Quan era petita em van donar un llibre que si els ulls gastessin ja tindria els fulls com paper de fumar. Hi havia fragments d’obres d’autors famosos. Un d’ells era del Viaje a la Alcarria de Camilo José Cela. Algú se’n recorda?

“- Adiós, que tenga usted suerte. ¿Va usted a Zaragoza?

- Adiós, señora, muchas gracias. No, le aseguro que no voy a Zaragoza.

El viajero piensa en la despedida de los hombres que van de camino, que es un poco la despedida a las gentes a las que ya no se volverá a ver jamás. El adiós, que tenga usted suerte, que dice la campesina, o la tabernera, o la arriera, o la pastora, es una despedida para siempre, una despedida para toda la vida, una despedida llena, aun sin saberlo, de dolor: un adiós, que tenga usted suerte, en el que se ponen el alma y los cinco sentidos.”

Què en penseu? Sempre m’ha semblat un fragment preciós, quasi líric. I me n’he recordat avui, quan m’he acomiadat de qui em porta a la feina cada dia. No ha estat perquè no ens hàgim de tornar a veure (segurament demà el tornaré a trobar al lloc de sempre, fent la seva feina), sinó perquè a aquella hora del matí, quan encara enyores l’escalfor dels llençols i el món sembla més esquerp del que és costum, un somriure i una paraula amables fan el miracle d’encendre el dia. Igual que la calidesa de l’”adiós, que tenga usted suerte” fa menys feixuc el camí.

No sé ni com et dius però gràcies. Que en els molts anys que espero que et quedin per viure no perdis aquest adéu amb fons de somriure. I que mai no rebis un somriure amb fons d’adéu.

≡ Categoria: Lifetime, Literatura | ≅ 1 Comentari

Després d’un inici en el món dels blocs que va acabar tristament amb la caiguda del servidor que ens hauria hagut d’aixoplugar, ara hi torno de la mà d’un hosting de confiança.

Em dic Laura. Vaig deixar la ciència, la Universitat i el teatre per una feina més prosaica però que m’ha proporcionat, per exemple, prou poder adquisitiu per mantenir aquest bloc sense haver de prescindir dels ossos de pernil a l’escudella.

¿Per què “prosopopeia”? Vaig llegir per primera vegada aquesta paraula quan era petita, en una postal que havia rebut la meva mare, i fins bastant més tard no vaig descobrir que significava alguna cosa. Podria haver triat “aliteració″, “hemistiqui” o “sinècdoque”, paraules que em van fascinar quan estudiava, però donades les meves circumstàncies la decisió final no admetia dubtes. **LLEGIR MÉS**

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 13 Comentaris