m’ha permès passar a format digital totes les meves obres de teatre. I quan dic “meves” vull dir, únicament, que jo hi participava. A vegades només actuant

i a vegades, també traduint alguns guions o fent una decoració per a l’escenari.

En total, unes 30 obres que a una mitjana de 3 hores cadascuna i tenint en compte que cal estar alerta per aturar la gravació quan toca, m’han ocupat fins ara tots els dies des que van acabar les festes. Altra cosa seria que estigués jubilada i tingués més temps, però això -encara més en aquesta època- és un tema sensible i més val no tocar-lo.

Em sento molt feliç d’haver fet una cosa que ja em cremava. Les cintes de video són el que són i podríem dir que algunes ja començaven a desintegrar-se. No us penseu que he acabat: els fitxers resultants van ben servits; ocupen uns 7 Gb i s’han de convertir a d’altres formats més manejables. Però això ja ho puc anar fent amb calma i serenitat.

I aquesta introducció em porta a l’autèntic tema del post d’avui.

Després de les obres de teatre han vingut els videos familiars. Els meus pares tenien el del seu casament i un parell fets durant les vacances d’estiu. Ara ja són fitxers ben guardats.

Fa quaranta-un anys del casament dels meus pares, i encara que estic avesada a veure les fotografies de tots dos, em va venir de gust veure el video.

Em vaig quedar sense paraules.

La meva padrina i el meu padrí eren jovenets d’institut, els meus avis estaven forts i saludables, molts dels convidats eren més joves que jo mateixa ara. De cop i volta, des de la pantalla, m’estaven mirant moltes persones que ja no hi són. Els meus avis paterns, la meva besàvia i el seu germà, cosins, amics… somreien , es movien, saludaven. Vivien. L’hòstia.

Els videos de les vacances també van tenir tela. L’Ualaub tenia onze anys, i la Gesche set. Ens banyàvem a la piscina mentre els avis seien a la fresca o pujàvem tots a Dalt Vila fent equilibris entre l’empedrat i el pendent del terra, miràvem allunyar-se la costa des del vaixell o fèiem petar la xerrada amb un bon amic balear que també se n’ha anat per sempre.

He pensat molt en les persones a qui no agrada que els facin fotografies o els filmin, en l’expressió que és com si et robéssin l’ànima. Ja ho sabem que racionalment no és això -de fet, racionalment ni podem dir que hi ha una ànima- però les fotografies, i encara més el vídeo tenen, darrera la tecnologia plana i freda, una espècie de poder sobrenatural: La captura d’instants irrepetibles, de persones i moments viscuts que potser hem oblidat.

Veurem què vam tenir a les mans, quan ens vam moure, qui se’ns va adreçar, com vam somriure.

I malgrat aquesta mà invisible que a vegades se’t tanca sobre el cor i va estrenyent el puny quan les mires, a mi m’agrada tenir fotografies o gravacions. Potser perquè valoro els records, potser perquè estic agraïda a la vida pel que m’ha donat i, finalment, potser perquè ja tinc una edat i acabo de descobrir que si encara respiro, d’aquí a vint anys el dia d’avui també serà un paradís perdut.

Aventures i pensaments de la Khalina – La meva blocaire invisible

també he enllaçat el seu blog a la columna de la dreta.

Per acabar, li manllevo la rosa del parc de Cervantes que em va oferir en el seu regal per col·locarla a l’esquerra en el lloc d’honor d’obsequis d’amics blocaires. Segurament per als experts deu tenir un nom. Per a mi d’ara endavant serà la rosa Khalina.

Gràcies Khalina!

I ben aviat us explicaré què m’ha tingut moltes hores enganxada des que s’han acabat les festes nadalenques…

En aquest cas, ni una cosa ni l’altra. El meu BI destinatari és un home. Això, almenys, excloïa la possibilitat d’enviar-li aquell val que corria per Internet amb un descompte per a Mango-dona. Però aquí s’acabaven les pistes. Per a més INRI, el noi té un blog d’allò més heterogeni, on es tracten tots els temes que us puguin venir al cap amb un estil rigorós i amè que esparvera.

A mida d’anar-lo llegint, un es pot fer una idea bastant aproximada de com és.

Diria que és, sobretot, un científic que no pot suportar l’estupidesa humana, que li prenguin el pèl a ell o que la gent se’l deixi prendre. Confia en els avenços de la ciència però probablement no a una velocitat tan trepidant com alguns s’atreveixen a imaginar. Defensa la diferència entre el cervell d’homes i dones, sense que això signifiqui ser millor ni pitjor. És absolutament tolerant amb creences i activitats, totes elles preses amb moderació, i no li agradaria pensar en viure eternament. Defensa l’ús de la llengua catalana amb el cor i amb el cap, perquè l’entristeix l’extinció d’espècies, biològiques o culturals. El seu esperit científic el porta per exemple, a no creure en teràpies alternatives però a no discutir-ne la possible efectivitat. Fuig de l’expressió: “Això està científicament demostrat”, potser perquè sap perfectament com és de difícil demostrar una cosa als ulls de la ciència. El podríeu trobar en una calçotada o en unes jornades d’Astronomia (sobre Io, potser?), però mai no el veureu en una plaça de toros, en una associació de Colombofília ni en una manifestació de creacionistes. És un home preocupat per l’escalfament global, tot i que part del seu escalfament personal li ve provocat especialment per una dona força coneguda. Aquesta:

Aquí es pot descarregar el calendari 2008 (l’any tant se val, oi?) de la mossa en qüestió.

Ja us he marejat prou. La meva víctima del Bi d’aquest any és Dan, del blog Centpeus.

Podeu visitar-lo aquí i, d’ara endavant, a la meva llista de blogs preferits de la dreta.

Aquí s’escauria un efecte sonor d’aquells de clímax de pel·lícula de por de la Hammer. Què coi se li pot regalar a un biòleg membre del CSIC que ho deu saber tot menys l’edat de la Sara Montiel?

Finalment, com que és un noi admirable que sap com fer-nos interessar per tot sense que ens faci por la seva erudició, he pensat que podia fer-li un doble regal: un recull de curiositats sobre el seu alter-ego (el centpeus) més adreçat a la resta de món blocaire -segur que ell ja s’ho sap tot- i un gif manufacturat sobre el seu blog, especialment dedicat a ell.

Anem pel primer.

Els centpeus són artròpodes. Tenen el cos dividit en anells anomenats metàmeres amb un parell de potes cadascun. en canvi, els milpeus tenen dos parells de potes a cada anell.

Com ja podeu imaginar, no hi ha centpeus amb exactament cent peus ni mil peus amb mil, és un nom posat per aproximació.

Per exemple, el centpeus més petit del món és l’anomenat Centpeus nan de Hoffman (Nannarrup hoffmani). Se’n van descobrir 10 exemplars al Central Park de Nova York i els van enviar a Richard Hoffman, cap del Departament d’Invertebrats del Museu d’Història Natural de Virginia. El Nannarrup hoffmani només fa 10,3 mm de llarg i té un total de 82 peus, que per dir-se Nannarrup no està malament.

Els francesos anomenen els centpeus mille-pattes, i els alemanys, Tausendfüsser. Tots dos noms signifiquen milpeus. (Com deuen dir aquesta gent als milpeus? Millionenfüsser?).

Els centpeus viuen anys, poden presentar colors ben diversos i cridaners. Són temibles caçadors (mengen insectes com grills, papallones, aranyes, i fins i tot petits vertebrats com cries de rosegadors o llangardaixos). A ells, per exemple, se’ls mengen animals com les mussaranyes.

És clar que la mussaranyeta, un animaló d’escassos 2 grams de pes i un cos que sense la cua li fa uns 3 a 5 cm, no es podria cruspir un centpeus gegant.

El centpeus gegant viu a Sudamèrica i Amèrica Central. L’anomenen, és clar, escolopendra gegant (Scolopendra gigantea) i medeix uns 30 cm. de longitud. És el que té el clima tropical. Com que és gran, ràpida i verinosa, aquesta criatura s’empassa gripaus, petites serps o fins i tot ratolins. El seu cos té de 21 a 23 anells, amb un parell de peus cadascun. Pot arribar a córrer i sostenir les preses per enverinar-les i matar-les. Ah! I no us ho perdeu: les femelles són més perilloses que els mascles. Si és que dels centpeus als homes…

Grans o petits, els centpeus són solitaris. No els molen les aglomeracions, i tampoc no fan fàstics a posar-se un familiar entre pit i esquena.

Com a annècdota, sembla que l’Andreu Buenafuente va comentar una notícia que va aparèixer a La voz de Galícia segons la qual, entre les molt diverses causes d’hospitalitzacions a la Gran Bretanya, dues persones havien anat a l’hospital per haver estat abatudes per un centpeus (!)

També es veu que un malasi va ser acusat per un veí de ferir-lo amb un centpeus. El fiscal, Mazri Mohamed, afirmava que R. Prabakaran va deixar anar insectes diversos, enstre els que hi havia quatre centpeus, al llit del seu veí i enemic (les reunions de veïns en aquella escala deuen ser autèntics pandemòniums!).

Una frikada: La nina cenpeus, que no sé com se li va acudir a l’”artista” però Déu n’hi do…!

I una curiositat tecnològica: El centpeus a vapor (Steam centipede). Crabfu Steamworks és una empresa que uneix vapor, robòtica i fantasia tot inspirant-se en la pel·lícula Wild Wild West, d’estil Steampunk, i fabrica petits enginys com aquest.

Continuem amb el tema cinematogràfic: Richard Dreyfuss va posar la veu al centpeus de la pel·lícula d’animació James i el préssec gegant (James and the giant peach), de Henry Selick.

I per acabar, del cinema a un conte xinès: El centpeus i el gripau.

Diuen que un gripau envejós va interrompre l’harmoniosa manera de caminar d’un centpeus tot dient-li: “Quina elegància que tens quan camines! Digues, com t’ho fas? Com et comences a moure? quin peu aixeques primer i quin després? Com continues i com ordenes les petjades?”

El centpeus es va posar a pensar i pensar i mai no va arribar a respondre: va quedar paralitzat en una petita rasa i no es va poder tornar a moure.

Una bonica reflexió sobre la necessitat de saber on i com vols anar.

No cal dir que jo no veig així el nostre Dan. Com a científic, penso que té les idees clares i estructurades. Ell és com el centpeus dels contes que Radio Barcelona emetia els migdies dels anys 60, en el programa Tambor: El Ciempiés Curioso.

Aquest centpeus no tenia cap paper determinat. Únicament apareixia en qualsevol moment de l’acció repetint invariablement una única frase: “¡Oh! ¡Qué libro tan interesante!”. I és que ell anomenava libro a tot: qualsevol objecte o persona era per ell un text que calia llegir i desxifrar amb interès.

Com ell, el meu nou amic blocaire invisible mira i admira l’univers i ens el fa mirar i admirar. Gràcies, Dan.

Finalment, et poso el gif animat que he fet inspirada en el teu blog. Si més no, sé que valoraràs la il·lusió amb què m’hi he barallat.

Molts petons, Centpeus!!!

El Josep és amic meu i, per extensió, la seva família. Un dia, a casa seva, ell i la seva filla em van oferir una estona memorable fent un duet de violí. Aleshores el seu fill era un adolescent brillant de 15 anys.

Cal dir que admiro el Josep, però això no ha de treure objectivitat a la valoració que pugueu fer del que us presento avui.

Què es pot fer quan als disset anys la vida del teu fill comença a descriure una corba descendent empesa per l’anomenada fibromiàlgia i l’igualment misteriós síndrome de fatiga crònica?

Aclaparar-se, suposo. I entristir-se, i desconcertar-se. Però en el cas del Josep, i sobretot, lluitar. En moltes batalles, però actualment en una que sembla realment absurda: que es diagnostiqui al seu fill la malaltia que realment pateix.

El fet que l’administració etiqueti com a síndrome depressiu una malaltia que no hi té res a veure no té cap sentit, però encara en tenen menys les explicacions que donen per justificar-ho (o la manca d’elles).

El Josep va demanar una entrevista amb la Consellera Capdevila que li va ser denegada. Però ell volia que l’escoltés, i ha acabat exposant en una sèrie de sis vídeos d’uns nou minuts de durada cadascun tot allò que hauria volgut dir a la Consellera, com si la tingués al davant. Els videos es poden veure un a un, són com petits capítols individuals que configuren la història viscuda pel Josep i els seus i la seva petició a aquells que hi poden fer alguna cosa.

No m’allargaré perquè les paraules del Josep són més que entenedores. Només us poso els enllaços. Si viviu a prop d’aquestes malalties o les patiu, us els mirareu un darrera l’altre amb interès, ja que estan perfectament desenvolupats i ell s’explica de conya. Si no, depèn de les ganes i el temps que tingueu. Jo us dic que val la pena.

Fa pocs dies estava dinant amb ell i un altre amic molt estimat; és evident que el Josep té una gran capacitat de comunicació, en gran part gràcies al seus coneixements i la seva facilitat de paraula. Vam fer la reflexió de quantes persones i famílies senceres no deuen estar passant per una situació semblant, ofegats per l’administració mentre intenten sobreviure diàriament amb una malaltia invalidant que no els és reconeguda, i en canvi no tenen els recursos culturals suficients per enfrontar-s’hi.

Tant de bo algú amb prou cap i prou cor miri el Josep en lloc de veure’l i l’escolti en lloc de sentir-lo.

1. L’entrevista que no fou

2. “Devasting Illness”

3. Un conte a la vora del foc

4. Els professionals del CAD

5. Històries de terror

6. Una petició des del laberint de la vergonya

El dia 23 de desembre van deixar a casa un avís de Correus perquè passés a recollir un paquet. Esperava que fos un paquet concret, però no posava remetent i no podia estar-ne segura. Malauradament el mateix dia 23 el paquet encara no estava disponible, i el dia 24 no treballaven, o sigui que fins ahir no el vaig tenir a les mans.

Quina emoció, xiquets! El vaig posar dret al sofà i me’l mirava, me’l mirava…

El llibre de la Roda Poètica dels Personatges Itinerants de juny d’enguany, un regal de la Carme Rosanas que no té preu, com ella mateixa. Molts dels afortunats que l’han rebut ja han mostrat als seus blogs la portada magnífica que va triar la Carme. Jo us poso una fotografia de la dedicatòria, que he llegit amb reverència i il·lusió infantil. Per qui el vulgui comprar, el llibre està disponible aquí.

Carme, gràcies per ser com ets.

01-10

Potser el primer record de la meva vida: El gustet deliciós de la papilla calenta que la meva tieta em donava a la matinada. I un record recurrent, no tan bonic: una tassa de plàstic plena de carn desfeta. El meu menjar diari durant sis anys.

Cada nit, em fascinava que la meva tieta es fes una cua per no escabellar-se mentre dormia. Era la meva heroïna, i va suportar estoicament la meva manifesta admiració.

Els meus avis tenien un armari baix que vaig fer meu: sabia de memòria què hi tenia, però cada cop que l’obria em semblava especial i diferent. Encara en recordo l’olor. Agafava folis, els Plastidecor i els retoladors, que guardava en una caixeta marró, o bé un llibre, i em perdia per a tothom durant hores.

La Montserrat Fortuny va omplir molts matins que vaig passar malalta al llit. I l’Elena Francis, moltes tardes als peus de la meva àvia mentre ella feia mitja. Li vaig demanar que me n’ensenyés; desfeia amb paciència els meus nyaps i m’animava a tornar a començar. Quan jo havia de fer llit, era ella la que m’acompanyava. Es va passar tota una nit fent mitja i quan em vaig despertar vaig veure que m’havia deixat a la tauleta la meva nina preferida amb un vestit acabat de teixir.

L’Un, dos tres era el concurs de moda. Em van comprar el joc de la Ruperta Fantasma, que consistia en fer preguntes de cultura general. Jo hi jugava amb el meu avi, li preguntava i ell responia. Quan el veia rumiar-se amb concentració les respostes m’admirava que vulgués jugar amb mi i em prengués tan seriosament.

L’equip de música del meu avi s’ha fet servir poc; una vegada va posar un disc de Glenn Miller. Va ser l’únic cop que vaig veure els meus avis ballant. I també l’única vegada que els vaig veure fer-se un petó.

L’olor d’humitat més agradable que conec: La de la casa del poble. De cada moment passat allà podria fer-ne un pot sencer. Encara avui hi somnio moltes vegades.

El meu pare escoltava els Beatles ajagut al sofà i seguint la lletra que hi havia escrita a l’envoltori del disc. Jo també intentava seguir; quan ja més gran vaig entendre que els “Stróuberi fils” no tenien res a veure amb fils de cosir, em va semblar un descobriment increïble.

Començar a llegir als tres anys és perillós per qui ha de patir-te: la meva mare es va empassar la lectura en veu alta que jo, asseguda en una cadireta de fusta, li feia dels grans clàssics de tots els temps: Mortadelo y Filemón, gràcies als quals vaig saber molt aviat, per exemple, que existia Jamaica i que hi havia una professió que es deia “Egiptólogo”.

En gran part per això recordo l’avorriment mortal que va ser per a mi el parvulari. I malgrat que sempre he estat molt alegre, no entenia la violència d’alguns nens ni la necessitat de jugar escridassant i corrent esvalotadament i donant cops per tot arreu.

10-20

El dia que va néixer la meva cosina gran, jo estava a l’escola. Algú em volia dir alguna cosa i jo, que corria il·lusionada pel passadís, vaig interrompre dient: Ara no, la meva fillola acaba de néixer! I vaig anar al telèfon perquè em donéssin detalls de l’esdeveniment.

No sé per què, recordo molt una excursió a Llívia. La farmàcia antiga em va semblar una meravella, igual que el passeig per aquells carrerons freds i estrets.

Als tretze anys, La literatura em va enganxar definitivament. Em vaig començar a aprendre de memòria totes les poesies que m’agradaven, i a escriure amb avidesa. Les meves poesies d’aquella època ara em resulten tan ridícules que em fan vergonya i tot. Però ja m’havia viciat, i no podia tornar enrera.

Amb dues noies del tot diferents a mi i entre elles vam completar el trio d’amigues de l’ànima. Teníem les monges una mica mosques perquè treure bones notes i ser entremaliat (siguem suaus) no estava gaire ben vist. Però quines bones estones…! I un bon dia, el primer noi em va manifestar la seva admiració. Em va dir: “T’estimo, collons!” Jo no estava per aquesta feina concreta -potser per això va venir el “collons”-, però ell continua sent un dels meus millors amics, i una persona molt valuosa per a mi.

La majoria de reunions familiars van ser en aquesta època, abans que tot -suposo que per maleïda llei de vida- comencés a desintegrar-se. Recordo l’alegria que hi aportava el meu tiet; invariablement, els comentaris més divertits sempre sortien d’ell. Jo no em perdia ni una sobretaula.

Una altra cosa que la família em va patir: l’afició a tocar cançons d’oïda al piano del besavi. Com a compensació -per al piano- el vaig fer restaurar i ara llueix preciós. Com m’agradaria saber tocar-lo de veritat!

Estar malalta no significava escaquejar-me de fer deures. El meu pare m’ensenyava matemàtiques amb la tècnica cruel i soviètica de fer pensar que més endavant jo mateixa vaig fer servir amb les meves cosines. Quan ho pateixes et cagues en tot, però quan gaudeixes dels resultats hi estàs realment agraït.

Els exàmens em resultaven molt desagradables. Recordo que amb 11 anys ens en van posar un de geometria, d’aquells que s’havien de resoldre sense calculadora -arrels quadrades incloses-. Cap resultat no donava exacte i vaig sortir de l’examen plorant llàgrimes i decimals alhora. Després vaig ser l’única que va treure un 10 i la professora es va emprenyar amb mi. Amb 14 anys, vaig suspendre un examen de matemàtiques per primera i única vegada. Em va saber tant de greu que a la Facultat, quan navegava entre integrals triples i equacions diferencials, em vaig fer tot el llibre d’exercicis voluntàriament per no cagar-la.

Als 10 anys els meus pares em van regalar el llibre de la sèrie Cosmos. Per variar, estava malalta al llit i el vaig devorar. A la Facultat, la nit que els professors ens van deixar observar amb un telescopi nou que havien comprat va ser indescriptible. No es pot veure els anells de Saturn i no recordar-ho com una de les experiències més venerables que has tingut.

No tinc clar quan vaig acabar sent una maniàtica de l’ordre i les coses polides. Segurament no va ser una evolució natural, i la insistència dels meus pares hi va tenir molt a veure. Gràcies a això, el professor de Química de la Facultat em va demanar els meus apunts per fotocopiar-los i fer-los servir com a guió per a les seves classes. Aquesta és l’annècdota; el record bonic és que com a agraïment em va regalar un mineral de Pirita preciós -ell hi treballava- que guardo exposat a una vitrina amb afecte i orgull.

20-30

Recordo una nit de molt poquetes hores de son ajudant la meva cosina petita a escriure una obra de teatre per a l’escola. Va quedar molt bé, encara ric llegint-la. I ella, que va fer un dels papers, va ser la millor. Tothom la va felicitar.

Curiosament, el que més recordo de quan vaig entrar a treballar, després de setmanes de proves diverses, és l’examen davant del tribunal. Era la darrera de les tocades de nassos que havies de passar a canvi d’una feina bona i fixa. Recordo les preguntes que em van fer, i com vaig intentar semblar serena mentre les contestava. Suposo que els genolls picant l’un contra l’altre no els van sentir.

He treballat en diverses localitzacions de la mateixa empresa, però els començaments van ser durs. Tenia un viatge de més d’una hora i durant set hores més no tenia ni temps d’anar al lavabo. Les jornades s’allargaven la major part dels dies, i a vegades arribava a casa a dinar a les cinc o sis de la tarda. Això sí, amb la bufeta descarregada.

Un company de feina que a més era professor d’enginyeria em va acabar de fer feliç (és un dir!) proposant-me una col·laboració amb ell per les tardes. De tornada d’un dels meus viatges a la Facultat per canviar impressions sobre el treball, ja havia pres una de les decisions més significatives de la meva vida: comprar-me un ordinador. Això i el descobriment del Corel3 per fer disseny gràfic van ser el començament d’una història d’amor amb la Informàtica que continua amb molt bona salut.

Els bons amics són tresors. Un d’ells em va proposar per participar en un curs de formació que, com a conseqüència més important, va tenir la de fer un dels meus millors amics. Està lluny però mai no ens perdem la pista. Li agraeixo cada conversa, cada paraula comprensiva i cada detall que té amb mi. A vegades veu un llibre que creu que em pot agradar i me l’envia. Té la gràcia de saber fer-me sentir molt especial.

També vaig descobrir una cosa important: Les escales de valors havien canviat i em mancava l’amor per la política i el poder que em podia portar a un ascens ràpid i segur. Vaig decidir que més valia acceptar-me tal i com era. La meva relació amb els caps que he tingut ha estat en general molt bona i mai no m’he mossegat la llengua ni he renunciat a dir el que pensava. Ben dit es pot dir tot.

Haig de parlar de la complicitat de llargues caminades entre els pins amb les meves cosines, els banys, les tardes de seure a la fresca i mirar passar la gent, amb el cos una mica encetat pel sol i l’olor de crema hidratant que se’t ficava al nas, barrejada amb l’aire salat del mar.

Una altra decisió important: no deixar passar més temps sense fer teatre. Recordo com si fos ara mateix la prova que em van fer per entrar en el grup on vaig acabar arrelant. Un fragment del Conte de Nadal de Dickens. Vaig començar fent d’esperit dels Nadals Futurs.

Haig de parlar especialment de la sensació d’estar a dalt d’un escenari. Quan tot està il·luminat no veus el públic, i malgrat tot els sents respirar, viure, estar pendents del que fas i dius, emocionar-se, riure o plorar. A mi me la bufa que diguin que els actors tenen afany d’exhibicionisme; per a mi la màgia irresistible del teatre consisteix a ser capaç d’arrencar la gent de la seva quotidianitat i fer-los SENTIR. Se’m posa la pell de gallina.

Vaig trobar els companys perfectes per fer teatre: compartíem el sentit de l’humor i la total dedicació. I el director perfecte, que ens va ensenyar tot el que ara sabem i que es mereixeria haver trobat un lloc entre els més famosos i reconeguts. Un cop més, la vida em va portar a qui calia quan calia, en la seva organització misteriosa de destins i circumstàncies.

30-40

Els meus amics i jo vam fer un muntatge teatral que si s’hagués posat en escena hagués estat preciós; de tant en tant me’l llegeixo i n’estic orgullosa. No va poder ser. La vida començava a canviar per a tots. Un bon dia vaig veure que el teatre ja no cabia en el meu esquema de vida. No em va saber greu, senzillament havia de fer un camí nou.

La meva cosina gran va marxar molt lluny a buscar una vida que al final no li va sonriure com ella esperava; va ser un any i mig d’angoixa i preocupació. Ella i la seva germana són una referència constant a la meva vida.

Època d’altibaixos a la feina; després d’una etapa molt agradable en què vaig fer una bona amiga les coses van empitjorar, però ara el sol torna a escalfar. Ja veurem per quant de temps.

No sé si hi ha algun destí marcat, o si hi ha històries que inevitablement han de trobar-se. Un dia ell va trucar amb insistència a la porta del meu món, i vam descobrir com dues persones imperfectes, juntes, poden trobar-se perfectament a gust. El matí següent a la primera nit que vam parlar, l’emoció em va fer equivocar de parada de metro i vaig haver de caminar un bon tros cap a la feina.

Recordo dues nenes petitones que em miraven tímides i encuriosides i que ara tot just comencen a viure. He après a observar com creixen amb discreció i prudència, sense imposar les meves opinions ni assumir responsabilitats que no em pertoquen, però esperant sempre que, malgrat tot, sàpiguen tirar endavant.

He perdut dues persones properes i estimades. I em preparo pel que pot venir. En aquest sentit, comença una etapa difícil que espero assumir amb serenitat.

Descobrir la blogosfera ha estat fantàstic. Va arribar un moment en què m’angoixava no poder comentar tots els posts de tanta gent a qui m’agradava llegir. Ara em plantejo fer-ho tranquil·lament, quan tinc temps. I el mateix per actualitzar el meu blog. Però no vull tancar aquesta finestra a un món de gent preciosa que té tant a rebre i a donar.

No sé si mai hauria entrat en contacte amb el meu oncle patern si no hagués estat pel blog. Em va agradar que traiés el cap, prenent la torxa de padrí que tenia en un raconet de la seva vida. Les relacions canvien. Els pares no són ara la parella de mossos d’esquadra que vigilen i amonesten, sinó dos amics que poden ajudar però també necessiten ser ajudats.

Tinc mols Cd de música al cotxe, però m’emociono especialment quan estic conduint i sona el leitmotiv de l’adagio d’Espartacus, de Khachaturian.

El millor record d’un viatge: Londres. Podria triar qualsevol moment, però compartir l’emoció del final de Lés Misérables amb ell va ser magnífic.

No hi ha cap record prou dolent com per enfosquir la llum dels bons. Ningú no coneix el futur, és part de la màgia de tot aquest invent, però haver arribat als 40 i sentir-se tan feliç per tot el que he viscut és un autèntic privilegi. No cal entrar en si hi ha algú superior a qui agrair-ho; ja és prou important per a mi donar les gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

Aquest xicot tan ben plantat, per als qui encara no ho tinguin clar, és el Carles Torregrosa, un músic i cantant de primera. Alguns de vosaltres l’haureu vist en programes de TV3, com Cent anys de cançons (1999), i Les teves cançons (2000), de TVE com Mira quién baila (2005 i 2006) o d’Antena3, com Al pie de la letra (2007). També ha cantat en musicals de Barcelona com Notre-Dame de París, Gaudí, Aladdin i Bagdad Café.

Fins aquí semblaria que ell és el protagonista del post, oi? Doncs no. Bé… no del tot.

Vaig tenir el plaer de treballar uns anys amb l’oncle de la criatura, el meu bon amic Josep Maria, amb qui vam compartir moments molt bons, i a qui m’assemblo en la sensibilitat i el perfeccionisme. El Josep Maria em va trucar ahir des d’una merescuda jubilació i em va donar permís per compartir amb vosaltres especialment des d’aquí la culminació de la seva il·lusió de molts anys.

Els tres fills del Josep Maria, el propi Carles i altres cosins (són set en total, de diverses generacions) comparteixen l’amor per la música. El Josep Maria, lletrista prolífic, li donava voltes feia temps a escriure una cançó que pugués ser interpretada per tots.

Sí senyor, la tossuderia ben entesa té el seu premi. Us convido a veure el resultat. Amb l’afany de viure un món més amable, el Josep Maria va escriure una lletra; un dels seus fills (el Xavier) li va posar música, la veu la van posar tots, i el Carles, a més -que per alguna cosa és el “master”- va posar l’estudi de gravació. Una fan del Carles molt salada i traçuda va fer el muntatge de video que dóna cos a la història.

ARA, PAREU LA MÚSICA DEL REPRODUCTOR, PREMEU EL “PLAY” I A ESCOLTAR ELS CAO. Jo no me’l miro com un video musical més, i us aconsello que feu el mateix. És el fruit d’una unió, il·lusió i afició familiars dignes d’admirar. Saber que hi ha persones així de maques, com diu la Mafalda, “le reconcilian a uno con la vida”. I jo em sento afortunada de poder dir que el Josep Maria és amic meu.