografia de’n Roth. Aquí teniu l’enllaç per si voleu, jo destacaré el que fa al cas:

The Dying Animal (2001)
Everyman (2006)

Suposo que la novel·la que busco està exhaurida. Si alguns teniu la mateixa intenció que jo, no us deixeu pas enredar. Espereu que que ja no es parli de la pel·lícula. Jo ho faré. I quan m’hagi llegit el llibre us diré què m’ha semblat. Potser acabaré pensant que no val l’esforç que m’haurà costat trobar-lo.

≡ Categoria: Lifetime, Llibres | ≅ 7 Comentaris

La primera vegada que vaig veure aquest llibre em va cridar l’atenció però no me’l vaig comprar. I a la segona va caure. Una gran compra, ho reconec. I una millor lectura. No ens enganyem: els que hi busquin floritures del tipus Ruiz Zafón quedaran decebuts. L’estil és poc acurat i sense valor afegit. Però com a testimoni històric estem davant d’un llibre impagable. A part de les vegades que un sent l’impuls irrefrenable de fer-li saltar totes les dents a la protagonista d’un cop de puny per la seva manera d’encarrilar l’únic valuós que tenim realment (i.e. la vida), Un burka por amor ens permet palpar a través d’una historia tan crua como real la situació tan difícil que viuen les dones (i no només les dones) a l’Afganistan.

Amb la base de l’obra es podrien fer moltes anàlisis tan entenimentades com es vulgui sobre infàncies difícils, adolescències no superades, relacions pares-mares i fills, massoquisme amb funda d’amor i galindaines d’aquest estil. Però jo, senzillament, la recomano a tothom, i especialment a les dones que, com jo, obren instintivament la boca cada matí davant del mirall quan es posen el rímel mentre d’altres allà lluny fa mesos que s’estan dessagnant per una ferida de part mal tancada. Perquè les dones, a l’Afganistan, quan necessiten assistència mèdica, només poden ser tocades per dones, però no hi ha metgesses perquè les dones tenen prohibit estudiar. La paradoxa i la crueltat al servei de la llei.

M’estalviaré resums de l’argument. Llegiu-lo. No s’ha de tenir por de saber què passa al món. Encara que massa vegades sigui digne del pitjor malson.

≡ Categoria: Llibres | ≅ Deixa el teu comentari