Ni sé com es diu ni sap com em dic. Té uns 20 anys, els ulls castanys i el cabell també, agafat amb una cueta. Tots els dies que RENFE ens ha convidat a viatjar de franc, com si per alguna raó inexplicable ens hagués de rescabalar d’alguna cosa, m’hi he acostat per agafar el bitllet gratuït cap a la meva destinació. Ja ni li havia de demanar. Algunes vegades era tan ràpid com agafar-li amb un “gràcies”. D’altres, algun viatger amb poca pressa o poques ganes d’anar a treballar li demanava un bitllet de pagament i abocava el moneder al taulell, amb un dringar escandalós de monedes que no feia esperar res de bo. I quan ella em veia esperant al final de la cua engendrada per aquell tap recalcitrant, sempre s’ho feia venir bé: s’inclinava perquè la veiés i m’oferia el meu bitllet a través d’una escletxa providencial perquè no perdés el tren. Un dia va arribar a donar-li el bitllet a una viatgera de la cua dient-li: “¿Se lo puedes dar a esa chica?” I jo el vaig recollir, seguida per les mirades envejoses dels integrants de la llonganissa humana, que es devien pensar que jo era una íntima de la noieta o la Senyora RENFE en persona.

Ja feia dies que no li deia res; ara cal tornar a pagar el bitllet i a aquella hora només estic per marcar el més ràpid possible sense que els diaris gratuïts que porto sota el braç interactuïn amb la bossa i acabi tot plegat a terra. Però ahir va ser diferent.

Tot just quan havia marcat i ja anava cap a l’andana, la noia va sortir a trobar-me i em va preguntar si anava a l’estació de sempre. “Sí, guapa”, li vaig dir -acostumo a dir “guapa” a les noies que em cauen bé-.

“¿Me puedes hacer un favor?“

“Sí, claro” -reconec que tendeixo a canviar de registre quan em parlen en castellà-.

“¿Puedes darle esto al chico de la taquilla?” -I em va allargar un envoltori petitó-.

“Claro” -Li vaig dir-.

Li vaig agafar i em vaig mirar la mà de gairell, per no semblar gaire tafanera, tot i que s’intuïa prou clarament què era allò.

Un Snickers. Millor dit, mig Snickers. Una noia que no em coneix i a qui no conec, em tria a mi entre tota la gent a qui sí que coneix i que va al mateix lloc que jo per donar mig Snickers a un noi que tampoc no conec i que tampoc no em coneix. Genial.

Un Snickers, com podeu veure a la foto, és un dolç amb galeta, xocolata, caramel i totes aquestes coses tan dolentes per al colesterol com bones per al paladar. El dolç estava clarament menjat fins a la meitat, i l’embolcall estava doblegat per cobrir la part que quedava a dins.

Ben mirat, el dia no començava malament. Almenys era original.

No sabia què fer-ne, d’aquell paquetet. Al final me’l vaig posar a la butxaca de l’americana, confiant que a dos quarts de vuit del matí a la calor encara no li vindria de gust preparar-s’hi una xocolata desfeta. Tot el viatge vaig estar pensant en el destinatari d’aquell snack semimenjat i en la seva reacció quan el rebés.

Vaig arribar a l’estació amb prou temps i em vaig acostar a la taquilla. El noi tenia uns vint anys, els ulls castanys i el cabell també, però sense cueta: engominat i punxegut. No s’assemblava físicament a la noia, o sigui que vaig descartar el parentiu, almenys com a hipòtesi prioritària. Em va dedicar un “Dime” mig embarbussat per la son, tot preparant-se per dispensar alguna targeta de les que custodiava.

“La compañera de Gavà me ha dado esto para ti.“

Si no hagués tingut clara l’expressió “il·luminar-se la cara” ahir l’hagués entesa del tot. Sóc observadora compulsiva, també és veritat. Em fixo en detalls mínims i després en faig autòpsies mentals. Un d’aquests especejaments me’l va provocar el somriure del noi. Era un jovenet per a mi normal, d’aquells que et creues pel carrer i no et fan pas mirar-los dues vegades; la grisor estava gairebé ofensivament accentuada per la cara de desgana i de son. En canvi, el somriure li va donar una vida inesperada, convertint-lo en un noi gairebé atractiu, flamejant.

L’escena va durar pocs segons. I me’n vaig anar cap a la feina, deixant-lo feliç amb el seu mig Snickers. Després, és clar, van continuar les elucubracions. “Per què jo?” n’era una, però aviat vaig deixar de pensar-hi perquè no era ni de bon tros la més interessant.

- Els dos companys són espies internacionals i hi havia amagat un xip amb informació d’alta importància per a la seguretat mundial a dins del paquet?

- La noia s’havia menjat mig Snickers i com que ja no en volia més va decidir convidar un company a l’atzar?

- Estan molt avorrits a les taquilles i s’engiponen bromes o juguesques en què fan intervenir als passatgers?

- En vista de l’èxit del bookcrossing s’han organitzat xarxes de Snickerscrossing que es poden fer extensives a d’altres aliments?

- Podrem veure properament persones que sense cap coneixença prèvia es lliuraran llaunes d’olives farcides o pernils pota negra a mig consumir, donant lloc a amistats vitalícies?

La meva imaginació no descansa…

“¿Hola chati, cómo estás?”

“Hola cari, tengo mucho sueño. ¿Y tu?”

“Yo también. Ayer caí al momento, y hoy mi madre ha tenido que llamarme tres veces. Esto del curro es una mierda.”

“Ya. Ahora que hay que pagar no paro. A las siete un idiota me ha insultado.”

“Dime quién es que le pego una hostia. A mi prince no la insulta nadie.”

“Tonto.”

“¿Ya has desayunado?”

“No, pero me he comido la mitad del Snickers que me compraste ayer. Está bueno.”

“Tú sí que estás buena.”

“¿Quieres?”

“Claro. Luego te como entera.”

“No, tonto, del Snickers. ¿Quieres la otra mitad?”

“Hombre, claro, y me lo mandarás en tren, ¿no?”

“Quién sabe… adiós cari. Un beso.”

“Adiós chati. Te llamo luego. Adiós.”

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris

He dit alguna vegada que no m’agraden les novel·les històriques? És una mania molt personal lligada a la frustració de no haver viscut el passat ni poder viure el futur: em rebenta tenir una franja tan limitada per poder conèixer fets de primera mà. Voldria poder admirar els avenços tecnològics i científics del futur tant com no haver de dependre d’allò que uns altres (generalment els guanyadors o, com em deia un amic l’altre dia, els que criden més) han escrit sobre el passat. Molts fets que ara ens semblen “Paraula de Déu” històrica deuen ser mentides com catedrals. Per això, quan en una novel·la històrica llegeixo coses com: “Enric VIII es va rascar la barba amb indiferència amb una mà mentre acostava l’altra als ulls per observar l’anell ple de robins que duia al dit petit i amb un somriure amarg va dir: “Que li tallin el cap a l’Anna”", no aconsegueixo mai deixar-me portar per la trama. Sempre penso que segurament allò no va anar així, i no em resulta gens atractiva la fantasia aplicada als fets reals. Salvo de la meva foguera particular Els pilars de la terra, del Ken Follett, però igualment dic que no n’he llegit la segona part per no trencar el bon record de la primera, cosa més que probable.

L’única cosa que em permeto llegir sobre fets passats són llibres d’Història que no em semblin (santa innocència!) excessivament parcials, i biografies. M’agraden amb bogeria les biografies. És igualment important buscar la neutralitat de l’escriptor, però ara se’n troben de bones. I la de la ressenya d’avui n’és una. Completa, realista, força neutral (moltes vegades exposa diverses possibles causes d’un mateix fet), clara i sense voluntat d’amagar res. Ras i curt: no apta per a mitòmans.

Com que no puc llegir totes les biografies que trobo, m’agrada anar-les triant en funció de l’atracció que sento cap al personatge descrit. Cary Grant sempre m’havia semblat un gran actor. No crec que la bona fama dels actors britànics sigui una llegenda; a mi molts d’ells m’agraden especialment. I Cary era dels antics: va començar com a acròbata en una companyia ambulant del seu país d’origen i d’allà va passar als Estats Units. Mantenia invariablement un aspecte elegant i impecable, però potser no hagués arribat tan lluny si Hitchcock no hagués descobert que els seus ulls podien transmetre la foscor que també el va acompanyar tota la vida, des d’una infància més que difícil amb una mare perduda a la que sempre volia tornar.

El llibre em va donar sorpreses en forma de detalls magnífics que no coneixia. A més, l’autor dóna una visió perfecta del món del cinema de l’època, des de les polítiques dels grans estudis fins a les festes que se celebraven. L’ambició, el valor d’estar sol amb les seves decisions, l’homosexualitat, la immaduresa, la vanitat… són molts dels temes que Marc Eliot tracta en relació amb aquest home prou complex per ser amic personal de Howard Hughes i alhora tan insegur que senzillament no podia respirar fora del seu personatge.

Queda la sensació que la vida d’Archibald Alexander Leach sempre va ser com les seves primeres pel·lícules: en blanc i negre. Cary Grant li va posar a les mans els colors i el pinzell. I continuo pensant que en sabia molt, de fer-los servir.

≡ Categoria: Llibres | ≅ 2 Comentaris

Progula és una colla de quatre escriptors. El pròleg d’aquest llibre es diu “Pròleg a Progula”, i cadascun dels punts comença amb un “Prologo Progula”. Això m’ha servit de font  d’inspiració per fer una crítica del llibre en poques paraules:

Prosopopeia diu que Progula proposa prescindir de prejudicis pretèris presentant un producte principalment prometedor, prenyat de presències procaces, pregonament prostibulars, impreses en prosa prestidigitadora: un projectil preciós pro-provocació del proïsme.

Amb això, en principi, ja està dit tot, però si voleu més detalls personals, podeu continuar llegint.

Estava a la perruqueria durant la meva visita semestral. Mentre esperava em van donar una revista plena de suposat glamour per a dones “fashion”. Aquestes publicacions i jo no ens hem avingut mai. I la molt mala pècora semblava que ho sabia: és veritat que tenia més de tres-centes pàgines, però aquell pes no semblava normal, la tenia sobre les cuixes i estaven a punt d’adormir-se’m!. Vaig contraatacar recolzant-la al taulell que hi havia sota el mirall. La Laura que em mirava semblava un poll remullat però, per un cop, decidit a guanyar la batalla: la miraria tota, del començament al final. I així ho vaig fer. Durant uns minuts interminables van passar pel meu davant perfums, supermodels desfilant, hotels de luxe, vestits impossibles però segons semblava molt a la moda i caríssims, bosses, joies, sabates, cosmètics, perfums, supermodels desfilant, hotels de luxe, vestits impossibles…

Mai no m’havia sentit atacada per la cuadricromia fins a nivells tan agressius. De tant en tant, una entrevista aïllada i absolutament còmplice intentava ocultar el malèfic objectiu de la revista: estabornir el personal enfaldillat de tal manera que no tingués més remei que comprar alguna cosa. Tot i que potser és la natura de la cosa comprada el que no està tan clar. Vaig arribar a pensar que potser darrera d’aquestes revistes hi ha les fàbriques d’aspirines, perquè jo vaig tombar el darrer full amb la necessitat gairebé vital d’entaforar-me’n un tub ple dins la gola.

El cert és que, per primera vegada a la vida, vaig acabar de mirar-ne una completament. Tota una fita que, d’altra banda, no em va aportar res més que fer més desitjable l’arribada del meu perruquer menut i neguitós brandant unes tisores i una pinta per materialitzar l’exorcisme.

Però l’home encara trigava. I llavors vaig recordar que duia a la bossa l’exemplar que havia comprat de A dues llengües i quatre mans. Sí, membres -virils- de Progula: sense saber-ho us vaig donar un avantatge bestial. Perquè amb el cervell embriac de consumisme i tons pastel, encetar el llibre i trobar-me millor va ser tot un. Sortint de les pàgines em van envoltar un exèrcit de semalers rampants i colles de vagines insaciables, tots ells embolicats amb escenes plenes d’un humor tan passat de voltes que ni volent hagués pogut evitar esclafir la riallada. El pobre perruquer no va entendre la meva mirada d’odi quan finalment se’m va acostar i no vaig poder continuar llegint.

Des d’aquell dia, el llibre i jo vam tenir una relació eròtico-sexual d’allò més voraç: esperàvem el moment més petit perquè jo el tragués de la bossa i, a soles, ens fonguéssim en rialles curulles de plaer, jo prenent-lo amb les mans i ell, obert i delerós per donar-m’ho tot: excel·lents sessions de “llibrefília” dignes d’un episodi de l’obra en qüestió.

Com a punts menys reeixits -que s’ha de dir tot- alguna errada ortogràfica (o tipogràfica) i una situació que m’ha semblat una mica recurrent, ja que es repeteix en dues històries. No diré quina és per no revelar l’argument. I com a curiositat, hi ha una emoció que comparteixen molts dels personatges: la set de venjança, que obre la porta a l’humor negre d’un bon grapat d’escenes.

Hi ha moltes coses que m’han agradat del llibre. Fins i tot l’alternança dels dos idiomes -català i castellà- es fa pràcticament inapreciable (avantatges que tenim nosaltres, els bilingües) i a vegades va bé per seguir l’argument. Té gràcia la manera d’encadenar les històries i els personatges, alguns dels quals tenen uns noms triats amb tanta cura com encert.

Naturalment, no és un llibre per a tots els públics, ni tan sols per a tots els públics adults. Més d’un se sentiria ofès en les seves sensibilitats, creences o conviccions. Jo opino que sempre, però en aquest cas encara més, cal llegir sense inhibicions ni falses innocències, amb ganes de riure’s de tot i més. En alguns moments, vaig tenir la mateixa sensació de diversió forassenyada que quan vaig llegir Wilt, de Tom Sharpe, als 18 anys. Però aquest cop, amb un deix casolà. Un Wilt amb seques… i un be de Déu de botifarra. 

≡ Categoria: Llibres | ≅ 8 Comentaris

La família, bons amics, parets estimades i feixos de records que m’agrada deslligar de tant en tant: hi tinc molts afectes, a Barcelona. I malgrat tot, la primera vegada que hi vaig anar després d’un periode llarg, em va costar reprimir un somriure. La ciutat se’m feia gran. La veia enorme, plena de gris i de quitrà. Les distàncies que abans recorria a peu amb naturalitat s’havien convertit en vies romanes interminables, i la bellesa modernista d’alguns edificis va evitar que la seva alçada em maregés. Reconec que el tema de la mida és relatiu, almenys pel que fa a les ciutats: si els homes esperen que ho faci extensiu a la resta de coses em sap greu però ja poden esperar asseguts.

Bromes a part, vivint fora de Barcelona he recuperat coses que semblaven regals reservats al passat; aquelles engrunes de qualitat de vida amb les que ens agrada pensar que els d’abans es veien compensats per no viure en la nostra època tecnòcrata i naturalment tan superior a la d’ells. Experimento la sensació que tenia de petita, quan estava al poble dels meus avis i tothom es coneixia. Pensant en el títol de la pel·lícula, podria dir-se que els cognoms recuperen sentit i sensibilitat, i a vegades fins i tot sona un “Els de cal…” seguit d’algun motiu que fa esgarrifar de plaer casolà. Ara caminar entre pins resulta tan possible com probable, no em cal alçar el cap en angles lesius per veure el cel de dia, ni estrafer la ganyota per intuïr alguna estrella de nit.

I per acabar de farcir el pastís, si algú pensa que viure allunyat de la gran ciutat és avorrit, ja s’ho pot treure del cap. Excloent les gimkanes gratuïtes que van tenir a bé organitzar-nos durant les obres de l’AVE i els contenciosos immobiliaris que tenim oberts, podem gaudir de muntatges ben pensats com les mines prehistòriques, i la gent encara té ganes de dedicar el seu temps a fer coses boniques. La fira d’espàrrecs anual n’és un exemple.

L’espàrrec de Gavà és un símbol identitari de tota la vida, i cada any se li ret homenatge amb una mostra de botigues, de cuina i de paneres (quadres i escultures fets amb llavors, verdures i els espàrrecs mateixos). Aquest any van aprofitar el pont i la fira va durar tot el primer cap de setmana de maig. Tant si són de llavors com de verdures, les paneres són sempre el que més em crida l’atenció. Més avall en teniu 54 fotografies. El Patuquitu ens va acompanyar, el podreu veure contemplant les escultures amb groga admiració.

Al final de la visita, ens vam fixar que havien instal·lat un llibre de visites digital connectat a Internet: tota una temptació. Algú que jo em sé va tenir l’acudit de buscar aquest bloc i allà va quedar la primera pàgina de Prosopopeia, vinculada fugaçment a la 55ª Fira d’Espàrrecs de Gavà. La foto acreditativa -l’última de les que podeu veure més a baix- és un record que considero impagable d’aquell moment ideal.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 3 Comentaris

La maternitat és una cosa curiosa. Comença amb un moment més o menys divertit, i després de nou mesos d’eixamplament abdominal i intercanvi de fluïts, la cosa acaba amb un esfínter dilatat o un tall a la panxa que alleugereix un pes físic temporal i en proporciona un altre d’espiritual permanent. Generalment, amb tot aquest procés n’hi ha prou perquè el subjecte pacient tingui una predisposició que millori la qualitat moral i cultural de l’espècie, encarnada en l’individu que acaba de treure el capet.

El problema és que els fills anem aportant dificultats imprevistes a la situació. Les mares han de ser afectuoses sense agobiar, fomentar-nos la cultura sense fer-nos-la avorrir, eixugar-nos els mocs sense encetar-nos el nas i tenir una actitud beatífica que no sempre coincideix amb el seu estat interior per no pertorbar-nos.

No em puc queixar. Tinc una mare que sempre ha respectat les meves decisions. La veig tan poc que cada vegada que em té al davant em deu descobrir una arrugueta més i encara que em necessiti mai no ha fet servir el victimisme ni n’he sentit cap queixa. Jo en tinc prou a veure com li brillen els ulls quan estic a prop. A la seva edat, s’ha saltat el gap tecnològic generacional: ara és el terror de l’ADSL, envia correus a tort i a dret i s’està plantejant començar amb el Power Point. I el millor de tot: m’adono que el món mai no ha estat més hostil quan l’he mirat a través dels seus consells.

El que he anat constatant amb els anys és que el procés físic de la maternitat està absolutament sobrevalorat. La maternitat és una actitud, no un títol vitalici que es guanya amb el part i ens dóna dret a tot. Riure amb els fills no és fer-los viure en un món superficial, estimar-los no és fer-los odiar el món per collar-los uns invisibles grillets emocionals. Ser estricte no és impedir-los volar, ni tan sols impedir-los que s’equivoquin, però ser comprensiu no és deixar-los fer tot allò que vulguin.

Tot plegat és deixar-se la pell perquè siguem els millors sense que es noti i sense fer-nos-en pagar cap peatge.

Nosaltres, com a fills, tenim la responsabilitat de saber mirar-nos al mirall i veure si el que hem rebut ens ha fet bé o mal, si tenim angoixes o alegries, tendències bones o no tan bones i a què són degudes. I saber jutjar.

Com us ho diria? Posem un exemple, i espero que sigui exagerat: Suposeu que la vostra mare biològica us diu que us estima molt; suposem que quan ja sou ganàpies i reflexioneu veieu que no us ha fet autènticament responsables del vostre entorn i sou el paradigma del “tantmefotisme”, o que us n’ha fet massa i viviu ofegats per no sabeu què; suposem que al cinquè pis viu una senyora que us coneix de petits, que sempre us ha donat afecte, que ha estat pendent dels vostres avenços a l’escola; que us ha deixat mirar les seves enciclopèdies i us ha donat bons consells; que us ha volgut feliços i generosos, que us ha ensenyat que la tranquilitat de consciència us farà lliures i que us ha acomiadat amb un somriure mentre intuíeu que en donar-li l’esquena se li humitejaven els ulls.

Donat aquest cas, per a mi està clar: sigueu persones i respecteu la vostra mare, però la medalleta de l’amor ja la podeu regalar a la veïna del cinquè.

Jo tinc la sort que la meva mare i la veïna del cinquè són la mateixa persona.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 3 Comentaris

Escrure aquesta entrada m’ha obligat a pensar quan va començar tot plegat. Potser va ser la influència de la Mary Carmen y sus muñecos. Qui no recorda el Rodolfo, que avui seria lapidat per gernacions de gais ofesos, o el Nikol, que no sobreviuria a aquesta època daurada del feminisme més radical? Els meus ninos van tenir vida per primera vegada farà uns 30 anys, quan una Laura de Toyse que em van regalar va començar a manifestar-se sense embuts. Després la van seguir uns altres que van aprofitar el seu èxit mediàtic per deixar-se anar.

Els ninos que viuen en cases particulars reben en el meu món el nom genèric d’acoblats. Tenen personalitats molt diverses i comparteixen la característica que escrivint són un autèntic atemptat ortogràfic a l’idioma. Aquesta és una cosa que no els he pogut canviar amb els anys; ells són així i els accepto tal com són. Com que no es tallen un pèl, s’han negat a esciure res si abans no els faig una presentació com cal, de manera que som-hi:

La meva Laura

Quan vaig fer la comunió em van regalar una Lesly (la germaneta de la Nancy) vestida per a l’ocasió. La pobre no em feia ni fred ni calor, i em va costar llàgrimes literals que em compressin aquesta Laura, que segons la meva família era “una bírria de nina” (sic).

No sé si per deixar en evidència els seus compradors, però la veritat és que amb el temps la meva Laura ha demostrat tenir una personalitat colpidora i s’ha guanyat l’afecte de tothom. Té les idees perfectament clares, tot i que algunes són tan radicals que no li deixaré exposar-les en aquest bloc perquè no tinc cap ganes d’entrar en conflictes amb amplis sectors de la societat.

Quan ja pensava que era una nina descatalogada i impossible de trobar, gràcies a una noia de Girona i a una altra de Canàries (i, naturalment, a Internet) he pogut completar la meva família de Laures. Aquí en teniu algunes. A la meva Laura preferida li vaig fer portar un xicot, el Toño, que segons ella “ze padeze al Pol Niuman” (sí, la Laura parla bastant en castellà) i amb el que té una relació magnífica perquè el pobre pollastret és un submís de nassos.

Suposo que en aquest punt la majoria de lectors ja s’haurà decidit per l’opció del desequilibri mental. No em fa res estar-hi d’acord perquè hi ha pocs desequilibris tan inofensius.

Els Patucus (segons ells mateixos, “Patu-qs”)

Aquest personatge, de nom comercial Flat Eric, es va fer famós fa anys en un anunci de texans. Un temps després l’Ualaub (m’agrada posar sobrenoms) en va portar un a casa seva i li va posar el nom. En van anar venint d’altres i ara tenim 4 patucus mitjans i 3 de petits en total.

Contràriament a la Laura, tots els patucus són de personalitat amable i conciliadora, però cabronets si se’ls provoca. Els agraden els animals i bressolar nens, i als de mida mitjana els fan por els avions, fòbia que intenten dissimular amb tanta ingenuïtat com falta d’èxit. Es deleixen per un got de llet o d’alcohol en qualsevol de les seves varietats. A diferència dels altres acoblats, els patucus parlen amb sons però sense obrir la boca, cosa que fa bastant complicat entendre’ls a qui no els conegui. Passat el primer “shock”, resulta més fàcil.

Whity i Sami

Aquests dos peluixos s’han incorporat fa poc. En realitat no són meus, sinó de les petites de la casa.

La Whity és molt dona en el sentit més tradicional de la paraula: coqueta, delicada, està secretament (o no tant?) enamorada del xicot de la Gesche (que per si no ho heu enxampat, és un altre sobrenom) i fa el que pot amb un osset de mida més petita (l’Alfi) que no satisfà del tot les seves necessitats amatòries.

El dofí Sami (ell pronuncia “Zami”) és tranquil fins a l’exasperació. La Whity l’odia amb especial intensitat perquè des que va arribar la tortura amb les seves reflexions filosòfiques i idees sobre el món. Sembla que fins i tot té una empresa de finançament més que dubtós on cents de dofins es dediquen a pensar per intentar millorar la societat. Donada l’activitat principal de l’empresa -pensar-, ell l’anomena “fàbrica da pienzoz”. Inexplicablement, el nostre Sami és atemporal i un malastruc de tres parells de collons. Segons explica, va tenir alguna cosa a veure amb la desaparició dels dinosaures, els tsunamis i l’enfonsament del Titànic, entre moltes altres coses. Això sí, mai no fa res expressament ni perd el somriure, passi el que passi. De fet, no es cansa de repetir que ell només vol que la gent sigui feliç.

Sí senyores i senyors, molt de temps abans que a la televisió es fessin sàtires esperpèntiques sobre el matrimoni, la Whity i el Sami ja tenien el seu espectacle particular a casa.

Amb aquests dos he acabat les presentacions. Fa temps que els acoblats ens fan riure i ara podran expressar-se més enllà de les parets. No sé quan intervindran. Ja tenen oberta la finestra per fer-ho quan vulguin. Els ho devia.

≡ Categoria: Acoblats | ≅ 9 Comentaris