La Cèlia, de Transparència, m’ha passat un mem molt senzill i agradable de fer. Aquí el teniu:

1.- Agafa el llibre més proper que tinguis, obre la pàgina 18 i transcriu la quarta línia.

“…no funciona desde hace un año. Pero si no se sabe concretamente…”

Ai, aquest llibre! El podeu veure a la columna dreta del blog. Li vaig regalar a ell i me l’estic llegint jo abans. M’agrada molt, però el pobre ha d’anar deixant pas a moltes activitats pel camí. De moment ho suporta amb paciència i sempre que el reprenc està igual d’interessant. S’està guanyant la ressenya corresponent.

2.- Explica l’últim que has vist a la TV:

La veritat és que no ho tinc clar. Tenia davant l’Horatio de CSI i en un moment de zàping inesperat va aparèixer una escena de Cariño, he encogido a los niños. Potser va ser això últim el que em va deixar KO totalment. Després ja hi tornava a haver l’Horatio, però era massa tard. Jo havia sucumbit al cansament diari.

3.- Quins projectes tens entre mans?

Professionalment, un de molt interessant i que tindria molta repercussió. Sé que no tirarà endavant per manca de pressupost, però al meu cap li agrada la meva idea i m’ha demanat que hi treballi. Em cau bé, el meu cap.

Els projectes personals s’acumulen per moments: Una escapadeta romàntica,  començar a pintar un vidre que ja m’espera sobre una taula per decorar un racó molt especial, demanar a la Whity que m’ajudi en un altre post culinari, actualitzar la meva base de dades de receptes de cuina, fer-li a la Whity la bufanda que em reclama cada hivern, organitzar els mil-i-un fitxers dispersos pel meu ordinador i els discos durs portàtils, preparar la felicitació de Nadal d’enguany, afinar el disseny del blog, fer un regal personal a unes amigues blogaires, aprendre més sobre animacions flash i programes d’assistència remota, passar a format digital els videos de les meves obres de teatre abans que es fongui la cinta pel pas dels anys, acabar el llibre i començar-ne un altre…

I el projecte de més pes: continuar mantenint l’alegria i la il·lusió de cada nou dia envoltada de gent que m’estima i a qui estimo. Tan poc original com important per a mi.

4.- Quin material t’agradaria provar?

“Material” és una paraula molt genèrica… a més, sempre m’agrada provar coses noves i diferents. Per exemple, provaré una pintura nova per vidre, aquest cop. En tinc ganes perquè m’han dit que no és sensible a la llum i no grogueja. A nivell tècnic, hi ha tot un món de software que m’agradaria provar, vaig fent una mica en funció del poc temps i les necessitats que tinc. De menjar no se m’acut res, qualsevol recepta nova que se m’acudeixi. Alguna beguda, un champagne francès ben refinat. També un massatge d’aquells que et deixen nou… i moltes altres coses que és millor provar en companyia…

Jo no m’atreveixo a passar el mem a ningú perquè fa poc temps que estic per aquí i no us conec prou, no sé si us faria gràcia o me’l llençaríeu virtualment pel cap. M’afegeixo a la proposta de la Carme: si en teniu ganes, afegiu-vos-hi!

Cabassos de petons per a tots.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 5 Comentaris

Vaig estudiar molts anys en un col·legi de monges. Nosaltres les anomenàvem madres, encara influïdes per un ensenyament majoritàriament en castellà. Com a tota bona escudella, entre les mongetes hi havia de tot. Les vocacions, si s’havia de jutjar per l’alegria amb què duien l’hàbit, escassejaven. Hi havia glorioses excepcions que sempre recordaré amb afecte i, en realitat, ara sóc capaç de recordar-les totes amb un somriure indulgent perquè la perspectiva del temps, per sort, posa en el seu lloc els neguits i comportaments infantils (i no em refereixo només als de les alumnes).

Faré algun retrat esporàdic d’aquelles dones i dels records que en tinc. Penso que són el reflex d’una època i que molts de vosaltres podeu haver conegut personatges semblants.

La madre “Xeli para los amigos”, com deia ella mateixa-, va ser la directora durant molts anys, i s’havia treballat a conciència la fama de Gestapo amb potes. Tenia uns ulls terriblement blaus i freds, i un somriure ple de dents que li agradava exhibir. Així creava confiança i podia rematar la feina amb algun comentari d’absolut menyspreu que deixava el personal fet un drap. El secret era no deixar-se influïr, però explica això a un grapat de mocoses amb esgarrinxades als genolls. Quan vam arribar a vuitè, als quinze anys, ens va ser professora de Matemàtiques, i més d’una havia abandonat la pissarra plorant amargament per culpa dels seus comentaris esmolats. La seva tàctica no m’impressionava, i ella no havia pogut evitar parlar favorablement de la meva “gran naturalidad” en la seva presència, que traduït al nostre llenguatge era com dir: “Es pot saber per què no t’acolloneixo?”

Un professor rigorós i estricte no ha de ser necessàriament desagradable. Jo, que si no me’ls toquen sempre he cregut i practicat el “viu i deixa viure”, mai no vaig entendre quin interès podia tenir a massacrar-nos. Crec que era una dona de personalitat complexa, volia pensar d’ella mateixa que era bona i comprensiva, potser fins i tot resava hores senceres demanant la gràcia del Senyor, però li era difícil lluitar amb la seva pròpia personalitat.

La Xeli va ser la protagonista d’un episodi molt graciós.

A la Sala d’Actes, en la trobada anual que es dedicava al Domund, després d’un discurs molt assenyat sobre la necessitat de donar i donar-se (sempre a un pas de demanar-nos que ens féssim monges) va arribar el torn de preguntes. Amb el cos petit i una mica rodanxó dret sobre l’escenari, la madre va oferir-se a contestar qualsevol pregunta que tinguéssim sobre un tema tan profund i solidari.

Jo tindria uns 12 anys, i des de darrera es va alçar una mà petitona. Era la del germà d’una companya (l’escola va començar a admetre nens al parvulari quatre anys més tard que jo entrés). Tenia el cabell ros com un fil d’or i el duia tallat en forma de casc que se li anava movent amb el cap. Una monada de nen.

La madre Xeli, il·lusionada, va dir: “Ven, hijo“. Era tota dents. Tenia l’aspecte de propietària de la caseta de xocolata del conte.

El nen es va aixecar, amb aquella falta absoluta de pudor de les criatures, va pujar -no sense esforç- els esglaons que el separaven de l’escenari i es va plantar davant de la Xeli.- Ella, que l’havia estat observant amb aspecte famolenc, va dir: “Dime, hijo” i li va incrustar el micròfon a la boca el temps just perquè ell, amb un crit digne de qualsevol actor professional, preguntés totalment fascinat: “¿Por qué es el día del DONUT?”

L’efecte catàrquic va ser genial. Per una vegada tothom podia riure’s a gust a la mateixa cara de la Gestapo. Entremig del rebombori, la madre el va fer marxar amb un “siéntate, hijo” i empenyent-lo lleument amb la mà cap a fora de l’escena.

Mentre el seguia amb la mirada, fingint un somriure divertit i apretant les dents amb tot el personal rebolcant-se de riure a la butaca, devia estar lamentant la supressió dels càstigs corporals.

Memorable.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 12 Comentaris

No el tornarien a enredar mai més, però aquella nit ja era tard per fer el milhomes. El Club Ribeira estava ple a vessar de noies sensuals i enganxoses. Els amics que l’hi havien dut, rient, com un repte a la seva virilitat, ja feia estona que havien fugit, però ell no recordava com ni quan. En aquell moment una anàlisi de sang hagués revelat que el Salvador podia viure amb cubata en estat pur corrent per les venes.

Amb la vista emboirada encara era capaç de distingir les corbes de les noies en el teló de fons intensament acolorit de llums i exuberància. Sabien com moure la llengua i el besaven amb insistència, tot suggerint activitats per a les hores que seguien, i ell es feia el desmenjat amb prou elegància perquè no es notés que prou feina tenia per mantenir la vertical.

Si els seus amics veiessin amb quina dignitat portava la situació ja no riurien tant.

Va pensar que era millor agafar el cotxe i marxar mentre encara recordava com es deia i on vivia. No li quedava mes remei que confiar en el seu instint de bon conductor i en que no hi hagués cap control d’alcoholèmia. Hi havia un costat bo: anava massa pet per estar acollonit. Tan pet que ni es va adonar que no sortia sol d’aquell self-service de plaer. Naturalment, ni es va fixar que ella es deixava gronxar amb llanguidesa al seient del darrera durant tot el camí. No es va adonar que sortia del cotxe amb ell ni que el seguia escales amunt. Va aconseguir tancar la porta d’esquena amb un cop de taló més maldestre del que era habitual, i ella ja era a dins.

Havia tornat a casa. Estava dret i era capaç de pensar una mica. Havia triomfat. Ara li calia… què li calia amb tanta urgència? Ah, sí!

Maquinalment va anar al lavabo i va pixar pel pare i per la mare. L’habitació estava al costat. Hi va anar amb passes vacil·lants, que no haurien enganyat ningú sobre el seu estat. No podia més. Va tenir una fogarada de calor. Quina merda d’aire condicionat! -va pensar, sense adonar-se que intentava engegar-lo amb el telèfon mòbil-. Es va arrencar la roba amb quatre grapades i va caure nu al llit bocaterrossa tan llarg com era, amb un ronc que li va escalar la gargamella des de la mateixa boca de l’estómac.

Mentrestant, ella havia fet la seva anàlisi particular recorrent el piset de solter una mica excèntric. Cuina i menjador compartien espai, cadires de lona i finestres sense cortines. Cap quadre, un mirall, dues tortugues, tres posters de cinema, quatre cintes de video antigues i exèrcits de devedés que omplien els escassos prestatges.

A part del dormitori només hi havia una altra habitació: un despatxet on s’acumulaven tots els llibres que els devedés havien desnonat i més devedés sota la presidència d’un Mac tan net que fins i tot relluïa amb la claror de l’habitació del davant.

Feia estona que no se’l sentia. Va anar al dormitori sense fer soroll, era la seva especialitat. La presència d’aquell cos masculí evocava tot un paradís. Estava tan ben dotat que, fins i tot d’esquena, el penis sobressortia entre les cames entreobertes. Ens aquells moments ja tenien dues coses en comú: ella tampoc no duia cap mena de roba, i mentre s’hi acostava, alguna cosa també més llarga del normal, atiada per l’instint, avançava amb… ella?

No, no sempre parlaven d’ella en femení.

Què era aquell xicot adormit de natges fermes i suaus sinó una invitació? Potser ningú no li pagaria la feina, però almenys es donaria el gust. Quan la va clavar, ben endins, el noi es va sotragar una mica, però res més. Potser fins i tot hi estava acostumat. Quines coses.

Entrar, sentir l’escalfor del cos i deixar-s’hi anar va ser tot un. En Salva, que va quedar inundat, tenia tots els números per a un despertar ple de descobriments desagradables. Ella s’hi havia esmerçat i encara no en tenia prou. Una bona xuclada no faltava mai. S’hi va abraonar i va començar rítmicament, sense parar, primer a intèrvals curts, després amb més intensitat. Aquells intercanvis de fluïts la tornaven boja.

Ell, encara inconscient, semblava que volia reaccionar. En un moment donat es va girar bruscament per quedar panxa amunt, amb les cames i els braços oberts.

I allà, sota el cul del Salvador, va morir esclafada ella, l’últim i més voraç mosquit tigre de la temporada del Baix Llobregat.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 13 Comentaris

La Pandolfi i la Pirindola s’estan afeccionant al Youtube. D’aquesta setmana no passa que posem algun filtre de continguts. Fa uns dies estaven buscant videos de màgia mentre els dos ganàpies ens perdíem entre fitxers per classificar i servidors ftp.

De cop i volta, vam sentir la veu del Juan Tamariz que sortia de l’ordinador de la Pandolfi. Parlava del “… malogrado Pepe Carroll, que murió muy joven.” Les petites es van quedar igual, és clar, però ell i jo, que compartim generació i els records corresponents, ens vam mirar. No sabíem que era mort.

A Internet es pot trobar gairebé tot, amb una mica de paciència. Ja em teniu investigant què li havia passat a aquell mag que va tenir el seu moment de glòria a principis dels 90 i havia desaparegut sobtadament.

Llegeixo que havia nascut el 1958 a Calatayud (Saragossa), que en realitat es deia José Arsenio Franco Larraz i que s’havia posat el cognom artístic en honor de l’escriptor Lewis Carroll. Que havia estudiat enginyeria industrial però mai no s’hi va dedicar perquè des de ben petit la seva gran passió havia estat la màgia.

Que va començar a l’escola de màgia de Saragossa i va arribar a actuar a Las Vegas i a molts paisos d’Europa i Latinoamèrica. El 1982 va guanyar el segon premi en la categoría de Cartomàgia del XV Campionat Mundial de Màgia de la FISM celebrat a Lausana, i el 1988 va guanyar el primer premi de la mateixa categoria en la XVII edició del campionat, celebrat a La Haia.

Fins i tot va escriure un llibre sobre la màgia en dos volums, Cincuenta y dos amantes. Aquí en podeu veure una ressenya i també un video d’un dels seus jocs amb cartes. Era un especialista en màgia d’aprop per la seva gran habilitat amb les mans, i seguia la filosofia estructuralista de l’Escuela Mágica de Madrid, juntament amb d’altres ilusionistes com Juan Tamariz, Camilo Vázquez, Juan Antón, Arturo de Ascanio, Doctor Varela, etc.

Llegeixo també que va tenir el millor moment el 1994, quan va rebre el TP de oro com a millor presentador pel programa Genio y Figura a Antena 3, d’on van sortir humoristes que encara cuegen com Chiquito de la Calzada o Paz Padilla. També va presentar A quién se le ocurre (1995) i va col·laborar amb la Concha Velasco al Sorpresa, sorpresa.

Més tard va passar a Tele5 i ja no va tenir tanta sort: li van retirar els programes Vaya nochecita (1995) y Aquí no hay quien duerma (1995-1996) per manca d’audiència. A partir d’aquí tot li va anar malament.

Estava solter, i la mort de la seva mare li va provocar una profunda depressió. La salut li va minvar fins al punt que el seu aspecte no li permetia sortir a la televisió i havia de treballar a sales i teatres on podia evitar els primers plans. Diuen que va començar a consumir antidepressius en quantitats perilloses.

Va morir a Saragossa una nit màgica, el 5 de gener de 2004. La versió oficial és que va tenir un infart.

Aquí podeu llegir una petita entrevista amb ell.

Cada persona, un món i una història. A vegades, molt més fosca del que podríem pensar. El Pepe Carroll va tenir un moment daurat que es va esvaïr, i la seva curta fama me’n va permetre seguir l’estela. Moltes esteles i vides senceres donen claror i s’extingeixen després, perdudes entre totes les altres, eternament desconegudes.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 12 Comentaris