Xavier Rubert de Ventós i l’ocell.

El pitjor: no arribàvem a deu persones. El millor: tota la resta. Dijous 12 de juny el filòsof Xavier Rubert de Ventós va fer una xerrada a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà. Va començar amb unes pinzellades del seu llibre Filosofia d’estar per casa i va acabar amb el que hauria d’haver estat -per al meu gust- la primera d’una sèrie de xerrades. Llàstima que ell ja deu estar tip de fer-ne i no li cal. Això sense parlar de com et sents d’empetitit davant d’algú amb tant de bagatge vital i de pensament.

No res, que us en faig cinc meravellats cèntims. O posem-ne deu, que la cosa s’ho val.

PRIMERA PART: FILOSOFIA D’ESTAR PER CASA.

Pinzellada 1: Fingir i morir

Podem tenir una actitud relativament desimbolta davant d’algú que s’ha de morir aviat quan aquest algú no ho sap. En canvi, quan el malalt és conscient del que li passa, resulta incòmode mirar-lo als ulls. Aquest neguit fa que, inconscientment o no, ens allunyem de la persona en qüestió, precisament en uns moments en què potser ens necessita més que mai. Rubert explicava el cas real d’una amiga seva que sabia que s’estava morint. La gent del seu entorn també ho sabia. Ella dissimulava fent veure que ignorava la gravetat de la seva malaltia perquè els amics, incapaços de fer front a la situació davant d’ella, no la deixessin sola. Quina covardia i quina crueltat, en definitiva, la nostra, “obligant” algú moridor a dissimular per tenir-nos a la vora.

Pinzellada 2: L’esport i la guerra

El fet que l’origen de molts esports hagi estat a la Gran Bretanya i al Japó pot ser degut a que són països conqueridors, els habitants dels quals són guerrers en l’esperit i en la praxi. Canalitzar la vitalitat bèlica en èpoques de pau o manca d’objectius èpics pot resultar difícil i l’esport va ser, en el seu moment, una fantàstica sol·lució. Les normes dels esports, que cal seguir i respectar, també ajuden a apaivagar la “melangia militar” dels homes.

Pinzellada 3: Electricitat i macarrons

Les màquines, segurament, són molt superiors als homes en alguns aspectes, però tots ells estan relacionats amb el que podríem anomenar l’output, o capacitat de resposta. Efectivament, els ordinadors, per exemple, poden i podran fer un nombre d’operacions per segon infinitament més gran que qualsevol de nosaltres. En canvi, la raça humana pot viure a base d’inputs d’allò més variat: bacallà amb samfaina, verdura, fruita, pastes de te o el que vulgueu, mentre que les màquines són esclaves del subministrament elèctric. És allò que Rubert anomena “l’electricitat i els macarrons”.

Aquí haig de dir que discrepo. Els macarrons i les pastes de te no aconseguiran que l’home visqui més que moltes de les màquines que Rubert considera “inpúticament” (que no impúdicament) inferiors. A més, l’electricitat ja no es pot considerar l’única font d’alimentació dels bitxos mecànics…

Pinzellada 4: Demografia i tecnologia

Com a paradigma de la síntesi, podríem dir que el món desenvolupat és aquell en què les coses són barates i els homes són cars. En canvi, al tercer món les coses són cares i els homes són barats. D’aquí ve que la immolació, com a pèrdua de la pròpia vida per assolir uns determinats objectius, estigui legitimada i afavorida en determinades cultures, mentre que al primer món fer-ne apologia resultaria bastant impensable.

Pinzellada 5: Expliquem acudits!

Cal fer un elogi de la capacitat dels acudits per fer entendre conceptes en un instant. El filòsof en va explicar un que reprodueixo:

En una classe de lingüística el professor diu als alumnes: “Fixeu-vos que dues negacions fan una afirmació (No dic que no ho digui vol dir que sí que ho dic), però en canvi dues afirmacions no fan una negació.” I des del fons se sent una veu que amb musiqueta irònica diu: “Sí, sí…”

Arribat aquest punt, ja ens tenia a tots ben enganxats. Devíem fer una cara de babaus de marca. I va decidir deixar estar les pinzellades i explicar-nos quina era la seva manera de fer filosofia.

SEGONA PART: EL PENSAMENT

L’ocell, el príncep, l’amor, Freud i els óssos polars

L’ocell:

L’home sempre s’ha escarrassat per saber el “com” de les coses, ja que el “què” estava prou a la vista. La religió primer i la ciència després -o totes dues coses alhora- van ser les maneres d’apropar-se a aquest “com” tan esmunyedís, d’una manera més o menys insistent, amb el que ell anomena “instint primitiu o neuròtic”. Ho il·lustrava amb aquesta tira de Mafalda:

Ah, nois…! Però llavors ve Heisenberg i formula científicament una cosa que es pot aplicar clarament a la filosofia: l’observació d’una partícula pot alterar-ne les condicions i, per tant, el resultat de l’observació quedarà desvirtuat. De la mateixa manera, els fenomens són infinitament diversos, i reclamen una atenció diferent a l’hora d’acostar-s’hi. Una atenció adequada que no n’alteri l’essència.

No podia faltar l’annècdota. Durant unes vacances, passejant, Rubert de Ventós va veure un ocell que havia caigut del niu i el va agafar. Mentre el mirava, va prendre consciència de la fragilitat de l’animal, però també que no podia tenir-lo a la mà de qualsevol manera. Si no la tancava prou, se li escaparia, però si l’estrenyia massa moriria.

Igual que l’ocell, que els nens i que la partícula de Heisenberg, persones i coses demanen una atenció concreta i individual que és la justa no ja per entendre-les, sinó per començar a pensar-hi. Si no sabem dosificar correctament l’atenció reflexiva, segurament acabarem observant coses alterades i allunyades de la realitat que volem estudiar.

Resumint: Cal donar a cada cosa l’atenció precisa.

El príncep i l’amor:

La segona precisió important per a ell -i que sorgeix directament de l’anterior- és que un màxim de conciència, d’atenció o de memòria no és sempre el millor nivell que cal mantenir. Va dir que les dones que l’havien enamorat al llarg de la seva vida sempre li havien agradat més quan no el miraven directament. La sensació de ser feliç perquè la persona estimada existeix independent de tu i el plaer d’observar-la actuar lliurement, a distància, és important i ha d’existir com a complement de l’abraçada o la unió física que, d’altra banda, també omplen un buit emocional important i innegable.

Ja tenim aquí un cop més la idea d’observar l’entorn sense que l’entorn reaccioni a la nostra presència per no trobar-nos com el príncep que, cansat de passejar-se amb la corona i provocar entre les noies desmais d’interessada afectació, ha de sortir disfressat de pagès humil perquè, ignorants de la seva condició, les fadrines es comportin amb naturalitat i el valorin per ell mateix.

Freud:

L’atenció també ha de relaxar-se. El mateix Freud deia que el psicoanalista no ha d’estar assegut al costat del pacient com un llebrer, amb tots els sentits alerta per descobrir el trauma amagat. Ben al contrari. Serenament, tranquil·lament, ha de deixar que el pacient parli i en qualsevol racó de la conversa, en l’actitud menys esperada, el metge trobarà la resposta que busca. Un posat d’excessiva atenció o tensió pot dur al fracàs absolut, com quan estem buscant un llibre que llegim i, segurs que l’hem posat tancat en algun lloc, no ens fixem que el tenim obert davant dels nassos. Com deia Freud, l’atenció ha de ser “flotant” per ser capaços de rebre un estímul que no sabem d’on pot venir.

Els óssos polars:

I la memòria? Hem de saber de memòria totes les nostres respostes a l’exterior i repetir-les sense plantejar-nos res més? No. A través de l’evolució el cos ha desenvolupat un ús fantàstic de la musculatura, discriminant-ne la resposta automàtica -com la del cor o l’aparell digestiu- i la provocada de tots els músculs estriats. Nosaltres no podem ser com l’ós polar que cada dia sortia de l’amagatall amb el sol i s’hi escalfava durant la breu estona en què lluïa per tornar seguidament a casa. Aquest ós, traslladat a l’equador, va escalfar-se al sol -com sempre feia- però el sol no es va amagar i ell va morir. A nosaltres ens toca saber quan hem de modificar les conductes apreses, i quines podem repetir. És la manera de sobreviure.

Resumint: Maximitzar no és, d’entrada, optimitzar.

L’espurna que encén el pensament

Quan ens posem a pensar? Quan reflexionem sobre alguna cosa? Quan podem fer servir tota aquesta teoria? Rubert de Ventós ens va dir quan ho feia ell: Quan alguna cosa li era dissonant, quan el neguitejava. Va utilitzar les paraules d’un filòsof francès el nom del qual em perdonareu que no recordi: “Allò que em desagrada em desagrada més del que m’agrada allò que m’agrada”. Prou clar, no?

EL FINAL

Un assistent li va preguntar si havia arribat a tantes conclusions gràcies a l’experiència o si la seva actitud era cosa de caràcter. “Segurament de caràcter” -va dir ell. I ho va lligar amb un relat tendre, íntim i engrescador de la seva infantesa, de com la rigidesa del seu pare li provocava actituds rebels a la tercera vegada que sentenciava el mateix, per raó que tingués, de com la seva mare era capaç d’absorbir l’entorn i filtrar-lo amb la seva sensibilitat particular per donar-ne una visió totalment personal sense desvirtuar-lo, de com ell va admirar desde sempre aquesta habilitat…

Flexibilitat, moderació, sensibilitat. Frases per recordar. Una de coneguda:

“L’experiència és un gran mestre que mata a tots els seus deixebles.”

I tres de la collita del professor:

“Els grans consensos es basen més en la complicitat que en l’analítica de les coses.”

“Ser vulnerable i receptiu no és fàcil.”

“L’opció de vida de cadascú comporta renúncies de les que hem de ser ben conscients i que hem d’acceptar.”

Apa, ja us he deixat ben tips de paraules. A mi em queda el bon regust de la xerrada i la determinació de llegir algun llibre de Xavier Rubert de Ventós però, per damunt de tot, l’admiració per algú que fa de bon escoltar. Perquè té una actitud serena i tranquil·la, perquè és increïblement educat i proper, perquè s’ha acostumat a no fer dogma de res i perquè quan no hi estàs d’acord i li ho manifestes, no alça una cella i es tiba com un pal d’escombra: s’inclina cap a tu, et mira als ulls amb eterna intel·ligència i curiositat, sempre amatent a descobrir, i et pregunta: Per què penses així?

Quin plaer.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris