Podria dir que s’acostava Sant Jordi i que la pressió mediàtica era considerable, però no és excusa. La veritat és que Mi vida sin mí, de la Isabel Coixet, em va agradar. Vaig trobar que la pàtina melodramàtica no l’acabava de fer infumable. Té estones tristes i alegres, tendres i crues. Com la vida que tenim i la que se’ns escapa. Per això vaig llegir els comentaris que sortien sobre la seva nova pel·lícula, Elegía. El que més por em va fer va ser la protagonista (ja em vagarà d’opinar sobre l’expressivitat de la Pe), i el que més em va interessar és que estigués basada en una novel·la del Philip Roth. No he llegit res d’ell, i em va semblar un bon moment per començar a fer-ho, sobretot perquè la novel·la en qüestió, El animal moribundo, rebia en general opinions molt favorables. No sabia quin era el títol en anglès.

No sé si veuré la pel·lícula, però indiscutiblement volia llegir el llibre. I vaig entrar en un centre comercial del que només puc dir que Falten Nous Assistents Competents. Ja em podeu imaginar bavejant entre tanta lletra impresa. Després de comprar un llibre sobre cavalls força bonic per fer un regal, em vaig adreçar al taulell on atenia un xicot jovenet. Suposo que estava molt orgullós del seu cabell morè i rinxolat, perquè amb el cap cot com tenia era l’únia cosa que se li podia veure. Encara que també pot ser que els baixos dels taulells d’aquesta botiga siguin fascinants, és clar. Ja us ho diré si mai hi treballo. El cas és que amb veu clara i entenedora li vaig engegar:

- “Si us plau, estic buscant la novel·la del Philip Roth en què s’ha basat l’última pel·lícula de la Isabel…”

No em va deixar acabar. Amb una destresa increïble i pràcticament sense moure’s del lloc -i amb el cap baix, naturalment-, va allargar un braç cap al prestatge que tenia al costat (tindria braços extensibles?) i em va plantar al davant una novel·la de’n Roth que traduïda al castellà es titulava Elegy (sí, en anglès). Vaig mirar la primera pàgina per veure el títol original: Everyman.

El noi continuava avaluant la netedat del terra.

- “Ahem!” -Vaig intentar cridar la seva atenció amb timidesa. “Bé, és que jo tinc entès que es diu El animal moribundo.”
- “És aquesta.”
- “Segur? És que m’estranya que li hagin canviat el nom a la novel·la. De fet, Elegía és la pel·lícula, però la novel·la no…”
- “És aquesta.” Aquest cop va alçar el cap perquè era l’única manera que jo veiés la caiguda d’ulls que em va dedicar, barreja de suficiència i cansament.

Vaig tenir la temptació de preguntar-li quina era la pitjor botiga del món, a veure si també responia “És aquesta”, però no ho vaig fer. Em vaig endur el llibre agafant-lo entre el polze i l’índex, com agafes una cosa que et fa engúnia, pensant que m’havien entabanat. Però estava clar que d’aquell xicot no se’n podia treure res més.

Abans de fer el préssec totalment i pagar (però ja estava a prop de la caixa, que consti) vaig tornar a pujar a la planta de llibres i vaig buscar algú que semblés més entès o, almenys, més caritatiu. Una noia molt amable em va confirmar que el que jo tenia a la mà no era el llibre que buscava.

Renovada la confiança en mi mateixa, vaig sortir al carrer i vaig entrar en una altra botiga on els llibres sempre són molt feliços. Increïblement, em van voler “colar” la mateixa novel·la.

Necessitava aire. Allò era una conspiració! Vaig cedir una mica d’espai al dubte i quan vaig arribar a casa em vaig amorrar al monitor i a Internet. Allà vaig trobar, naturalment, la bibliografia de’n Roth. Aquí teniu l’enllaç per si voleu, jo destacaré el que fa al cas:

The Dying Animal (2001)
Everyman (2006)

Suposo que la novel·la que busco està exhaurida. Si alguns teniu la mateixa intenció que jo, no us deixeu pas enredar. Espereu que que ja no es parli de la pel·lícula. Jo ho faré. I quan m’hagi llegit el llibre us diré què m’ha semblat. Potser acabaré pensant que no val l’esforç que m’haurà costat trobar-lo.

≡ Categoria: Lifetime, Llibres | ≅ 7 Comentaris

Avui m’estimo més escriure vers que prosa. Bona Diada!

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 3 Comentaris

Havia pensat en un altre tipus de post, però ara mateix estic més per l’alegria que per la transcendència.

Avui és dia d’aniversaris. Primer, el d’un noi que vaig conèixer fa un munt d’anys, quan ell en tenia 23 i jo cap. Des d’aquí, felicitats!

L’altre aniversari és diferent i em dóna l’excusa perfecta per mirar-me el melic (què seria un bloc sense una certa dosi d”‘umbilicontemplació″?).

Dibuixar i escriure sempre han estat per a mi dues maneres d’abocar el got i deixar anar el que hi hagi a dins. Pot ser de tot: un vi escumós que esclata a miquetes i fa pessigolles o un de negre intens i ferm; un licor suau, clar i aromàtic o fins i tot una cervesa, fresca i estiuenca o fosca amb regust amarg. Però mai no és aigua, perquè és incolora i insípida i els sentiments que inspiren no ho són mai.

En català, en castellà, alguna cosa en anglès… he escrit de tot, ja ho anireu veient. Avui us faig una proposta per redescobrir la bellesa de la literatura. No calen explicacions avorrides si dos textos curts poden contar una història sencera. Jo poso els textos i la història la deixo per a la vostra imaginació.

Vaig escriure això cap al setembre o octubre de 2003 i al meu genial Palimp li va agradar molt. El vaig titular “Ven”, en un desplegament d’originalitat que espero que em perdoneu:

Tendrás el sol en las manos
y ojos de luna,
sed de poemas lejanos
desde tu cuna.
Sabrás cómo ahogar tu alma,
tejer tu risa.
Nos oirán llorar con calma,
reír sin prisa…
Serás ciego a mi armonía
de luz y viento,
girasol al mediodía
de lo que siento.
Y guardaré tu pañuelo,
limpio de muerte,
para que anudes mi pelo
cuando despierte.
Ven, amor mío,
que no sé cómo sueñas
y tengo frío.

Al meu amic també li va agradar aquesta “Fábula moderna o Maravillas de la téSnica”, que vaig escriure aproximadament any i mig després:

Todo el que haya tenido
de gas fogón
si es un poco pulido
conoce el son:
“Date tiempo, muchacho,
para limpiar.
Ya verás el empacho
para montar”.
Los fogones redondos,
cuando los metes,
son de lo más cachondos
… y cabroncetes.
Pues si salen sin maña,
todo alegría,
no vuelven ni con saña
de ingeniería.
Y el momento sublime
del encajar
te eleva y te redime
del vil penar.
Así ocurre con gente
de por ahí
un hecho de repente
no baladí:
Que por sencillo es nuevo
de resolver
lo que costaba un huevo
de acometer.
Y así sin darse cuenta
con otro pasa
que todo se aposenta
como en su casa.
Y es normal que disfruten
de la ocasión
si algo encaja dabuten
como el fogón.
Ved, pues, como las cosas
que no son tales
nos llevan a las rosas
espirituales.
Si tenéis ese encaje,
flor de los dones,
disfrutad del viaje
con dos… fogones.

(I és que a més de bon amor cal tenir bon humor. I si no, que li diguin a l’Arcipreste.)

Fa encara no cinc anys (ja començo amb les visions retrospectives, m’estic fent gran), passejant pel Barri Gòtic amb el meu gran amic JdeT, li deia que tenia la sensació que havia de passar-me alguna cosa inesperada a la vida, i alhora la inquietud de no saber com ni quan.

És una sensació que va desaparèixer de cop fa quatre anys i avui celebro aquesta desaparició. Des d’aleshores la meva vida no és ni de bon tros més senzilla, però sí més completa i (per què no ho haig de dir?) més feliç. Això sempre val un brindis. Alço el got ple cap a la llum… fa un reflex tan bonic que no deixaria de mirar-lo.

≡ Categoria: Lifetime, Sento i escric | ≅ 6 Comentaris

Primer: els llibres d’autoajuda em fan arrufar el nas. Estic segura que hi ha glorioses i divertides excepcions, però ni se me n’acut cap ni és el moment de pensar-hi. No trobo malament reflexionar sobre les grans qüestions de l’existència; jo mateixa ho faig sovint, i plantejar-se per què fem algunes coses té el seu puntet, igual que canviar-les pel propi gust de fer-ho o perquè de sobte descobrim en aquest canvi un atractiu especial. El que esgarrifa és la facilitat que té la gent per dir-nos com hem d’actuar i per què. I encara fa més por quan t’adones que tothom s’hi atreveix. Et diran que és inconcebible que no t’agradi portar tanga o que has de mirar els documentals de la 2, i no es pararan a considerar si l’intolerable no serà que intentin imposar-te opinions i actituds.Segon: m’agraden les paraules que sonen bé i m’agrada la gent que sap fer-ne frases o versos amb cara i ulls. Deixant a part les preferències literàries, penso que es cau massa sovint en la temptació de fer sortir paraules amb un cert “bouquet” del barret de copa i pensar que faran la màgia elles soletes. El resultat és, ras i curt, massa formes sense fons: aparença.

Ara intentem imaginar l’autoajuda maridada amb l’aparença. I continuem.

Tercer (i últim): m’agraden els diaris gratuïts. Vivim de pressa i són una manera tan apressada de posar-se al corrent que els perdono l’estil matusser i la mala ortografia. A més, tinc el costum d’agafar-los quasi tots cada matí i això m’ha permès fer-me bastant la idea de què puc esperar de cadascun.

Avui destacaré el que diàriament ofereix, a la contraportada, l’article d’una senyora. L’avantatge és que hi ha cinc senyores i tenen el dia assignat; així no hi ha sorpreses. Els articles acostumen a estar bastant ben escrits per al meu gust i, encara que no comparteixi del tot el parer de l’autora, en general no diuen grans bestieses. Per això els llegeixo cada dia. Menys dimecres.

Dimecres li toca a l’Ángela.

Si sabeu de què parlo, potser algú està pensant que dimecres precisament és el dia del seu article preferit. Doncs per a mi no. Soferts lectors, jo em llevo molt aviat. Quan llegeixo l’article en qüestió tinc molta son, i si el meu estómac encara no ha volgut acceptar ni una tassa de cafè seria despietat forçar el meu cervell a digerir perles com aquestes:

“El interés que podemos despertar en los demás nos masajea.”

“La serenidad es ese sublime estado de ánimo en el que no hay viento que te despeine las neuronas.”

“Glorioso o intrascendente, hoy va a ser un día único porque jamás volverá a repetirse de idéntica manera.”

“…la imposición, esa almendra amarga que produce halitosis en el alma y arcadas en el cerebro. Mucho mejor es juzgar y entenderse desde la llana realidad del presente.”

La Mare de Déu! I parla d’arcades al cervell! Això, en el millor dels casos, espatlla el dia quan l’acabes d’encetar, i en el pitjor estic segura que pot provocar còlics nefrítics i contraccions esofàgiques. Us ben asseguro que si mai vull llegir textos d’autoajuda ja ho faré, però evidentment a una altra hora, en un altre context i prèvia selecció primmirada de l’autor.

Acabaré amb un altre desplegament que l’Ángela va escriure com a epitafi (perdó, volia dir epíleg) d’un dels seus articles:

“Si “ser o no ser” es la cuestión, “hacer de acuerdo con el ser” es la plenitud.”

La noia havia titul•lat l’article: “Con permiso de Hamlet”. No m’estranya. Si li hagués demanat permís a Shakespeare segur que no l’hi hagués donat.

≡ Categoria: Literatura | ≅ Deixa el teu comentari

M’hi vaig apuntar a la segona edició i ja tenia ganes que arribés la tercera. El Veí de dalt organitza relats a diverses mans entre malalts als qui ens agrada escriure i inventar-nos històries. Això no priva de continuar perseguint olles fugisseres en la vida quotidiana (mai no renunciaríem a aquest plaer), però sempre ajuda a desfogar-se. Per a qui tingui ganes de llegir, les bases d’aquesta edició estan aquí. I els relats s’aniran publicant aquí a mesura que l’organitzador d’aquest ciber-xiqui-park literari per a adults els vagi rebent. Com a novetat, aquesta edició generarà una versió il·lustrada per l’Avi, i les imatges que apareixen en els relats han estat triades o fetes pels propis autors dels fragments. Com ja sabreu els que hàgiu tingut paciència de llegir les bases, aquesta vegada els participants també hem jugat al “cadàver exquisit” escrivint un poema entre tots. Només hem escrit una línia cadascú, i només coneixíem l’última paraula del vers anterior, o sigui que més que preguntar-me si haurà sortit bonic, ara mateix el que m’intriga és saber si serà legible.

Bromes a part, recomano vivament l’experiència. La satisfacció de compartir bogeria i a més poder-ne veure el resultat a cada edició farà que no en pogueu prendre només una, com deia una publicitat bastant coneguda de patates fregides.

Mira, se m’acaba d’ocórrer. Les Històries veïnals: aperitiu virtual. M’agrada.

≡ Categoria: Literatura | ≅ 1 Comentari

La primera vegada que vaig veure aquest llibre em va cridar l’atenció però no me’l vaig comprar. I a la segona va caure. Una gran compra, ho reconec. I una millor lectura. No ens enganyem: els que hi busquin floritures del tipus Ruiz Zafón quedaran decebuts. L’estil és poc acurat i sense valor afegit. Però com a testimoni històric estem davant d’un llibre impagable. A part de les vegades que un sent l’impuls irrefrenable de fer-li saltar totes les dents a la protagonista d’un cop de puny per la seva manera d’encarrilar l’únic valuós que tenim realment (i.e. la vida), Un burka por amor ens permet palpar a través d’una historia tan crua como real la situació tan difícil que viuen les dones (i no només les dones) a l’Afganistan.

Amb la base de l’obra es podrien fer moltes anàlisis tan entenimentades com es vulgui sobre infàncies difícils, adolescències no superades, relacions pares-mares i fills, massoquisme amb funda d’amor i galindaines d’aquest estil. Però jo, senzillament, la recomano a tothom, i especialment a les dones que, com jo, obren instintivament la boca cada matí davant del mirall quan es posen el rímel mentre d’altres allà lluny fa mesos que s’estan dessagnant per una ferida de part mal tancada. Perquè les dones, a l’Afganistan, quan necessiten assistència mèdica, només poden ser tocades per dones, però no hi ha metgesses perquè les dones tenen prohibit estudiar. La paradoxa i la crueltat al servei de la llei.

M’estalviaré resums de l’argument. Llegiu-lo. No s’ha de tenir por de saber què passa al món. Encara que massa vegades sigui digne del pitjor malson.

≡ Categoria: Llibres | ≅ Deixa el teu comentari