La roba m’espera, preparada i pacient, penjada des de la nit anterior al respatller de la cadira. L’agafo, encara adormida, mentre intueixo que ell es remou suaument entre els llençols. Una altra cosa bona de l’estiu: una peça o dues. Ja està.

Em vesteixo a les fosques.

Fins aquí, cap problema a part de l’atemptat antinatural contra el meu rellotge biològic. Però resulta que quan unes sabates em van bé a vegades en compro dos parells de color diferent, per allò de la varietat. I sabia que algun dia em passaria.

Avui m’he posat una sabata de cada color.

I no tinc excusa, perquè a part de vestir-me no faig res més a les fosques. El meu estat catatònic a aquella hora del matí és tal que fins que no he estat assegudeta al tren no ho he vist. I m’he preparat per passar un dia entre negre i vermell.

Obro els ulls moments abans que soni el despertador.
Surto al carrer. Fa bon dia.

M’adono del color de les sabates i em cago en tot.
Penso en el meu atabalament matiner. Somric.

M’espera un dia de molta feina.
A l’Mp4 sona una de les meves cançons preferides. Per la finestra del vagó encara puc mirar amb els ulls nus el sol que neix.

Hi ha una petita crisi a la feina.
Ens visita un company jubilat a qui estimo molt.

El dia passa atapeït i feixuc.
Ell em ve a buscar a la feina.

Tinc una llista molt llarga de coses per fer.
Ja sóc a casa i el llit em convida a dormir una estona.

No puc. La llista s’imposa.
Pim, pam, ho enllesteixo tot i tenim els meus pares a sopar.

S’escurça la sobretaula: ens veuen la cara de cansats i prefereixen anar-se’n.
És cap de setmana… i marxem una setmana de vacances!

Fins a la tornada. Res no és sempre ni només negre.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 9 Comentaris

Hola a tots, amics i amigues. Com ja sabeu de sobres (i si no, vosaltres us ho perdeu) sóc la Whity. La Laura tenia pensat fer una secció de gastronomia i jo em vaig oferir a presentar-la perquè penso que sóc la que dóna la imatge més apropiada, ja que demostro que es pot menjar tant com es vulgui i mantenir una figura espectacular.

La Laura ma curraxit lurtugrafia parkè sino surtiria ascrit axí i ella diu ca no santén res i cals acuplats no i a manera ca aprenguin a ascriura an cundisions. Anfi, ella ca és mol maniàtica. Io li dexu fé parkè am cuida i am dona pastisus.

Tots els plats que aniran sortint al blog els ha fet la Laura a casa i han sortit bé. Com que li agraden els pastissos començarem amb un que va tenir molt d’èxit. És un postre especial per a llaminers i també per a persones que porten molta activitat i han d’estar ben alimentades, com per exemple els taxistes.

Brownie de xocolata

Aquí teniu tots els ingredients (jo només surto a la foto, no sóc un ingredient). Ja us poso a sota quins són, perquè no us feu un embolic i acabeu comprant moniatos i calçots.

Amb aquestes mides es poden atipar de sis a vuit persones, depèn de la ganona que tinguin. Per a acoplats seria la mida individual.

Ingredients (d’esquerra a dreta i de darrera a davant):

85 grs. de nous en trossos
1 culleradeta de sucre “avainillat”
300 grs. de sucre
140 grs. de farina
150 grs. de xocolata negra
170 grs. de mantega en trossos
sal
4 ous petits o mitjans (o 3 de grans)

La mida dels ous és important. En el cas d’aquest pastís, també.

Com podeu veure, és un postre light, adequat per a tota mena de règims. A mi m’agraden molt les coses light.

La Laura fa servir un motlle d’uns 27 cm. de diàmetre. Aquí em veieu a dins perquè us feu una idea de la mida del motlle i també perquè veieu que tinc el culet petit com una pruna clàudia.

Abans de començar, gradueu el forn a 180º amb el foc encès de dalt i de baix.

Primer s’ha de fondre la xocolata amb la mantega. Queda molt bona, però no hi fiqueu la llengua perquè us escaldareu. En realitat, més val que poseu la xocolata desfeta en el bol que fareu servir treballar i la deixeu refredar uns cinc minuts. Podeu aprofitar per anar al lavabo, resar algun parenostre perquè el pastís us surti bé o donar de menjar a algun acoplat, si el teniu, que sempre ho agraïm.

Passats els cinc minuts, ja podeu afegir la culleradeta de sucre amb gust de vainilla, el posim de sal i el sucre normal.

Recordeu que la sal ha de ser només un polsimet. Si us passeu, ja us dic ara que els parenostres d’abans no us serviran de res.

Després s’han d’abocar els ous d’un en un (això deu ser el que els castellans diuen “echarle huevos”). És molt important obrir-los abans i tenir en compte que al bol hi va el de dins de l’ou; la closca es llença o es fa servir per a manualitats.

Entre ou i ou podeu remenar perquè es barregi tot bé, però no us penseu que feu ous remenats, els ous remenats són una altra cosa. Això és un pastisset.

La farina s’ha de posar a poquet a poquet i amb compte, com jo faig aquí.

 

Gairebé ja estem! Ara hem d’acabar-ho de barrejar perfectament, perquè queda bastant espès. Fer-ho amb una espàtula de fusta no és gaire recomanable, perquè si ho feu així:

No quedarà bé la pasta. I si ho voleu fer més ràpid:

Us passarà com a mi, que acabo marejada i una hora després d’acabar el pastís encara m’estic movent, per inèrcia.

La Laura fa servir el minipimer, que és el millor. Això és un minipimer:

Jo no el puc fer servir perquè pesa molt i trepida massa, el cotó acrílic no ofereix prou resistència i jo cauria a terra amb el “repris”. Com que vosaltres sou humans, el podreu utilitzar i us quedarà una pasta estupenda.

Per acabar, ja podeu posar-hi les nous. Si els trossos són massa grans, les podeu trencar una mica més. Jo no ho faig perquè no tinc dits, la Laura sí.

Només queda untar el motlle amb força mantega, com si el motlle fos un paper guixat i la mantega fos la goma d’esborrar. Deixeu-lo ben empastifat.

Ja podeu posar-lo al forn i esperar uns 40 minuts. Els forns són molt temperamentals i tot dependrà de la força que tingui el vostre, és clar. Pel que fa al temps va molt bé tenir un rellotget d’aquests amb forma de pastanaga, de tomàquet o del que sigui per fer-lo sonar al cap dels minuts que es vulgui. Això últim no és obligatori, però a la gent se li queda una cara molt lletja quan després de la feina se’ls crema el pastís.

Com podeu veure, l’aspecte final és de primera; el gust també. A casa se serveix amb xocolata calenta per damunt, per reforçar l’efecte light.

I amb això s’acaba la recepta d’avui. La propera vegada espero que la Laura em proporcioni un davantal i un barret de cuinera. No té sentit que l’Arguiñano en tingui i jo no. Al cap i a la fi, jo sóc més guapa… i tinc més pèl!

≡ Categoria: Acoblats, Menjar | ≅ 12 Comentaris

Aquest estiu està resultant farcit de romanticisme. Dilluns en vaig tenir una pinzellada més.

Penso que Ratatouille és una obra mestra (i no parlo només del sector de l’animació). Em vaig quedar penjada del guió, amb moments magistrals com l’article escrit pel crític al final, del luxe visual i de les expressions dels personatges, sobretots els animalons.

I tot i això, si valoréssim les pel·lícules per la quantitat de llàgrimes que ens han tret, guanyaria Wall-e.

Si a Ratatouille no vaig poder evitar plorar en un moment únic i emotiu que té lloc al restaurant, amb Wall-e vaig estar moltes estones aguantant la respiració per no deixar-m’hi anar i moltes altres sense poder aguantar-la.

Quan es va començar a posar de moda el fregit dels mp3 i els programes p2p, vaig fer un recull de cançons “amb encant” per a mi i vaig buscar amb especial interès una de Hello, Dolly! interpretada pel Michael Crawford: It only takes a moment. Tan carrinclona com vulgueu, però sempre m’havia agradat. Quan la vaig sentir a la pel·lícula la història em va acabar de guanyar del tot.

“It only takes a moment
For your eyes to meet and then
Your heart knows in a moment
You will never be alone again.”

Wall-e és una aventura espacial, però ho considero la façana: en realitat és una història intimista i gens empalagosa d’amor i tendresa a cabassos.

El petit robot escombriaire és un personatge tan innocent i alegre però alhora d’aparença tan fràgil que em vaig passar la pel·lícula amb el cor encongit per por que no es fes mal, amb aquell neguit que dóna contemplar la indefensió. Durant els primers minuts no hi ha diàleg ni fa cap falta; un es limita a meravellar-se de com s’ho fan els creadors per transmetre tant en les expressions d’unes màquines que no tenen boca ni ulls convencionals.

“I held her for an instant
But my arms felt sure and strong…”

Per cert, des d’aquí felicito els autors i m’alegro per ells perquè està clar que d’alguna manera, alguna vegada, han estimat. Si no, no podrien reproduir amb una sensibilitat tan exquisida petits detalls que poden passar perillosament desapercebuts en el decurs de l’acció i són autèntiques joies. Com preparar una sorpresa per a la persona que estimes, il·lusionat i feliç, o veure de cop i volta un cel magnífic i que la primera reacció sigui buscar aquesta persona perquè ho comparteixi amb tu.

Wall-e està sol. És inquiet, curiós i alegre. Però cada vegada que contempla a la pantalla d’un televisor atrotinat la felicitat de compartir s’adona que necessita dolorosament el caliu de ser estimat. I en canvi, quan li arriba aquest sentiment no exigeix ni tan sols demana res; estima sense plantejaments ni excuses. S’oblida d’ell mateix i busca la seva felicitat en la de la seva enamorada. Planta cara a les dificultats i el desconcert i estima amb més intensitat, sempre fidel a qui li ha fet conèixer les emocions més dolces de la seva vida plena de ferralla i brutícia.

No és casualitat que els sentiments dels robots es vegin més humans que els dels homes mateixos; la pel·lícula també parla d’un futur no gaire desitjable, ens dóna un “toc” al cap tossut, depredador i mandrós perquè sapiguem tenir cura de nosaltres, del nostre interior i de la Terra.

Hi ha escenes memorablement poètiques que és millor que descobriu vosaltres mateixos. Del virtuosisme del dibuix i l’animació ja no cal dir res, són espectaculars.

Deixeu de banda les inclemències amb què la vida adulta ens endureix i aneu-la a veure; quan sentiu la veueta de Wall-e dient “Eva!” de mil maneres diferents, amb mil tendreses diferents, ja veureu que els guions que t’arriben al cor a vegades es poden escriure amb una sola paraula.

“It only takes a moment
To be loved a whole life long.”

≡ Categoria: Cinema | ≅ 8 Comentaris

En fi… faig una mica tard. Senyal que tinc un munt de coses a fer. Precisament aquest era el motiu pel que no em feia la idea de participar en el 65è Joc Literari del Jesus Tibau, consistent a escriure un relat amb el tema central de les gàrgoles, però finalment llegir el relat de la Cèlia em va fer decidir. Encara influenciada per les Històries Veïnals, vaig continuar el que ella havia començat. I també perquè a una li agraden els amors de debò.

Per no “prendre-li” el seu text directament, aquí teniu l’enllaç al seu blog, on podeu llegir la història inicial (feu-ho, que si no la meva us sonarà a xinès), i més avall teniu la meva continuació.

Cèlia, perdona aquesta intromissió en el final que tu t’hauries pogut imaginar. I d’altra banda, gràcies pel teu relat que m’ha engrescat a explicar una miqueta més de la història…

- Què ha estat, això, cara de cargol? Quin cop més fort i quina trencadissa!
- No ho sé… espera! És la sirena! Mira-la!
- Reina! Què t’han fet?
- Que no ho veus, imbècil? Li han trencat mig cos d’un cop de pedra. Quins desgraciats. Amb les gàrgoles sí que s’atreveixen.
- Pobreta. Ara ja no resulta atractiva a ningú.
- Ja veig que ets un monstre tan pansit per dins com per fora. Jo la trobo preciosa.
- De debò? Noi, veig que n’estàs ben penjat.
- No n’estic penjat. L’estimo.
- D’acord. Li vaig prometre que no t’ho diria però ara suposo que ho puc fer. Si la sireneta no et parlava no era perquè no li agradessis.
- Doncs per què?
- És muda.
- Muda? Què vol dir que és muda? És un coi de gàrgola, totes som mudes.
- I tu ets un coi de caracargol. Vull dir que és muda a la nostra manera. Que no es pot comunicar amb nosaltres. M’ho va dir un pardal. No em preguntis per què, però amb els pardals sí que hi té alguna mena de conversa.
- I per què no volia que jo ho sabés? Jo pensava que era una vanitosa i que em menystenia.
- Perquè et trobava valent i simpàtic i li semblava que t’acabaries avorrint amb una noia que no podia parlar amb tu.
- I per què m’ho dius, ara?
- Perquè m’ha donat la gana.
- Vull la veritat.
- La veritat és que ets un caracargol i un pesat de tres parells de nassos. D’acord: Perquè m’ha semblat que te la mereixies i ella a tu. No veus com et mira?
- No li havia vist mai una mirada tan dolça.
- Per a tu sempre l’havia tinguda. Però no te n’adonaves. Au, ves a dir-li que està igual de bonica que sempre.
- Li diré tots els segles que calgui.

 

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 6 Comentaris