Suposo que abans de fer diana, més d’una trucada va donar suport econòmic als senyors propietaris de companyies telefòniques diverses: trucades que anaven a parar als pares, a d’altres amics o amigues, a germans… el cas és que, al final, la Núria i la Gemma -un aplaudiment des del fons del cor per a elles- ho van aconseguir i vam ser convocades a un sopar d’ex-alumnes de l’escola.

Més de vint anys no és cap broma. Jo sempre havia dit que aquestes trobades eren una excusa per deixar anar la morbositat i veure si la proporció d’arrugues acumulada guanya a la dels mitxelins, o a la inversa.

Doncs m’equivocava i em retracto públicament. Des de l’instant que ens vam començar a creuar correus de convocatòria i fotografies actualitzades, vaig veure un grau d’il·lusió i afecte que em va sorprendre tant com em va engrescar. I divendres a la nit allà estàvem, quasi quaranta noies de quasi quaranta anys -algunes ja els tenien- que ens miràvem, ens abraçàvem i rèiem com les criatures que ja havíem deixat de ser feia temps.

O potser no? Entre preguntes i reflexions sobre la vida, entre fotografies dels nostres nens i marits, jo no podia deixar de sentir-me com si no hagués passat el temps. De sobte, en una entremaliadura innocent, havíem posat els pupitres en filera i estàvem xerrant, potser esperant que arribés alguna professora, potser en una hora d’esbarjo inesperada, com la de gimnàstica quan tocava al pati i plovia. La Betti, igual de carinyosa, la Sílvia igual d’alegre, l’Anna C tan responsable, com l’Anna B extrovertida, La Susanna continuava explicant les coses amb aquella gràcia tan personal, l’Esther, amb qui potser vaig compartir més moments dels que tornaré a compartir mai amb cap amiga…

Mestres, farmacèutiques, empleades de banca, administratives, una conductora de Metro… Moltes han tingut fills: dos, tres… les veia sanes, felices, l’hòstia de ben plantades, i em sentia plena d’orgull de la meva generació.

“Té” -em va dir la Gemma acostant-me un paper- “m’has de fer un dibuix. El que sigui… una nena.” Li vaig fer, ràpidament i nerviosa, el dibuix que he penjat: una estudiant de 40 anys, amb el seu “io-io” i l’uniforme però mitges de reixa, monyo i sabates de tacó.

Em tenien ben “clitxada”: es recordaven de les meves bones notes i, malgrat tot, de la meva tendència a fer grupet amb les més gamberres i belluguets, de com m’agradava llegir, escriure i dibuixar.

I a mi la nit de divendres m’ha canviat els records, com quan es canvia el teló de fons d’un escenari. Mai més no podré pensar en elles tal i com eren quan anàvem a l’escola. Les veuré com el temps les ha fet ser, més de vint anys després, i no podré evitar una emoció que només pot entendre qui hagi viscut alguna cosa semblant… i també totes elles, és clar. Les Escolàpies del 69.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris

El xicot de Recepció va acceptar bavejant que allarguéssim l’estada un dia més (la crisi, ja se sap), Soria estava relativament a prop i feia sol. Prou arguments per acostar-nos-hi. A mi, la veritat, em feia gràcia veure el paisatge que Machado havia descrit, i al final vam tenir l’experiència més curiosa de totes les vacances.

De camí, un gran parc eòlic, el Moncayo nevat…

…i poca cosa més. Vam arribar i ens vam donar de nassos contra una oficina de Turisme tancada i dues hores mortes per endavant. Afortunadament, un plànol de la ciutat que ens van proporcionar en un hotelet i la llista de llocs visitables que havíem fet el dia abans ens van salvar la vida.

L’entrada a Soria, a través d’un pont estret i d’un sol sentit sobre el Duero, ja dóna una pista del que trobaràs més endavant: Una població petita, amb retrats de Machado per tot arreu, restaurants on ofereixen menús íntegrament micològics -és terra de bolets- i grups de persones que en sortir de treballar s’apleguen dretes al mig del carrer -i del fred- per fer el vermut.

Vam decidir fer la visita a peu, i l’etapa estrella va ser l’ermita de la Virgen del Mirón. Queda una mica allunyada del centre, i s’hi arriba després d’un passeig fet a mida per treure el gos o seure al solet quan n’hi hagi.

L’esglesiola, per dins, és tota blanca i neta amb miralls i decoració daurada lluent. A l’entrada hi havia una senyora d’uns 75 anys que ens va saludar. Suposo que ens devia veure discrets i endreçats, perquè al cap d’una estona se’ns va acostar.

“Hola, buenas tardes, ¿hace mucho que están aquí?”
“No señora, acabamos de llegar.”
“¿Conocen algo de Soria o de esta ermita?”
“Pues no, la verdad, de Soria no mucho y de esta ermita nada.”

A mi se’m va ocórrer dir:

“Se ve muy reluciente, la deben haber restaurado hace poco, ¿verdad?”
“Pues no, no se ha restaurado” -va dir ella-. “Todo está como hace quinientos años, pero yo me encargo de limpiar.”

Suposo que devia fixar-se en com badàvem la boca, perquè va afegir:

“Y ahora, si quieren, les enseñaré algo que seguro que no han visto nunca. ¡Vengan, vengan!”

Ens va portar a dins, al que suposo que seria la sagristia, on ens esperaven quadres igualment molt antics, tots nets i, al fons, el més increïble: un jeroglífic medieval en castellà, estructurat en files i columnes. Ens va dir que va portar un temps descobrir el sentit en què s’havia de llegir, però que finalment van lligar els símbols amb el text que hi ha a sota, i que ella era l’única persona que se’l sabia de memòria. Era un poema referit a la Verge en qüestió i ens el va recitar, recomanant-nos que ens limitéssim a mirar els símbols -alguns dels quals ens havia explicat prèviament- mentre ella recitava. Va ser increïble.

Les sorpreses no havien acabat. Entre portes totalment decorades, ens va portar a una capelleta de la mateixa antiguitat tan ben conservada que la policromia de la fusta estava intacta, i on vam poder contemplar quadres a ploma originals que representaven la ciutat de Roma en l’època en que havien estat dibuixats, feia uns cinc-cents anys. L’anàvem seguint en un silenci reverencial, sorpresos per tot el que estàvem veient. Finalment, ens va portar a la casa annexa a l’església, on hi havia una cuina amb una decoració de ferro massís que ocupava tota la paret, del segle XXVIII…

… més quadres antics, la imatge d’una Verge d’aspecte i vestuari curiós, que sembla esculpida abans del concili on es va establir la seva virginitat -o almenys per un autor que no hi creia-…

… un petit retaule bisantí de caràcters desconeguts i un Jesucrist crucificat també molt especial, amb braços de la creu en forma de prisma triangular i claus en forma de piràmide.

“¡Toquen, toquen!” -ens deia la senyora-. “Fíjense en la forma tan curiosa de los clavos.”

No ens vam atrevir a posar-hi ni un dit, naturalment. Allò es veia i no es creia.

“Hace ocho años, cuando yo llegué, nadia sabía que existía esto. Había ratones, y todo estaba negro por la capa de polvo acumulado. Con paciencia lo he ido limpiando y ahora todo el mundo se admira de estas maravillas.”

“¿Y cómo ha limpiado, por ejemplo, estos cuadros tan antiguos?” -Vaig preguntar-.

“Pues con el trapito ese del polvo de toda la vida, y luego, como había muchos bichos, eché Carcomín por encima. Todo igual.”

Estàvem flipant.

“También he tapado los agujeros con cemento que me han dado los del hotel de al lado, y el césped ya hace dos años que lo tengo así de hermoso. A lo primero era todo piedras y arena, pero les dije a los del hotel que cuando arreglaran su césped también echaran una mano y unas cuantas semillas por aquí. Ahora da gusto verlo.”

Ja ens temíem la reacció de les autoritats.

“Pues cuando se enteren de lo que tiene usted aquí…”

“¡Oh, ya lo saben! Vienen arquitectos, académicos de todo tipo, gente ilustre, incluso éste que va a la Luna, el Pedro Duque. Me los traen para que les enseñe todo esto, incluso me quieren llevar por España para que lo explique, pero yo no me muevo de aquí.”

I ens va explicar la seva història, amb una fluidesa, erudició i claredat mental que és gratificant de veure en una senyora d’aquesta edat i en una zona d’Espanya on sembla que les dones no devien tenir gaire possibilitats d’instruïr-se fa setanta o vuitanta anys.

El seu marit va estar invàlid i malalt durant quinze anys en què ella en va tenir cura. Finalment va morir, i ella va començar a tenir infarts fins que un la va deixar, en les seves paraules, “con la aorta seca” i ningú no li volia fer l’operació que li calia perquè a la seva edat li deien que no sobreviuria. Finalment la van operar però la van donar per morta a la UCI. Amb el llençol ja col·locat al damunt, es va aixecar i va dir “me estoy quemando”. Va començar a supurar sang per les ferides i li van haver de canviar els llençols tres vegades. Vuit dies després ja estava a l’esglesiola, on havia de posar quatre flors per a un casament que s’hi havia de celebrar. Ho va veure tot tan brut i deixat que li va fer llàstima i quan el capellà li va donar la clau de l’església va començar la tasca de neteja, que ha continuat sense descans durant vuit anys.

Ho explicava amb una tranquilitat i placidesa que enamorava. Abans de marxar vaig voler saber com es deia.

“Iluminada” -va dir, amb una petita vacil·lació-.

Vam pensar que ens havia mentit, però en aquest blog es confirma que, almenys, és el nom que diu a tots els visitants.

L’etapa final a Soria va ser l’ermita de San Saturio, el patró de la ciutat. Totalment excavada a la roca, s’hi accedeix per etapes pujant escales i és petita però especial.

A la sortida ja fosquejava, i ens va impressionar l’aspecte del camí pel que havíem entrat, una carretera amb balconada sobre el riu, que quedava il·luminat per uns fanals. La imatge era preciosa.

El riu il·luminat, la Il·luminada…

…i així vam enfilar el camí per tornar. Amb un somriure que il·luminava.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 12 Comentaris

Amics,

quan el dia 12 entri per la porta del temps faré anys

i poques hores més tard, nosaltres, a qui podeu veure aquí en versió astrològica

i aquí en versió idealitzada

estarem gaudint d’unes petites vacances, en què farem turisme

i alguna activitat relacionada amb la informàtica perquè som uns viciosos del tema…

L’hotel ja ens espera

i les maletes també estan impacients.

Fins a la tornada, ja us explicaré alguna cosa del viatge.

Com que seré fora, he deixat preparat un pastisset d’aniversari per a demà i una mica de cava, i us hi convido amb molt de gust. Molts petons i una abraçada forta, forta!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 12 Comentaris

Aquest cop també hi ha una versió castellana i una d’anglesa.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 11 Comentaris