És d’una altra pasta. N’estic segura.

Va néixer a Gandesa. La seva mare era madrilenya. Una dona bona i forta, com tantes. El seu pare era català. Un home bo i feble, com tants. Ell va ser el mitjà entre dues germanes, l’Aurora i l’Elisa (quins noms tan bonics…!). Elles ja no hi són.

Aviat tots van anar a viure a Reus. Ell tenia aspecte de “letxuguino” de postal de col·lecció, amb celles gruixudes i fosques i un bigotet ben dibuixat. Sempre prim com un ocellet.

Les mans rabassudes no li van impedir tocar a la Mickey Orquestra, on algú el va batejar com “el destrossapianos”. Diuen que ho feia molt bé, que era impulsiu i enèrgic al teclat. Sempre ha tingut el caràcter tan fort com la veu.

Durant la Guerra, del carrer estant, va veure com una bomba queia damunt de casa seva i feia miques el piano que la seva mare li havia comprat amb tant d’esforç com amor. Es va prometre no tornar a tocar mai més i ho va complir. Recordeu això per a més endavant.

La Guerra, que destrueix i construeix vides, el va convertir en conductor de camions de l’exèrcit. En un dels seus viatges va trobar una bossa amb un milió de pessetes. Cal dir que l’any 36 això era una fortuna? Va anar a l’ajuntament més proper i va tornar el que havia trobat. Jo ho explico com una gesta. A ell li va resultar tan natural com canviar de marxes amb el camió.

En un altre dels seus viatges va anar a parar a un poble del Baix Llobregat on, darrera d’uns ulls grans i lluents, va trobar l’Elvira (Quin nom tan bonic…!).

A l’Elvira no la va tornar. S’hi va casar quan ella tenia tot just dinou anyets i se la va endur a Reus un temps, fins que ell va aconseguir el trasllat a Barcelona que havia demanat al banc on treballava.

És d’una altra pasta. N’estic segura.

El pare de l’Elvira es va veure obligat a hipotecar la casa del poble per comprar un pis a l’altre fill. En aquell temps, hipotecar una casa quan un no l’abillava era una situació difícil i preocupant que al pare de l’Elvira li va costar la salut i la vida. Però va morir tranquil: El seu gendre li havia promès que pagaria la hipoteca i que la casa no es vendria. I sabia que el seu gendre no mentia.

Aquella casa al Baix, on la filla gran de l’Elvira i ell -en van tenir dues- havia nascut i havia passat els seus primers anys amb els avis, es va acabar convertint en el lloc dels caps de setmana i l’estiueig. Mentrestant, en un piset de Ciutat Vella, l’Elvira feia de formigueta en temps difícils mentre ell, que a més de treballar al banc dedicava les tardes i nits a portar la comptabilitat de tres empreses diferents, no tenia temps per descansar i es quedava adormit assegut a la taula del menjador sobre els llibres del Deure i l’Haver.

Molts anys després, la filla gran va tenir una filla: qui us està explicant això. Als cinquanta-set anys ell va tenir la primera néta. Després en van venir dues més, les meves cosines. L’únic avantatge que he tingut respecte elles és que el vaig conèixer quan encara era tot energia i vitalitat.

El record més llunyà que en tinc en el temps és que el cridava quan estava trista o em renyaven. Perquè tant se valia el que jo fes, tant se valia que tinguessin raó. Ell sempre em defensava.

D’acord, era antipedagògic, però ja estaven els meus pares per fer-me caminar recte. Ell era l’avi.

Com que la història no es repeteix només per a les coses dolentes, va resultar que la meva escola i el lloc de treball del meu pare estaven molt a la vora del piset de Ciutat Vella, que es va convertir en el centre d’operacions. Jo m’hi vaig quedar a dormir anys seguits. Els primers anys. Amb els avis.

L’Elvira és tota una dona, però avui li toca a ell.

A ell li agradava passejar amunt i avall del passadís de casa amb les mans a l’esquena. Jo em situava darrera, li agafava les mans i passejàvem junts en silenci estones llarguíssimes.

Quan era de nit, em posava dreta a la tauleta de nit, mirant la finestra des d’on es veia la teulada d’uns grans magatzems. Ell, darrera meu, m’agafava i m’explicava que les nines, allà a dins, dormien i esperaven que al dia següent les anessin a comprar per a nenes com jo. També em parlava de les estrelles, de com estaven de lluny, de com eren de grans i de com cremaven. No em cansava mai de preguntar. Mai no es va cansar de respondre.

Quan estava al seu despatx a punt d’obrir el gran armari metàl·lic jo corria al seu costat; em fascinava el soroll de la porta quan s’obria, l’olor del metall i els centenars de coses que guardava allí tan polidament des de feia molts anys: documents, llapis, bolígrafs, lacre, paper secant, segells, tinta, tampons, una brúixola, un petit nivell de la mida d’una moneda amb un líquid taronja i una bombolleta juganera… passava hores escoltant-li la vida de cada objecte, de cada paper.

Quan em costava dormir, que era sovint, seia en una incòmoda cadireta de fusta al meu costat i m’explicava contes. Sempre feia que al Patufet li passessin coses diferents. Ara em sento terriblement culpable quan recordo que era ell qui s’adormia i jo el desvetllava perquè continués la història.

Sempre ordenat, sempre meticulós. Tenia un tocadiscos que no deixava tocar a ningú. A mi me’l va deixar fer malbé amb les meves mans infantils impacients i maldestres sense fer-me ni un retret.

Sempre amb un sentit més que peculiar de la puntualitat. Acostumava a fer tard a tot arreu, excepte en dues ocasions: quan havia d’anar a veure jugar el Barça i quan m’havia d’anar a buscar a l’escola.

Recordo els últims anys que va treballar; recordo quan es llevava i s’afaitava; recordo l’olor de la colònia que es posava i que encara es posa: “el massatge”, com li diu ell. Després de quaranta-cinc anys al banc es va jubilar havent arribat a ser el responsable de totes les agències de Catalunya sense haver adulat ningú, només per la seva responsabilitat i la seva feina ben feta.

El recordo els diumenges quan llegia el diari de dalt a baix, quan escoltava el Barça amb la ràdio a la orella, quan mirava segells, quan menjava torrades amb oli i sal, quan tots dos, per Nadal, compartíem la capseta de neules.

És d’una altra pasta. N’estic segura.

Jo també vaig estiuejar molts anys a la casa del poble amb tota la família. Ell, sempre prim i lleuger, s’enfilava a la teulada per revisar-la mentre l’Elvira l’escridassava per imprudent. Sempre hi trobava coses a fer, a la casa del poble.

Allà hi teníem un piano, que el pare de l’Elvira -el meu besavi, a qui no vaig arribar a conèixer- acostumava a tocar. Però el piano estava tancat, mut. I jo vaig preguntar per què l’avi no el tocava. Em van dir que havia promès no fer-ho i que no el tocava mai. En aquell moment no em van explicar per què.

Però quan jo, sense fer cas del que m’havien dit, li vaig demanar que toqués va somriure, va obrir el piano que estava tancat amb clau i va tocar. Havia perdut pràctica però l’energia estava intacta. Va tocar. Així de fàcil. I ara que conec la seva rigidesa, el seu sentit del deure i el dolor de veure “morir” de manera tan brutal el piano estimat de la seva joventut, és quan m’adono de l’amor que arribava a sentir per aquella mocosa que aixecava ben pocs pams.

De ben petita jo ja desapareixia per al món -i el món per a mi- si em donaven un llapis i un paper. Ell guardava els meus escrits i els meus dibuixos com si fossin tresors; em va ensenyar a posar sempre data a tot allò que fes i quan no me’n recordava la posava ell mateix. Si continuo respirant, una de les proves més dures que tindré algun dia serà mirar un dibuix meu amb una data posada per la seva mà. Però avui no. Encara no.

Té noranta-sis anys. La seva lluita per mantenir les celles negres ha fet que ja no siguin gruixudes. Porta el mateix bigoti i encara és prim com un ocellet. No s’hi veu bé, gairebé no hi sent. Quan parlem, la veu, abans poderosa, se li esquerda. Encara es preocupa per mi, per la meva feina, se sap de memòria les parades que faig amb el tren, em pregunta si sóc feliç. A vegades em rebelo i em commoc a parts iguals perquè penso que la vida li ha pres la força i l’empenta. D’altres penso que ara té el premi merescut de la serenitat després d’una vida plena, activa i absolutament generosa. Moltes persones han conegut la seva ingenuïtat i bona fe. No se’l fa riure amb qualsevol acudit, però jo l’he vist content moltes vegades. Sobretot quan ha estat amb mi.

Mireu, no som perfectes, ningú no ho és, però si miro enrera penso que gràcies a ell vaig entendre els conceptes d’amor i bondat abans que molts d’altres. I això és el millor que es pot dir d’algú. Perquè és d’una pasta diferent. Pasta d’Àngel.

Àngel.

Avi, no podies dir-te de cap altra manera.

≡ Categoria: Lifetime, Sento i escric | ≅ 20 Comentaris

Ai, no, que era a l’inrevés!

Només unes línies per informar-vos de dues iniciatives que rutllen a bona marxa:

La Carme Rosanas ha organitzat una roda de poesies al blog col·lectiu Personatges Itinerants. En ell, a partir d’un poema inicial, Davallem Junts, de Miquel Martí i Pol, els participants anem contestant-nos amb els nostres propis bocins de sentiment. Demà s’acaba aquesta quinzena poètica, que ha donat una bona collita. Passegeu-vos-hi, no us decebrà. I de pas, feu una ullada als blogs dels participants. Canela fina!

Jo us poso aquí els tres poemes amb què he participat, i amb el permís de la Carme, poso les mateixes fotografies que ella, perquè em semblen tan ben triades que no se me n’acuden de millors.

RESPOSTA 16 -M’EQUIVOCAVA-

 

Érem lluny i tan a prop.
Potser m’equivocava.
Una mica tanoca,
deixa que m’ho digui:
Mirant on no tocava.
Escrivint on no volia.
Però escrivint.
Quan vas llegir,
vas encendre una llum on no sabíem.
Se’ns van omplir les mans
de nit i de besada.
Fins i tot avui,
quan te les agafo,
em pessigollegen els llavis.
Encara m’equivoco.
Una mica tanoca,
deixa que m’ho digui.
Però la taula parada dels anys
sap que tu vas ser l’encert.

RESPOSTA 32 -LA TEVA PELL-

 

Es pensa i no s’entén:
tens pell de doble escrit,
que tan aviat m’encén
com em treu el neguit.

Si ens vaga de jugar
a menjar-nos tendreses
em guia, sang enllà,
amb fam i set esteses.

I en l’instant de cristall
que callen les tronades
és el millor mirall
del mar que no té onades,

perquè en repòs la mà,
sobre el teu pit o esquena
la nit em vestirà,
de son tranquil de nena.

És el delit novell
de començar una carta.
Quin misteri de pell!
Quin univers, tocar-te!

RESPOSTA 50 -NO ESPERO RES-

No espero res, que consti, ja t’ho deia
quan era mig oberta l’abraçada,
quan el goig era somni que voleia,
quan no et sabia l’ombra a la mirada.

No espero res perquè si fan estatge
el blau i el cel que neguen la malícia
el cor és cec al dol i a l’esclavatge,
sap bategar amb mesura de carícia.

No espero res i encar, quina alegria
quan cal cel blau i no sabem com fer-ho
la certesa al final de cada dia
que m’esperes a mi, que jo t’espero. 

I la segona: El Veí de Dalt ja està publicant les Històries Veïnals de la quarta tongada. Jo he participat en la titulada Una passejada pel Cosmos, juntament amb la Cèlia, l’Alatrencada i la Cau de llunes. Punxeu aquí per llegir-la. M’hi he divertit molt. Espero amb il·lusió -i també us recomano- anar llegint les Històries, totes diferents, totes sorprenents… totes Veïnalment potents!

Per avui res més. Una abraçada molt forta a tots els qui compartiu coses amb mi darrera la pantalla.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 9 Comentaris

A Leofric, senyor de Coventry a principis del segle XI, se li va anar la mà amb els impostos i, davant dels precs de la seva dona Lady Godiva perquè els reduís, va acceptar només si ella es passejava en cavall nua pel poble.

Ella, “ni còrta ni peretsósa”, ho va fer. Els cabells, que eren molt llargs, la tapaven una mica però hagués estat igual perquè els vilatans, en senyal de respecte, van entrar a casa i van tancar portes i finestres per no mirar-la. El marit es va veure obligat (no sé si de bona o mala gana) a rebaixar els impostos. Lady Godiva era molt bona i molt maca.

Jo diria més. Era una santa.

Perquè després de la meva experiència, se m’acuden poques coses més criminals per la part molsudeta que tenim al final de l’esquena que muntar a cavall a pèl.

Val a dir que tota la culpa va ser meva: una escapada inesperada a Naturlàndia, a Andorra, i una troballa encara més inesperada: després de pujar fins a dalt en un petit vagó pel mig de la muntanya (molt bonic i recomanable) s’arriba a una esplanada on es poden fer diverses activitats. I una d’elles és muntar a cavall. Cap dels dos no ho havia fet mai i ens va semblar una gran idea. Ell portava pantalons (cosa bastant normal en un home), però jo em defensava de la calor amb un vestidet d’estiu curt i prim.

La cara del monitor quan va veure la meva indumentària va ser tot un poema. No sabia si riure o plorar, però davant de la possibilitat de tornar-nos els diners que valia l’excursió va optar per liar-se la manta al cap. També suposo que la nostra cara d’il·lusió infantil va influir. El noi es devia encomanar a Santa Godiva i ens vam posar mans a l’obra. Millor dit, a les rendes.

Vam pujar als cavalls sense problemes. La Pegui (sic) davant amb el monitor, jo darrera amb la Kenia, i ell tancant l’expedició amb l’Esquitx. L’Esquitx era blanc, tranquil i panxa-content. Quan s’aturava calia investigar si era per fer alguna necessitat fisiològica o senzillament perquè considerava que calia reposar a mirar el paisatge. “Compte amb la Kenia” -em va dir el Juanjo, el monitor-. “Està acostumada a guiar excursions i no li agrada estar al mig. Potser voldrà anar a la seva”.

Genial. Malgrat tot, la cosa semblava tranquil·la. Ens esperava una hora llarga d’experiència inoblidable en equitació de muntanya: pendents, baixades, rocs, pins i tota mena de flora (la fauna érem nosaltres, és clar).

I abans de la conclusió, algunes normes bàsiques per als neòfits en aquesta activitat i que il·lustro amb dibuixets propis.

Primera: Els cavalls passen per molts llocs per on tu no passes, i els és absolutament igual. Per tant, si veus que s’apropen sense avís previ i perillosament a una branca baixa i no els pots fer canviar de direcció has d’ajupir-te tant com puguis o, si la branca te la trobes a l’alçada del baix ventre, recordar les evolucions del Neo de Matrix i fer això que vaig fer jo:

 

Segona: Quan el cavall va a pas normal, la passejada és gratificant. Quan sense avís previ es posa a trotar i portes un vestidet esquifit d’estiu et poden fer confessar que vas assassinar Kennedy. Una llaga íntima i persistent en va ser la prova inequívoca. Per evitar el fregament, jo alçava el culet de la sella tant com podia, però el trot no permet aquest tipus d’experiments: en un sotrac de la Kenia vaig sortir impulsada cap endavant, vaig abandonar la sella i vaig quedar asseguda al coll de la pobra euga, que no devia saber d’on li venien les plantufades:

Vaig decidir no moure’m, perquè si l’animal em prenia per una mosca de mida familiar i se’m volia espolsar agitant el cap amb aquell gest tan típic dels cavalls, amb tota probabilitat jo acabaria a terra potes enlaire. La Kenia es va portar bé. El monitor em va ajudar a baixar i vaig tornar a pujar. Seguimos para Bingo.

Tercera: Agafar-se a la sella tan per davant com per darrera és útil quan el cavall es mou més del normal. Si aconsegueixes un cert equilibri en aquesta pràctica, quan el cavall es posi a galopar sense avís previ per una pujada de roques, gaudiràs d’uns moments increïblement emocionants:

 

Sí, quan va començar la carrera vaig deixar anar un renec fruit de la sorpresa, però vaig mantenir l’equilibri sense problemes, davant de la alleujada mirada del monitor, que en sentir-me cridar s’havia girat i ja esperava trobar-me a terra, amb un peu penjant de l’estrep i rebotant entre rocs i pins silvestres.

Conclusió: Em sembla que ja ha quedat clar que els cavalls canvien de pas inesperadament. Efectivament, són bestioles amb voluntat i motivacions pròpies i no duen un led avisador entre l’orellam per advertir que els ve de gust una mica de marxeta. En conseqüència, cal vestir-se de manera adequada, agafar amb fermesa les rendes i/o la sella, i intentar per tots els mitjans no perdre l’equilibri.

Tot el que heu vist és verídic, però correspon a la part còmica de la cavalcada. He de dir que vaig gaudir com poques vegades en altres experiències a l’aire lliure. Quan muntes, la relació amb el cavall, que d’altra banda és un animal extraordinari, és intensa i gratificant. Aprèns a comunicar-te amb ell guiant-lo amb petits moviments, i sents una curiosa i inexplicable sensació de llibertat.

Us ho recomano molt vivament si no ho heu provat mai. Nosaltres ja tenim ullat un Hipiclub que ens cau molt a la vora i segur que hi anirem més d’una vegada.

Això sí, ben preparats. Que Santa Godiva només n’hi ha una.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 6 Comentaris

Us sona aquest fragment?

“ Bé, vaja, us ho diré perquè estem soles:
És collida a la Serra del Cadí,
i l’ha dut una vella que és mig santa;
conten que si un marit et fuig del cor
aquesta herba te’l torna i te l’aguanta,
i ho fa més bé que el trèvol de la sort.”

No, no és una endevinalla com les que proposa el Jesús Tibau. El fragment és de L’hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra. Quan tenia uns quinze anys vaig començar a memoritzar poesies que m’agradaven, i Sagarra va ser tota una mina. Em confesso enamorada de la plenitud, la rotunditat i el virtuosisme del seu vers. Si fem un “mix” amb el meu amor pel teatre, ja es pot entendre que em sàpiga de memòria escenes i monòlegs sencers.

Un dia d’aquestes vacances, admirant el Parc Natural del Cadí-Moixeró, vam anar a espetegar al poble de Tuixent. És menut: vam arribar-hi diumenge a la una del migdia i en aquell moment dos feligresos pujaven el pendent cap a una església encara tancada per ser els únics assistents a la missa que estava a punt de celebrar-se. A Tuixent, visitant un museu, vaig descobrir qui era “la vella mig santa” a que es fa referència en el text.

Era una trementinaire.

De cop i volta, aquell fragment en vers, que formava part de la meva vida des de feia molts anys, va tenir tot un altre significat. Com si em posés un vestit vell i estimat però sentís que l’estrenava. I tot em va venir al cap sopant tranquil•lament, després d’un dia de verd, pedra i paisatge. En explicar-li el que acabava de descobrir, ell em va dir:

“Avui has tancat un cercle”.

No hi havia pensat. Tenia raó. Quantes coses coneixem parcialment sense saber-ho? Quants cercles devem tenir encara per tancar?

Ja sé que és una obvietat, però que curta és la vida.

Per als que no conegueu l’ofici de trementinaire ni el que va significar, aquí us l’explico. Al final podeu trobar la biografia molt resumida de dues d’aquestes dones. Espero que representi per a vosaltres una descoberta tan emocionant com ho va ser per a mi.

QUI EREN LES TREMENTINAIRES?

La memòria popular comença a recordar-les cap el 1875. En aquesta època les famílies més humils havien de dedicar-se a tot allò que podien per assegurar-se un plat a taula, i a l’Alt Urgell va néxer l’ofici de trementinaire. No eren bruixes ni santes: eren dones fortes.

Les noies de cases baixes es feien trementinaires per tradició familiar o perquè s’havien casat amb un jove sense recursos i calia guanyar diners. Les trementinaires no tenien temps de mandrejar, ni tan sols de cansar-se. Aprofitant els seus coneixements de les herbes locals –transmesos oralment d’una a l’altra- les recollien, les preparaven i quan passaven les calors de l’estiu marxaven de casa i les venien per tot arreu.

També comercialitzaven bolets assecats i altres productes, però sobretot trementina, que era molt sol•licitada com a cura de malalties –principalment en forma de pegats- i que va donar nom al seu ofici.

LA PREPARACIÓ DELS REMEIS

Tota la família col•laborava a preparar els productes. La cuina, dies abans de l’inici del viatge, era un bullir d’activitat.

Potser al començament elaboraven la trementina de manera casolana, a partir de la resina del pi roig, purificada i feta refredar, però el que se sap és que compraven directament a adrogueries, ja fos la pròpia trementina o els seus components (pega grega i aiguarràs). Fent-ho així tenien l’avantatge de poder anar disposant de trementina per vendre al llarg del seu recorregut i adaptar-se a les necessitats dels clients. També podien afegir-hi ingredients per obtenir derivats com l’ungüent de trementina.

Els bolets frescos eren difícils de conservar; com a alternativa es pelaven, tallaven i assecaven. Per poder-los transportar fàcilment els enfilaven en collarets. Les herbes s’assecaven i, un cop tallades, es posaven amb cura en coixineres, que s’agrupaven en un immens farcell que duien penjat a l’esquena. També es penjaven les llaunes de resines.

EL VIATGE I LA MATERNITAT

Del viatge en deien “anar pel món” (preciosa expressió que tots hem fet servir alguna vegada). Acompanyades sempre d’una altra dona –generalment una familiar més jove o una acompanyant llogada- recorrien a peu grans distàncies durant mesos carregades amb les seves herbes i remeis. Les més menudes tenien només vuit o nou anys. Els nens també acompanyaven les seves mares a vegades, si no tenien germanes, i només es coneix el cas d’un home que viatjava sol.

Cal tenir en compte que les trementinaires també es quedaven embarassades i parien. Moltes vegades, mentre anaven “pel món”, els marits marxaven amb els ramats; la família quedava totalment desfeta i els fills, si eren massa petits per viatjar, es quedaven en mans de dides fins que ja estaven criats.

Sortien dues vegades a l’any: generalment, durant la tardor visitaven el Pla d’Urgell i comarques properes. Per Nadal tornaven a casa, i a principis de gener es dirigien al centre i nord-est de Catalunya. Aquesta segona sortida acabava per Pasqua, com descriu l’expressió que feien servir: “Rams amunt, Pasqua a casa”.

Durant el viatge les trementinaires dormien en estables, pallers, a vegades al ras, i molt poques vegades en un llit. En ocasions la gent a qui proporcionaven ajut o remeis les allotjava o alimentava.

ÚS DE LA TREMENTINA

Els pegats de trementina s’aplicaven sobre la zona afectada, tant dels homes com del bestiar. Sobretot es consideraven útils en casos de cops, torçades i dolor en general. Fins i tot es feien servir per a picades d’aranyes o escurçons, grans en procés d’infecció, llagues i refredats.

Ja ens podem imaginar que l’admiració i reverència que aquestes dones despertaven en la gent per la seva saviesa podia tornar-se ràpidament suspicàcia, desconfiança i coses més greus si algun dels tractaments aplicats fallava.

LA FI DE LES TREMENTINAIRES

Molts factors van acabar amb aquest ofici: la medicina tradicional, la descoberta dels antibiòtics, l’obertura de camins i més fàcil accés entre els pobles, i el fet que durant el primer quart del segle XX les joves trementinaires que havien acompanyat les seves mares o àvies no van continuar anant pel món quan van ser adultes.

Us imagineu quina troballa seria el diari dels viatges d’una trementinaire? Doncs no és possible: la gran majoria eren analfabetes, i no els calia escriure perquè ho tenien tot al cap. Així, l’any 1984 va morir definitivament aquest ofici, que sempre més estarà envoltat de tendresa i misteri.

ALGUNS REMEIS I HERBES QUE VENIEN

Remeis:

Oli d’avet: Per guarir malalties pulmonars, dels ronyons, l’uretra i per a les llagues d’estómac. És diürètic i vulnerari.

Pega negra: Pasta resinosa utilitzada per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació.

Oli de ginebró: Remei destacat per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com del bestiar.

Oli del tifus: Oli composat per gran quantitat d’ingredients, molt sol.licitat durant els diferents brots de l’epidèmia.

“Tabaco” negre: Remei que guaria la diftèria i el tifus.

Herbes de torrent i ribera:

Herbes de marges i prats:

Herbes del bosc:

Herbes de les roques:

Herbes tòxiques:

Durant l’any 2006 el Museu de les Trementinaires de Tuixent es va veure ampliat amb un jardí botànic especialitzat en les herbes remeieres i aromàtiques de la Vall de la Vansa i Tuixent que feien servir les trementinaires i que està a la sortida del poble.

LES BIOGRAFIES

Maria Majoral, “la Tamastima” (1887-1976)

- Neix el 10 de Juliol de 1887 a cal Tamastim de Cornellana, i comença a viatjar amb els seus pares quan només té 2 anys.

- L’any 1899, als 12 anys, fa el seu primer viatge sola com a trementinaire acompanyada de la Rosa Arnau de cal Xuriguer, del mateix poble, que té aleshores 8 anys.

- Es casa als 21 anysi dels seus quatre fills un mor.

- Ella fa de dida d’una nena i queda molt entristida quan l’ha de tornar a la seva mare.

- Quan va pel món l’acompanyen les seves filles Càndida, Maria i Roseta. Com que són ben rosses tothom la coneix com “la trementinaire de les nenes rosses”.

- La seva néta Emília Llorens l’acompanya des dels 7 fins als 16 anys. Si punxeu aquí podreu llegir una entrevista molt interessant amb ella.

- L’any 1959, als 79 anys, deixa fiinalment l’ofici de trementinaire.

- Mor el 1976 a l’edat de 89 anys.

Sofia Montaner i Arnau (1908-1996)

- Neix el 10 de març de 1908 a Ossera.

- Als 10 anys comença a anar pel món amb la seva àvia materna, probablement una de les primeres trementinaires (la mare s’estava a casa tenint cura de les ovelles i elaborant formatges).

- Alterna l’ofici de trementinaire amb el d’anar a servir a cases de pobles més grans, i servint a Terrassa inicia una relació amb en Miquel Borrell, d’Ossera, que feia jornals pels boscos de Catalunya.

- El 29 d’abril de 1936 la Sofia i el Miquel es casen. Ella té 28 anys i ell 20.

- El 1940 el Miquel decideix canviar l’ofici i acompanyar la seva dona.

- Fan el seu darrer viatge com a trementinaires l’any 1984, quan la Sofia té 74 anys i en Miquel 66.

La Sofia i en Miquel van ser un dels pocs matrimonis que anaven junts “pel món”. Ella va morir l’hivern de 1996 i el seu “gorratort” (com sempre l’anomenava), un any després.

M’agrada pensar que havia anat amb ella pel món i no va poder estar-ne lluny gaire temps.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris