Sempre vaig esgarrapant el temps. Ahir, el meu recorregut habitual pels blogs que més m’agraden es va veure inesperadament interromput per la proposta del Jesús M. Tibau: un repte tan engrescador que m’hi vaig posar de seguida. El seu 61è joc literari consisteix a escriure un text divertit sobre la fotografia que veieu. El text no pot contenir ni la “i” ni la “m”.

Animeu-vos a participar, encara hi ha temps!

Jo, tal i com ell m’ha demanat, penjo el meu text en aquest post i aprofito per dir-vos que demà marxo de minivacances. Si puc m’acostaré a contestar comentaris i donar senyals de vida, però el retorn efectiu serà el 2 de juliol.

Fins molt aviat i gràcies a tots els que esteu compartint dèries i emocions amb mi. És una alegria saber que sou a l’altra banda de la pantalla.

Allà una peça roja, al costat d’un tou de negres, jaç de quatre lletres blanques enganxades sense solta. Res que valgués la pena.

D’altra banda, a prop estaven elles, les seves deesses de cartró. Pensava que actuaven segons el color del seu cabell. La verda era un bé de Déu de boca oberta al pecat, llengua tova, set expressa. La blava era suau, serena: font del capvespre que raja per un forat guardat per galtones petoneres. La taronja, tant espaterrant, passava de tot… o potser no? L’esperança de buf que encetava ja fregava el terreny de l’art sensual.

Redéu! El seu caparró era un tro volent copsar l’allau de bellesa.

Però ell es quedava dret, valent, en posat del tot alegre, ocultant el revers de les natges perquè un despertar sobtat de les tres ulltancades no les fes adonar d’una cosa que ja era del tot clara:

Els àngels que decoren la roba tenen, sens dubte, sexe.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 6 Comentaris

El pitjor: no arribàvem a deu persones. El millor: tota la resta. Dijous 12 de juny el filòsof Xavier Rubert de Ventós va fer una xerrada a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà. Va començar amb unes pinzellades del seu llibre Filosofia d’estar per casa i va acabar amb el que hauria d’haver estat -per al meu gust- la primera d’una sèrie de xerrades. Llàstima que ell ja deu estar tip de fer-ne i no li cal. Això sense parlar de com et sents d’empetitit davant d’algú amb tant de bagatge vital i de pensament.

No res, que us en faig cinc meravellats cèntims. O posem-ne deu, que la cosa s’ho val.

PRIMERA PART: FILOSOFIA D’ESTAR PER CASA.

Pinzellada 1: Fingir i morir

Podem tenir una actitud relativament desimbolta davant d’algú que s’ha de morir aviat quan aquest algú no ho sap. En canvi, quan el malalt és conscient del que li passa, resulta incòmode mirar-lo als ulls. Aquest neguit fa que, inconscientment o no, ens allunyem de la persona en qüestió, precisament en uns moments en què potser ens necessita més que mai. Rubert explicava el cas real d’una amiga seva que sabia que s’estava morint. La gent del seu entorn també ho sabia. Ella dissimulava fent veure que ignorava la gravetat de la seva malaltia perquè els amics, incapaços de fer front a la situació davant d’ella, no la deixessin sola. Quina covardia i quina crueltat, en definitiva, la nostra, “obligant” algú moridor a dissimular per tenir-nos a la vora.

Pinzellada 2: L’esport i la guerra

El fet que l’origen de molts esports hagi estat a la Gran Bretanya i al Japó pot ser degut a que són països conqueridors, els habitants dels quals són guerrers en l’esperit i en la praxi. Canalitzar la vitalitat bèlica en èpoques de pau o manca d’objectius èpics pot resultar difícil i l’esport va ser, en el seu moment, una fantàstica sol·lució. Les normes dels esports, que cal seguir i respectar, també ajuden a apaivagar la “melangia militar” dels homes.

Pinzellada 3: Electricitat i macarrons

Les màquines, segurament, són molt superiors als homes en alguns aspectes, però tots ells estan relacionats amb el que podríem anomenar l’output, o capacitat de resposta. Efectivament, els ordinadors, per exemple, poden i podran fer un nombre d’operacions per segon infinitament més gran que qualsevol de nosaltres. En canvi, la raça humana pot viure a base d’inputs d’allò més variat: bacallà amb samfaina, verdura, fruita, pastes de te o el que vulgueu, mentre que les màquines són esclaves del subministrament elèctric. És allò que Rubert anomena “l’electricitat i els macarrons”.

Aquí haig de dir que discrepo. Els macarrons i les pastes de te no aconseguiran que l’home visqui més que moltes de les màquines que Rubert considera “inpúticament” (que no impúdicament) inferiors. A més, l’electricitat ja no es pot considerar l’única font d’alimentació dels bitxos mecànics…

Pinzellada 4: Demografia i tecnologia

Com a paradigma de la síntesi, podríem dir que el món desenvolupat és aquell en què les coses són barates i els homes són cars. En canvi, al tercer món les coses són cares i els homes són barats. D’aquí ve que la immolació, com a pèrdua de la pròpia vida per assolir uns determinats objectius, estigui legitimada i afavorida en determinades cultures, mentre que al primer món fer-ne apologia resultaria bastant impensable.

Pinzellada 5: Expliquem acudits!

Cal fer un elogi de la capacitat dels acudits per fer entendre conceptes en un instant. El filòsof en va explicar un que reprodueixo:

En una classe de lingüística el professor diu als alumnes: “Fixeu-vos que dues negacions fan una afirmació (No dic que no ho digui vol dir que sí que ho dic), però en canvi dues afirmacions no fan una negació.” I des del fons se sent una veu que amb musiqueta irònica diu: “Sí, sí…”

Arribat aquest punt, ja ens tenia a tots ben enganxats. Devíem fer una cara de babaus de marca. I va decidir deixar estar les pinzellades i explicar-nos quina era la seva manera de fer filosofia.

SEGONA PART: EL PENSAMENT

L’ocell, el príncep, l’amor, Freud i els óssos polars

L’ocell:

L’home sempre s’ha escarrassat per saber el “com” de les coses, ja que el “què” estava prou a la vista. La religió primer i la ciència després -o totes dues coses alhora- van ser les maneres d’apropar-se a aquest “com” tan esmunyedís, d’una manera més o menys insistent, amb el que ell anomena “instint primitiu o neuròtic”. Ho il·lustrava amb aquesta tira de Mafalda:

Ah, nois…! Però llavors ve Heisenberg i formula científicament una cosa que es pot aplicar clarament a la filosofia: l’observació d’una partícula pot alterar-ne les condicions i, per tant, el resultat de l’observació quedarà desvirtuat. De la mateixa manera, els fenomens són infinitament diversos, i reclamen una atenció diferent a l’hora d’acostar-s’hi. Una atenció adequada que no n’alteri l’essència.

No podia faltar l’annècdota. Durant unes vacances, passejant, Rubert de Ventós va veure un ocell que havia caigut del niu i el va agafar. Mentre el mirava, va prendre consciència de la fragilitat de l’animal, però també que no podia tenir-lo a la mà de qualsevol manera. Si no la tancava prou, se li escaparia, però si l’estrenyia massa moriria.

Igual que l’ocell, que els nens i que la partícula de Heisenberg, persones i coses demanen una atenció concreta i individual que és la justa no ja per entendre-les, sinó per començar a pensar-hi. Si no sabem dosificar correctament l’atenció reflexiva, segurament acabarem observant coses alterades i allunyades de la realitat que volem estudiar.

Resumint: Cal donar a cada cosa l’atenció precisa.

El príncep i l’amor:

La segona precisió important per a ell -i que sorgeix directament de l’anterior- és que un màxim de conciència, d’atenció o de memòria no és sempre el millor nivell que cal mantenir. Va dir que les dones que l’havien enamorat al llarg de la seva vida sempre li havien agradat més quan no el miraven directament. La sensació de ser feliç perquè la persona estimada existeix independent de tu i el plaer d’observar-la actuar lliurement, a distància, és important i ha d’existir com a complement de l’abraçada o la unió física que, d’altra banda, també omplen un buit emocional important i innegable.

Ja tenim aquí un cop més la idea d’observar l’entorn sense que l’entorn reaccioni a la nostra presència per no trobar-nos com el príncep que, cansat de passejar-se amb la corona i provocar entre les noies desmais d’interessada afectació, ha de sortir disfressat de pagès humil perquè, ignorants de la seva condició, les fadrines es comportin amb naturalitat i el valorin per ell mateix.

Freud:

L’atenció també ha de relaxar-se. El mateix Freud deia que el psicoanalista no ha d’estar assegut al costat del pacient com un llebrer, amb tots els sentits alerta per descobrir el trauma amagat. Ben al contrari. Serenament, tranquil·lament, ha de deixar que el pacient parli i en qualsevol racó de la conversa, en l’actitud menys esperada, el metge trobarà la resposta que busca. Un posat d’excessiva atenció o tensió pot dur al fracàs absolut, com quan estem buscant un llibre que llegim i, segurs que l’hem posat tancat en algun lloc, no ens fixem que el tenim obert davant dels nassos. Com deia Freud, l’atenció ha de ser “flotant” per ser capaços de rebre un estímul que no sabem d’on pot venir.

Els óssos polars:

I la memòria? Hem de saber de memòria totes les nostres respostes a l’exterior i repetir-les sense plantejar-nos res més? No. A través de l’evolució el cos ha desenvolupat un ús fantàstic de la musculatura, discriminant-ne la resposta automàtica -com la del cor o l’aparell digestiu- i la provocada de tots els músculs estriats. Nosaltres no podem ser com l’ós polar que cada dia sortia de l’amagatall amb el sol i s’hi escalfava durant la breu estona en què lluïa per tornar seguidament a casa. Aquest ós, traslladat a l’equador, va escalfar-se al sol -com sempre feia- però el sol no es va amagar i ell va morir. A nosaltres ens toca saber quan hem de modificar les conductes apreses, i quines podem repetir. És la manera de sobreviure.

Resumint: Maximitzar no és, d’entrada, optimitzar.

L’espurna que encén el pensament

Quan ens posem a pensar? Quan reflexionem sobre alguna cosa? Quan podem fer servir tota aquesta teoria? Rubert de Ventós ens va dir quan ho feia ell: Quan alguna cosa li era dissonant, quan el neguitejava. Va utilitzar les paraules d’un filòsof francès el nom del qual em perdonareu que no recordi: “Allò que em desagrada em desagrada més del que m’agrada allò que m’agrada”. Prou clar, no?

EL FINAL

Un assistent li va preguntar si havia arribat a tantes conclusions gràcies a l’experiència o si la seva actitud era cosa de caràcter. “Segurament de caràcter” -va dir ell. I ho va lligar amb un relat tendre, íntim i engrescador de la seva infantesa, de com la rigidesa del seu pare li provocava actituds rebels a la tercera vegada que sentenciava el mateix, per raó que tingués, de com la seva mare era capaç d’absorbir l’entorn i filtrar-lo amb la seva sensibilitat particular per donar-ne una visió totalment personal sense desvirtuar-lo, de com ell va admirar desde sempre aquesta habilitat…

Flexibilitat, moderació, sensibilitat. Frases per recordar. Una de coneguda:

“L’experiència és un gran mestre que mata a tots els seus deixebles.”

I tres de la collita del professor:

“Els grans consensos es basen més en la complicitat que en l’analítica de les coses.”

“Ser vulnerable i receptiu no és fàcil.”

“L’opció de vida de cadascú comporta renúncies de les que hem de ser ben conscients i que hem d’acceptar.”

Apa, ja us he deixat ben tips de paraules. A mi em queda el bon regust de la xerrada i la determinació de llegir algun llibre de Xavier Rubert de Ventós però, per damunt de tot, l’admiració per algú que fa de bon escoltar. Perquè té una actitud serena i tranquil·la, perquè és increïblement educat i proper, perquè s’ha acostumat a no fer dogma de res i perquè quan no hi estàs d’acord i li ho manifestes, no alça una cella i es tiba com un pal d’escombra: s’inclina cap a tu, et mira als ulls amb eterna intel·ligència i curiositat, sempre amatent a descobrir, i et pregunta: Per què penses així?

Quin plaer.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris

Quan tot és manyac…

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 3 Comentaris

L’Internet. Quin invent. Un amic em diu on puc trobar el llibre, una comanda… i en un parell de dies ja el tenia a les mans (el llibre, no l’amic).

Unes coses em recorden unes altres. Avui li toca al Ramon. És actor i director, un bon amic i el meu millor mestre de teatre. Encara que alguna vegada m’he donat el gust de veure’l actuar al TNC, no ha tingut la sort que jo crec que mereix el seu talent. I és que el món de la faràndula és tan aleatori com desagraït.

Al Ramon li surten per les orelles els guions de teatre que ha llegit. Li agraden molt els autors americans, com Tennessee Williams, Lillian Hellman o William Inge. Diu que tenen l’habilitat d’explicar històries “gruixudes” en el sentit emocional de la paraula d’una forma subtil i lleugera, provocant que l’obra et passi enganyosament davant dels ulls com si res… i de sobte t’adones que el nus de l’estómac no te’l treus ni amb tres cullerades de sal de fruita. A mi m’hi va començar a afeccionar quan li vaig traduir i després ens va dirigir a Picnic. Van seguir les traduccions de tres obres més d’Inge i una de Hellman (la fantàstica The children’s hour, que es va portar al cinema amb el títol de La calumnia).

Per això puc dir que estic d’acord amb ell. I que en acabar de llegir El animal moribundo vaig tenir la mateixa sensació, una espècie de Síndrome de Stendhal emocional. El llibre havia tocat tantes fibres que no sabia quina estava en més tensió. Per si no ha quedat clar, em va agradar molt. Intentaré estructurar una mica el per què i, encara que en general no ho faig, en aquest cas afegiré un petit fragment del text com a exemple.

L’escriptura: Fa servir frases curtes, rotundes però suaus alhora. Es pot ser poètic fent servir paraules senzilles? I tant. És una simple (en realitat, gens simple) qüestió d’estil. I Philip Roth ho aconsegueix.

“Está ahí en pie, a la espera de la sensación nueva y sorprendente, el nuevo pensamiento, la nueva emoción, y cuando no llegan, nunca, se reprende a sí misma por ser inadecuada y carecer… ¿de qué? Se reprende por no saber siquiera qué es aquello de lo que carece. El arte que huele a modernidad la deja no sólo perpleja sino también decepcionada consigo misma.”

Els homes: Ara podríem encetar tot un altre debat, però els homes -afortunadament!- no són iguals que les dones, ni físicament ni mental. Més valdria acceptar això des del començament i tots seríem més feliços, en lloc d’atiar masclismes i feminismes que no haurien d’existir, perquè la igualtat com a ésser humà caldria que estigués més que sobreentesa. El cas és que David Kepesh, el protagonista del llibre, parla des del seu punt de vista masculí, clarament, a vegades durament, sense hipocresia; altra cosa és l’opinió que hom pugui tenir sobre les seves actuacions, però aquest contrapunt a la metrosexualitat resulta curiosament gratificant.

“El arte francés del coqueteo no me interesa, al contrario que el impulso salvaje. No, esto no es seducción. Esto es comedia. Es la comedia de crear un enlace que no es tal, que no puede competir con el enlace creado sin artificio por la lujuria.”

Les dones: L’antropologia és molt senyora. La funció de les dones a la vida de Kepesh és tan habitual que no sorprèn ni escandalitza; en parla a vegades des del seu punt de vista parcial, d’altres descriu com han viscut la vida les dones del seu entorn i ho fa amb precisió i delicadesa. Les utilitza, les estima, les busca, vol que l’ajudin a fugir d’allò que tard o d’hora l’atraparà i, com a tots, el trobarà sol.

“…he descubierto que las mujeres algo mayores, las de treinta y tantos, están tan ocupadas con su trabajo que muchas de ellas ahora recurren a casamenteros profesionales para que les encuentren hombres. Y a cierta edad dejan de conocer gente nueva. Como me dijo una de las desilusionadas: “Quiénes son las nuevas personas? Son las mismas de antes pero con máscara. No hay en ellas nada nuevo, en absoluto. No son más que gente.”"

La tendresa: Aquí començo amb el text:

 “Tal vez es algo peor que eso, tal vez ahora que estoy cerca de la muerte, también ansío en secreto no ser libre.”

Al final, aquesta solitud profunda, la manca de calor; el cos és valent quan no mira rellotges. La sinceritat és igualment absoluta, però la necessitat ha canviat. I la tendresa sorgeix en veure que els forts poden arribar a ser molt dèbils, i els homes molt nens, i les dones gens nenes, a vegades… ara sóc jo que faig honor a l’antropologia? Potser sí.

Els temes: La política, la cultura, les relacions amoroses, la por, el sexe, el tracte amb els fills, amb els amics, la salut… seria millor que posés “la vida”. D’un escenari a un altre, amb transicions magistrals i invisibles, acabes ventant-te i no saps com has desplegat el ventall.

El meu amic Japuso i el veí de dalt han anat a veure Elegy. Els ha agradat i la seva opinió em mereix prou confiança, o sigui que també la veuré, tot i que no crec que superi l’impacte del llibre.

Sempre s’acostuma a escriure una conclusió. Se’m feia difícil estructurar l’escudella d’emocions, però la conclusió és clara: Tots hem estat, o som, i indiscutiblement serem, animals moribunds.

≡ Categoria: Llibres | ≅ 4 Comentaris

Quan tot és esquerp…

Vel: valen les bales
volen cel·les, sales,
assimilen ales,
sil, cel sense sol.
Cony! Canya, cap conya;
renys, terreny de ronya
verge de vergonya
que estreny el grinyol
com clava la pua;
pou, por, cor, corrua,
Neu: nou niu, nau nua,
Nat net? Nit: ningú.
Fong: fang, foc: agafa.
No veus que t’esclafa?
no estofis l’estafa,
veu, viu. Té, tot: TU.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 4 Comentaris