Van venir de Venècia. Ell estava en un aparador i li vaig veure una mirada bicolor tan simpàtica que me’l vaig endur.

Ella va trigar una mica més. La vaig encarregar per telèfon a la mateixa botiga d’on ell va sortir i va esperar allà ben embolicada fins que els meus pares van tornar a aquesta meravella de ciutat i me la van portar.

No n’hi ha dos d’iguals. Són de fusta, fets per un artesà que els talla i els construeix. La seva mare dissenya i cus els vestits. Tenen una factura delicadíssima. Amorosa, podria dir. Segur que n’hi ha de més espectaculars, però per a mi són les marionetes més boniques que he vist mai.

Durant el viatge en què vaig conèixer el primer amic de fusta també vaig estar a Florència. Em va fascinar la trajectòria de la família Medici i em va semblar que el nom del patriarca, Cosimo, li esqueia. Ella és el que anomenen una dama nera (dama negra) veneciana, o sigui que Nera era el nom que estava cantat.

El problema bàsic és que les marionetes no saben mantenir la vertical. Jeien mal acomodats sobre els mobles, les cordes fetes un garbuix i la creu de fusta empipant-los ara i adés, a l’esquena, al cap, a les cames. Pobrets.

El meu xicot va ser l’hàbil responsable d’uns suports gràcies als quals el Cosimo i la Nera fan tant de goig com es mereixen. Estan damunt del piano, un a cada costat. Els trobo impressionants.

I penso que s’estimen. Que potser el propi artesà ho imaginava així mentre els donava forma. Que el bufó va quedar impressionat amb la dignitat i elegància de la dama, i que ella no es va poder resistir a la rialla simpàtica i tendra d’aquell xicot pelroig. Ella manté unes formes serenes, distants i plàcides, amb aparent indiferència cap al seu company de piano.

Però ell no deixa de somriure perquè sap que ella, malalta d’enyor, ho va deixar tot i va creuar el mediterrani per seguir-lo. No necessita cap més prova.

≡ Categoria: Acoblats, Lifetime | ≅ 8 Comentaris

La llegenda diu que els Reis d’Orient van regalar mirra, or i encens. Avui, nit màgica i especial, vull fer un símil d’aquests regals per al meu -en aquest cas LA MEVA- blocaire invisible, el descobriment de la qual ha estat -en ell mateix- un regal per a mi. Volia fer-li un regal únic. M’hi han ajudat els meus estimats acoblats i també protagonistes d’aquest blog, que parlen per primera vegada des de la pantalla, i li hem fet un regal en tres parts. Aquest regal és per a tu:

TIRAI, del blog SUC DE LLIMONA 2.0

(Podeu clicar a la imatge per entrar al seu blog)

Com a preliminar, et dedico la cançó que fins al proper post sonarà en obrir el blog: “El mundo tras el cristal”, de Leo. Hi vaig pensar de seguida quan et vaig començar a conèixer, parla de solitud però també de desig d’una tendresa intuïda o perduda.

Primera part: LA MIRRA. MIRRA QUI PARLA: (Ja ho sé, és molt dolent).

MOLT IMPORTANT: ABANS DE REPRODUIR AQUEST VIDEO I EL SEGÜENT, VES A LA COLUMNA DE L’ESQUERRA I PAUSA EL REPRODUCTOR DE MÚSICA, QUE SI NO SONARAN LES DUES COSES ALHORA!!

Segona part: L’OR. L’or és groc, com les llimones, com el suc de llimona, com el Patu-q. Al Patu-q li agraden totes les coses grogues. Per això ha volgut dedicar-te unes paraules. Com que parla en idioma Patu-q, t’he hagut d’escriure la transcripció més avall, tot corregint l’ortografia (no sé si ho saps, però els acoblats en fan moltes!)

Hola, jo sóc el Patu-q, i també surto parlant per primera vegada per dir-te que tens un blog molt groc i molt bonic. A partir d’ara l’aniré seguint perquè és molt interessant. Encara que mira, mira, “aixòs”, “aixòs” és una llimona, I tu no ets com una llimona perquè les llimones, quan te les menges, mira, et fan fer uix! i , i… i a mi a mi em sembla que tu ets més dolceta, com… com… no sé, com… com… com un caramelet, sí, “aixòs”, com un caramelet, encara que sigui un caramelet de llimona.

Tercera part: L’ENCENS. Penso que encens el teu blog. Amb energia, enrabiada o exultant, et diguis com et diguis, l’encens i ens encens una llumeta per pensar i reflexionar sobre tot, sobre tu i sobre tots, perquè al capdavall tens el valor de fer-nos arribar una part del teu interior i compartir-lo. Com que m’agraden molt els acròstics, te’n dedico dos de llaçats: un al teu blog i l’altre a tu. I un dibuixet per acabar.

SUCcessos i pensades, d’això parles,
DE riures i de plors. Ets aigua i lluna,
LLIsques entre les flors sense trencar-les,
MOldejada al teu pas per cada engruna.

NAvegues entre fer i desfer la trena,
DOSificant o no vida i misteri.
PUNTual a cada cita per ser nena,
ZEles la sang perquè sigui a la vena,
ROja i vital, timó de l’encanteri.

AI, que sovint t’aixeques una presa
NAscuda del dolor d’un cor que brama!
EScapa del regust de la incertesa,
CLAva els teus ulls de mel amb una flama,
TIRai o com tu vulguis, sempre encesa.

Et desitjo que totes les coses bones i dolces que tant et mereixes vinguin a tu aquest any. En el meu blog, a part d’un enllaç des d’avui mateix, hi tens algú per parlar o callar, riure o sospirar quan vulguis. No voldria que tanquessis la finestra a la blogosfera i, si mai arribes a fer-ho, si et perds per aquest barri que t’agrada tant, deixa un petit rastre aquí i allà: un rínxol de cabell, una arracada, un trosset de manta -com en Linus-… el que sigui. M’agradarà, ens agradarà saber que estàs bé.

≡ Categoria: Acoblats, Lifetime, Sento i escric | ≅ 6 Comentaris

Hola a tots, amics i amigues. Com ja sabeu de sobres (i si no, vosaltres us ho perdeu) sóc la Whity. La Laura tenia pensat fer una secció de gastronomia i jo em vaig oferir a presentar-la perquè penso que sóc la que dóna la imatge més apropiada, ja que demostro que es pot menjar tant com es vulgui i mantenir una figura espectacular.

La Laura ma curraxit lurtugrafia parkè sino surtiria ascrit axí i ella diu ca no santén res i cals acuplats no i a manera ca aprenguin a ascriura an cundisions. Anfi, ella ca és mol maniàtica. Io li dexu fé parkè am cuida i am dona pastisus.

Tots els plats que aniran sortint al blog els ha fet la Laura a casa i han sortit bé. Com que li agraden els pastissos començarem amb un que va tenir molt d’èxit. És un postre especial per a llaminers i també per a persones que porten molta activitat i han d’estar ben alimentades, com per exemple els taxistes.

Brownie de xocolata

Aquí teniu tots els ingredients (jo només surto a la foto, no sóc un ingredient). Ja us poso a sota quins són, perquè no us feu un embolic i acabeu comprant moniatos i calçots.

Amb aquestes mides es poden atipar de sis a vuit persones, depèn de la ganona que tinguin. Per a acoplats seria la mida individual.

Ingredients (d’esquerra a dreta i de darrera a davant):

85 grs. de nous en trossos
1 culleradeta de sucre “avainillat”
300 grs. de sucre
140 grs. de farina
150 grs. de xocolata negra
170 grs. de mantega en trossos
sal
4 ous petits o mitjans (o 3 de grans)

La mida dels ous és important. En el cas d’aquest pastís, també.

Com podeu veure, és un postre light, adequat per a tota mena de règims. A mi m’agraden molt les coses light.

La Laura fa servir un motlle d’uns 27 cm. de diàmetre. Aquí em veieu a dins perquè us feu una idea de la mida del motlle i també perquè veieu que tinc el culet petit com una pruna clàudia.

Abans de començar, gradueu el forn a 180º amb el foc encès de dalt i de baix.

Primer s’ha de fondre la xocolata amb la mantega. Queda molt bona, però no hi fiqueu la llengua perquè us escaldareu. En realitat, més val que poseu la xocolata desfeta en el bol que fareu servir treballar i la deixeu refredar uns cinc minuts. Podeu aprofitar per anar al lavabo, resar algun parenostre perquè el pastís us surti bé o donar de menjar a algun acoplat, si el teniu, que sempre ho agraïm.

Passats els cinc minuts, ja podeu afegir la culleradeta de sucre amb gust de vainilla, el posim de sal i el sucre normal.

Recordeu que la sal ha de ser només un polsimet. Si us passeu, ja us dic ara que els parenostres d’abans no us serviran de res.

Després s’han d’abocar els ous d’un en un (això deu ser el que els castellans diuen “echarle huevos”). És molt important obrir-los abans i tenir en compte que al bol hi va el de dins de l’ou; la closca es llença o es fa servir per a manualitats.

Entre ou i ou podeu remenar perquè es barregi tot bé, però no us penseu que feu ous remenats, els ous remenats són una altra cosa. Això és un pastisset.

La farina s’ha de posar a poquet a poquet i amb compte, com jo faig aquí.

 

Gairebé ja estem! Ara hem d’acabar-ho de barrejar perfectament, perquè queda bastant espès. Fer-ho amb una espàtula de fusta no és gaire recomanable, perquè si ho feu així:

No quedarà bé la pasta. I si ho voleu fer més ràpid:

Us passarà com a mi, que acabo marejada i una hora després d’acabar el pastís encara m’estic movent, per inèrcia.

La Laura fa servir el minipimer, que és el millor. Això és un minipimer:

Jo no el puc fer servir perquè pesa molt i trepida massa, el cotó acrílic no ofereix prou resistència i jo cauria a terra amb el “repris”. Com que vosaltres sou humans, el podreu utilitzar i us quedarà una pasta estupenda.

Per acabar, ja podeu posar-hi les nous. Si els trossos són massa grans, les podeu trencar una mica més. Jo no ho faig perquè no tinc dits, la Laura sí.

Només queda untar el motlle amb força mantega, com si el motlle fos un paper guixat i la mantega fos la goma d’esborrar. Deixeu-lo ben empastifat.

Ja podeu posar-lo al forn i esperar uns 40 minuts. Els forns són molt temperamentals i tot dependrà de la força que tingui el vostre, és clar. Pel que fa al temps va molt bé tenir un rellotget d’aquests amb forma de pastanaga, de tomàquet o del que sigui per fer-lo sonar al cap dels minuts que es vulgui. Això últim no és obligatori, però a la gent se li queda una cara molt lletja quan després de la feina se’ls crema el pastís.

Com podeu veure, l’aspecte final és de primera; el gust també. A casa se serveix amb xocolata calenta per damunt, per reforçar l’efecte light.

I amb això s’acaba la recepta d’avui. La propera vegada espero que la Laura em proporcioni un davantal i un barret de cuinera. No té sentit que l’Arguiñano en tingui i jo no. Al cap i a la fi, jo sóc més guapa… i tinc més pèl!

≡ Categoria: Acoblats, Menjar | ≅ 12 Comentaris

Escrure aquesta entrada m’ha obligat a pensar quan va començar tot plegat. Potser va ser la influència de la Mary Carmen y sus muñecos. Qui no recorda el Rodolfo, que avui seria lapidat per gernacions de gais ofesos, o el Nikol, que no sobreviuria a aquesta època daurada del feminisme més radical? Els meus ninos van tenir vida per primera vegada farà uns 30 anys, quan una Laura de Toyse que em van regalar va començar a manifestar-se sense embuts. Després la van seguir uns altres que van aprofitar el seu èxit mediàtic per deixar-se anar.

Els ninos que viuen en cases particulars reben en el meu món el nom genèric d’acoblats. Tenen personalitats molt diverses i comparteixen la característica que escrivint són un autèntic atemptat ortogràfic a l’idioma. Aquesta és una cosa que no els he pogut canviar amb els anys; ells són així i els accepto tal com són. Com que no es tallen un pèl, s’han negat a esciure res si abans no els faig una presentació com cal, de manera que som-hi:

La meva Laura

Quan vaig fer la comunió em van regalar una Lesly (la germaneta de la Nancy) vestida per a l’ocasió. La pobre no em feia ni fred ni calor, i em va costar llàgrimes literals que em compressin aquesta Laura, que segons la meva família era “una bírria de nina” (sic).

No sé si per deixar en evidència els seus compradors, però la veritat és que amb el temps la meva Laura ha demostrat tenir una personalitat colpidora i s’ha guanyat l’afecte de tothom. Té les idees perfectament clares, tot i que algunes són tan radicals que no li deixaré exposar-les en aquest bloc perquè no tinc cap ganes d’entrar en conflictes amb amplis sectors de la societat.

Quan ja pensava que era una nina descatalogada i impossible de trobar, gràcies a una noia de Girona i a una altra de Canàries (i, naturalment, a Internet) he pogut completar la meva família de Laures. Aquí en teniu algunes. A la meva Laura preferida li vaig fer portar un xicot, el Toño, que segons ella “ze padeze al Pol Niuman” (sí, la Laura parla bastant en castellà) i amb el que té una relació magnífica perquè el pobre pollastret és un submís de nassos.

Suposo que en aquest punt la majoria de lectors ja s’haurà decidit per l’opció del desequilibri mental. No em fa res estar-hi d’acord perquè hi ha pocs desequilibris tan inofensius.

Els Patucus (segons ells mateixos, “Patu-qs”)

Aquest personatge, de nom comercial Flat Eric, es va fer famós fa anys en un anunci de texans. Un temps després l’Ualaub (m’agrada posar sobrenoms) en va portar un a casa seva i li va posar el nom. En van anar venint d’altres i ara tenim 4 patucus mitjans i 3 de petits en total.

Contràriament a la Laura, tots els patucus són de personalitat amable i conciliadora, però cabronets si se’ls provoca. Els agraden els animals i bressolar nens, i als de mida mitjana els fan por els avions, fòbia que intenten dissimular amb tanta ingenuïtat com falta d’èxit. Es deleixen per un got de llet o d’alcohol en qualsevol de les seves varietats. A diferència dels altres acoblats, els patucus parlen amb sons però sense obrir la boca, cosa que fa bastant complicat entendre’ls a qui no els conegui. Passat el primer “shock”, resulta més fàcil.

Whity i Sami

Aquests dos peluixos s’han incorporat fa poc. En realitat no són meus, sinó de les petites de la casa.

La Whity és molt dona en el sentit més tradicional de la paraula: coqueta, delicada, està secretament (o no tant?) enamorada del xicot de la Gesche (que per si no ho heu enxampat, és un altre sobrenom) i fa el que pot amb un osset de mida més petita (l’Alfi) que no satisfà del tot les seves necessitats amatòries.

El dofí Sami (ell pronuncia “Zami”) és tranquil fins a l’exasperació. La Whity l’odia amb especial intensitat perquè des que va arribar la tortura amb les seves reflexions filosòfiques i idees sobre el món. Sembla que fins i tot té una empresa de finançament més que dubtós on cents de dofins es dediquen a pensar per intentar millorar la societat. Donada l’activitat principal de l’empresa -pensar-, ell l’anomena “fàbrica da pienzoz”. Inexplicablement, el nostre Sami és atemporal i un malastruc de tres parells de collons. Segons explica, va tenir alguna cosa a veure amb la desaparició dels dinosaures, els tsunamis i l’enfonsament del Titànic, entre moltes altres coses. Això sí, mai no fa res expressament ni perd el somriure, passi el que passi. De fet, no es cansa de repetir que ell només vol que la gent sigui feliç.

Sí senyores i senyors, molt de temps abans que a la televisió es fessin sàtires esperpèntiques sobre el matrimoni, la Whity i el Sami ja tenien el seu espectacle particular a casa.

Amb aquests dos he acabat les presentacions. Fa temps que els acoblats ens fan riure i ara podran expressar-se més enllà de les parets. No sé quan intervindran. Ja tenen oberta la finestra per fer-ho quan vulguin. Els ho devia.

≡ Categoria: Acoblats | ≅ 9 Comentaris