≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris

Blocaire invisible pista 1: La persona a qui he de fer el regal del BI d’enguany és del Barça.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris

Aquest va per tu, Mayte: per molts anys.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 12 Comentaris

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 4 Comentaris

La llegenda diu que els Reis d’Orient van regalar mirra, or i encens. Avui, nit màgica i especial, vull fer un símil d’aquests regals per al meu -en aquest cas LA MEVA- blocaire invisible, el descobriment de la qual ha estat -en ell mateix- un regal per a mi. Volia fer-li un regal únic. M’hi han ajudat els meus estimats acoblats i també protagonistes d’aquest blog, que parlen per primera vegada des de la pantalla, i li hem fet un regal en tres parts. Aquest regal és per a tu:

TIRAI, del blog SUC DE LLIMONA 2.0

(Podeu clicar a la imatge per entrar al seu blog)

Com a preliminar, et dedico la cançó que fins al proper post sonarà en obrir el blog: “El mundo tras el cristal”, de Leo. Hi vaig pensar de seguida quan et vaig començar a conèixer, parla de solitud però també de desig d’una tendresa intuïda o perduda.

Primera part: LA MIRRA. MIRRA QUI PARLA: (Ja ho sé, és molt dolent).

MOLT IMPORTANT: ABANS DE REPRODUIR AQUEST VIDEO I EL SEGÜENT, VES A LA COLUMNA DE L’ESQUERRA I PAUSA EL REPRODUCTOR DE MÚSICA, QUE SI NO SONARAN LES DUES COSES ALHORA!!

Segona part: L’OR. L’or és groc, com les llimones, com el suc de llimona, com el Patu-q. Al Patu-q li agraden totes les coses grogues. Per això ha volgut dedicar-te unes paraules. Com que parla en idioma Patu-q, t’he hagut d’escriure la transcripció més avall, tot corregint l’ortografia (no sé si ho saps, però els acoblats en fan moltes!)

Hola, jo sóc el Patu-q, i també surto parlant per primera vegada per dir-te que tens un blog molt groc i molt bonic. A partir d’ara l’aniré seguint perquè és molt interessant. Encara que mira, mira, “aixòs”, “aixòs” és una llimona, I tu no ets com una llimona perquè les llimones, quan te les menges, mira, et fan fer uix! i , i… i a mi a mi em sembla que tu ets més dolceta, com… com… no sé, com… com… com un caramelet, sí, “aixòs”, com un caramelet, encara que sigui un caramelet de llimona.

Tercera part: L’ENCENS. Penso que encens el teu blog. Amb energia, enrabiada o exultant, et diguis com et diguis, l’encens i ens encens una llumeta per pensar i reflexionar sobre tot, sobre tu i sobre tots, perquè al capdavall tens el valor de fer-nos arribar una part del teu interior i compartir-lo. Com que m’agraden molt els acròstics, te’n dedico dos de llaçats: un al teu blog i l’altre a tu. I un dibuixet per acabar.

SUCcessos i pensades, d’això parles,
DE riures i de plors. Ets aigua i lluna,
LLIsques entre les flors sense trencar-les,
MOldejada al teu pas per cada engruna.

NAvegues entre fer i desfer la trena,
DOSificant o no vida i misteri.
PUNTual a cada cita per ser nena,
ZEles la sang perquè sigui a la vena,
ROja i vital, timó de l’encanteri.

AI, que sovint t’aixeques una presa
NAscuda del dolor d’un cor que brama!
EScapa del regust de la incertesa,
CLAva els teus ulls de mel amb una flama,
TIRai o com tu vulguis, sempre encesa.

Et desitjo que totes les coses bones i dolces que tant et mereixes vinguin a tu aquest any. En el meu blog, a part d’un enllaç des d’avui mateix, hi tens algú per parlar o callar, riure o sospirar quan vulguis. No voldria que tanquessis la finestra a la blogosfera i, si mai arribes a fer-ho, si et perds per aquest barri que t’agrada tant, deixa un petit rastre aquí i allà: un rínxol de cabell, una arracada, un trosset de manta -com en Linus-… el que sigui. M’agradarà, ens agradarà saber que estàs bé.

≡ Categoria: Acoblats, Lifetime, Sento i escric | ≅ 6 Comentaris

Blocaire invisible pistes III, IV i V: Al meu (o meva) blocaire invisible no li és del tot aliè el món dels acoblats. A més, se’n surt molt bé amb la introspecció. I té menys de quaranta-cinc anys.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 7 Comentaris

Amics,

us explicaré una mica la història. En XeXu, al seu blog, va començar una història sobre la trobada de tres personatges, dos nois i una noia, amics de molt de temps. La Carme va continuar el relat des de la perspectiva de cadascun dels protagonistes. L’Assumpta va anar-ho arrodonint i la Rits hi va posar més guindes. Quan la Carme em va convidar a aportar alguna cosa, em va fer molta il·lusió, i m’hi vaig posar de seguida. Perquè no us vingui de nou, aquí teniu els enllaços per llegir la història completa fins a la meva part que, com veureu, també admet aportacions…

APARENCES I. En XeXu: El començament.

APARENCES II. La Carme. El noi despentinat de les ulleres.

APARENCES II. La Carme. Ella.

APARENCES II. La Carme. El noi alt i guapo.

APARENCES III. L’Assumpta. La Lídia, en Miquel, en Toni.

APARENCES IV. La Rits. En Saül Benet.

La meva continuació:

APARENCES V: L’ALBERT

L’Albert va deixar el mòbil sobre la taula, satisfet. S’hi va pensar i va arrodonir l’obra: el va apagar. El Toni havia comès un error de passerell enviant-li l’sms que havia escrit per a algú altre. Ara havia pogut fer-se l’ofès i el tindria als seus peus. No creia que li fes el salt en absolut; el Toni era el típic noi amb identitat sexual per definir que acabava de descobrir el plaer del mateix sexe: no acostumaven a canviar de joguina de seguida, i ell, que el coneixia bé, havia sabut fer-se imprescindible. Acabar-lo de collar amb un missatge havia estat un regal inesperat, com haver aconseguit festa del gimnàs aquella tarda.

Per celebrar-ho, va sortir al carrer. Li agradava viure a Ciutat vella, perdre’s pel carrer Comtal o pel Portal de l’Àngel i observar la multitud. La feineta com a monitor li havia esmolat encara més els sentits: sabia com tractar i com utilitzar tothom, i no se n’estava. La natura l’havia fet tan atractiu per als homes com per a les dones, i no se n’estava.

Quan va començar a anar al gimnàs, el Toni tenia tot l’aspecte de portar temps a la gossera demanant adopció. Un matrimoni infeliç, unes mirades significatives quan es tocaven… Treballava a una de les primeres multinacionals del país, sospitosa d’escàndols financers. Les notícies vetades pel Gabinet de Premsa de l’empresa eren la targeta de presentació que l’Albert necessitava per tenir les portes obertes d’algun diari important. Ja era hora que comencés a exercir el periodisme, seria dels implacables i agressius. Mentre era al llit amb en Toni no podia deixar de pensar-hi. No li va ser difícil convèncer-lo per fer desaparèixer uns quants papers. Ara només calia esperar un temps, engegar-lo a pastar fang i fer servir la informació.

Va anar a parar a una petita granja i es va permetre demanar un suís. Ja faria després una taula sencera d’abdominals. Òndia! A la taula del fons hi havia la noia d’ulls castanys que anava de tant a tant a fer bicicleta! Sempre li havia agradat, tenia un bon cos i una mirada molt bonica. Ella ni se’l mirava quan entrava, sempre amb presses, a la sala del costat. Estava amb un noi d’aspecte tímid. “La típica rata de biblioteca quatre-ulls amb el cap esbullat que desperta l’instint maternal”, va pensar, envejós del lloc que ocupava, al davant de la noia. També va decidir que, de moment, ella no era un bon objectiu: es mirava el quatre-ulls amb massa adoració. “No siguis carallot”, va pensar. “No és només això, és una noia forta. Tu només saps treure profit de les debilitats.”

Aquesta idea el va deprimir una mica, però només un instant. Va desviar el pensament cap al director del gimnàs. Quines ganes tenia de dir-li que plegava! Era un imbècil que es pensava que una cadena de gimnasos el farien menys imbècil. Almenys li devia donar una bellesa irresistible, perquè l’última xicota era de bandera. Lídia, li semblava que es deia. L’amo l’havia col·locada a les oficines, a l’altra banda de la ciutat, i cada tarda, quan el venia a buscar, feia una mica d’exercici. Era la reina de l’aeròbic de les vuit. A l’Albert se li va il·luminar la cara. Quan deixés el gimnàs, la Lídia seria un objectiu perfecte. Era evident que no era feliç. Se la prendria a l’amo i se l’enduria al llit amb qualsevol promesa de vida nova. Segur que ella ho estava desitjant.

Ben mirat, no podia renegar del gimnàs. Li havia proporcionat prou satisfaccions, tot i que marxar seria la més gran. Potser només ho sentia per un paio: en Saül. El molt criatura deia que era representant de perfumeria, sense saber que fins i tot l’olor que feia era de detectiu privat. Ara el tenia content perquè havia aconseguit perdre una mica de panxa. Tan patètic que feia llàstima. Tot un perdedor al que no li convenia perdre de vista, potser li seria útil algun dia. Que li agradessin les dones era un petit problema, però ja trobaria ell algun fil d’on estirar.

Gairebé se li va escapar un crit quan va veure l’hora. El Toni ja devia haver arribat, entristit i submís. Li quedava la segona part de la representació, a casa. L’Albert es va aixecar, va pagar, va passar pel costat de la parelleta empalagosa i va enfilar el camí. Quant de temps continuaria fingint amb en Toni? No seria gaire, no volia veure’s embolicat en res. Li havia dit que la exdona era molt gelosa, i a la molt mala pècora no li seria difícil trobar un perdedor com el Saül per fer escudella de draps bruts…

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris

Mentre acabo de preparar el post sobre el pessebre, us explico que el passat dijous 28 de novembre, al programa “Calents i contents” d’ONA FM -103.5-, es va emetre un relat eròtic que vaig escriure a proposta del nostre benvolgut Veí de dalt. Com que tendeixo a la síntesi, vaig anar molt per feina i la llargada del meu text es passava el timing del programa per allà on us podeu imaginar, o sigui que el Veí va allargar una mica el text amb aportacions de luxe que li agraeixo fervorosament. Per no repetir i, sobretot, per no assumir mèrits que no són pas meus, aquí us deixo la meva versió -la reduïda- i en aquest enllaç podeu llegir la que es va emetre, així com escoltar l’audio corresponent. El sexe: un tema molt entretingut per escriure, i encara més per practicar. Animeu-vos a les dues coses!

TAN DIFERENT

Estaven acostumats a les complicitats amb la natura, però aquell dia semblava que tot era més viu que mai. La sola visió d’ella nua ficant-se a l’aigua, retallada contra la claror, l’havia fet desitjar-la quasi dolorosament, i en canvi va fer el que qualsevol altre tarda hagués estat impensable: esperar.

Es va girar cap a ell. L’aigua li jugava per sota els pits i de tant en tant li anava i venia pels mugrons amb més obscenitat que delicadesa.

- Que no vens? Es va capbussar, i en sortir les gotes li guarnien la cara, el coll, els llavis…

Va entrar a l’aigua a poc a poc, sense deixar de mirar-la. Pensava que es posaria a nedar, com sempre, però l’esperava dreta, acaronant-se els pits amb suaus moviments circulars de les mans mullades. Quan van ser l’un davant de l’altre, li va passar la mà per la cintura i es van besar en un joc febrós de llengües, llavis i dents, mentre ella li havia trobat el tronc inflamat i ja el sacsejava rítmicament.

Intentava contenir-se mentre buscava la petxina doblement humida, però ella li impedia doblegant-se cap a ell i aixecant els malucs.

No podia més. L’asseuria al damunt amb un moviment inesperat i la foradaria sense contemplacions.

No sabia si li havia endevinat la intenció. Un segon abans el va mirar fixament, va somriure, el va deixar de sobte i es va posar a nedar cap a la vorera tan de pressa com va poder. Passada la perplexitat, la va seguir.

Assecar-se al sol era un plaer afegit després de sentir l’aigua del llac envoltant cada centímetre de pell. Aquell dia, plaer i agonia barrejats. Semblava tan disposada, tan plena de foc, i en canvi no el volia? Mai no li havia negat res i precisament aquella tarda…

…aquella tarda ella, capiculada al costat, va allargar la mà i va continuar el que havia començat a l’aigua. Ell va recuperar immediatament la poca consistència que havia perdut.

- Avui mano jo, recordes? Deixa’m fer… una vegada més.

Va tancar els ulls i s’hi va donar. Ja no era la mà, sinó els llavis d’ella que lliscaven amunt i avall amb parsimònia, i l’escalfor de la gola que l’acollia, i després la llengua que li resseguia l’espasa fins a la punta i s’entretenia en breus llepades delirants. No podia estar-se quiet. Va avançar els dits entre les cames d’ella i els va enfonsar en un cau que regalimava de desig, de calor i d’urgència.

Es va incorporar i es va asseure damunt d’ell, d’esquena. Van encaixar perfectament, amb un soroll fluïd que el va excitar tant com intuïr-la fregant-se el sexe, com veure-la moure’s amunt i avall, altre cop retallada contra la claror, les galtes glorioses colpejant-li el baix ventre, com sentir el pessigolleig fred de l’aigua que passava d’aquells cabells tan llargs al seu pit i s’escolava costelles avall fins tornar a tocar l’herba. La va agafar per la cintura. Els moviments es van fer cada cop més intensos, gairebé frenètics, només hi havia sol, i aigua, i verd, i delícia, i ella… ella, que estava a punt, com ell, que va esclatar, com ell, amb un crit profund, sense final, que va posar en tensió els dos cossos amarats d’aigua i de suor, mentre tot el voltant semblava que callava i es rendia al seu èxtasi infinit, irrepetible.

Es van separar i van quedar ajaguts, panteixant. Ella, arraulida, recolzava el cap al ventre d’ell, mirant avall. Li venia de gust veure com la tija perdia fermesa i es tornava minsa i suau. Ell estava seriós.

- Saps una cosa, nena? Hem vingut aquí un munt de vegades, però avui ha estat tan… diferent que he tingut una sensació estranya… com si estigués mal fet.

Ella li va fer una llepadeta comprensiva.

- Sí, rei. Jo he sentit el mateix. I saps una altra cosa, tu? -va dir Eva, mentre allunyava la poma que havien mossegat feia una estona amb una puntada de peu – mai no m’ho havia passat tan bé.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris

Aquest cop també hi ha una versió castellana i una d’anglesa.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 11 Comentaris

No el tornarien a enredar mai més, però aquella nit ja era tard per fer el milhomes. El Club Ribeira estava ple a vessar de noies sensuals i enganxoses. Els amics que l’hi havien dut, rient, com un repte a la seva virilitat, ja feia estona que havien fugit, però ell no recordava com ni quan. En aquell moment una anàlisi de sang hagués revelat que el Salvador podia viure amb cubata en estat pur corrent per les venes.

Amb la vista emboirada encara era capaç de distingir les corbes de les noies en el teló de fons intensament acolorit de llums i exuberància. Sabien com moure la llengua i el besaven amb insistència, tot suggerint activitats per a les hores que seguien, i ell es feia el desmenjat amb prou elegància perquè no es notés que prou feina tenia per mantenir la vertical.

Si els seus amics veiessin amb quina dignitat portava la situació ja no riurien tant.

Va pensar que era millor agafar el cotxe i marxar mentre encara recordava com es deia i on vivia. No li quedava mes remei que confiar en el seu instint de bon conductor i en que no hi hagués cap control d’alcoholèmia. Hi havia un costat bo: anava massa pet per estar acollonit. Tan pet que ni es va adonar que no sortia sol d’aquell self-service de plaer. Naturalment, ni es va fixar que ella es deixava gronxar amb llanguidesa al seient del darrera durant tot el camí. No es va adonar que sortia del cotxe amb ell ni que el seguia escales amunt. Va aconseguir tancar la porta d’esquena amb un cop de taló més maldestre del que era habitual, i ella ja era a dins.

Havia tornat a casa. Estava dret i era capaç de pensar una mica. Havia triomfat. Ara li calia… què li calia amb tanta urgència? Ah, sí!

Maquinalment va anar al lavabo i va pixar pel pare i per la mare. L’habitació estava al costat. Hi va anar amb passes vacil·lants, que no haurien enganyat ningú sobre el seu estat. No podia més. Va tenir una fogarada de calor. Quina merda d’aire condicionat! -va pensar, sense adonar-se que intentava engegar-lo amb el telèfon mòbil-. Es va arrencar la roba amb quatre grapades i va caure nu al llit bocaterrossa tan llarg com era, amb un ronc que li va escalar la gargamella des de la mateixa boca de l’estómac.

Mentrestant, ella havia fet la seva anàlisi particular recorrent el piset de solter una mica excèntric. Cuina i menjador compartien espai, cadires de lona i finestres sense cortines. Cap quadre, un mirall, dues tortugues, tres posters de cinema, quatre cintes de video antigues i exèrcits de devedés que omplien els escassos prestatges.

A part del dormitori només hi havia una altra habitació: un despatxet on s’acumulaven tots els llibres que els devedés havien desnonat i més devedés sota la presidència d’un Mac tan net que fins i tot relluïa amb la claror de l’habitació del davant.

Feia estona que no se’l sentia. Va anar al dormitori sense fer soroll, era la seva especialitat. La presència d’aquell cos masculí evocava tot un paradís. Estava tan ben dotat que, fins i tot d’esquena, el penis sobressortia entre les cames entreobertes. Ens aquells moments ja tenien dues coses en comú: ella tampoc no duia cap mena de roba, i mentre s’hi acostava, alguna cosa també més llarga del normal, atiada per l’instint, avançava amb… ella?

No, no sempre parlaven d’ella en femení.

Què era aquell xicot adormit de natges fermes i suaus sinó una invitació? Potser ningú no li pagaria la feina, però almenys es donaria el gust. Quan la va clavar, ben endins, el noi es va sotragar una mica, però res més. Potser fins i tot hi estava acostumat. Quines coses.

Entrar, sentir l’escalfor del cos i deixar-s’hi anar va ser tot un. En Salva, que va quedar inundat, tenia tots els números per a un despertar ple de descobriments desagradables. Ella s’hi havia esmerçat i encara no en tenia prou. Una bona xuclada no faltava mai. S’hi va abraonar i va començar rítmicament, sense parar, primer a intèrvals curts, després amb més intensitat. Aquells intercanvis de fluïts la tornaven boja.

Ell, encara inconscient, semblava que volia reaccionar. En un moment donat es va girar bruscament per quedar panxa amunt, amb les cames i els braços oberts.

I allà, sota el cul del Salvador, va morir esclafada ella, l’últim i més voraç mosquit tigre de la temporada del Baix Llobregat.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 13 Comentaris