Blocaire invisible pista II: Ja sé quina música li dedicaré en el meu post de regal! Espero que no li importi que la lletra sigui en castellà…

Hi hauria moltes coses a dir. Per començar, que Maragall no va triar un títol gens comercial. Unívoc, això sí, meridià, també, però atractiu, zero. Em van entaforar el poema cap als quinze anys. Reconec que ja m’hauria hagut de dir quelcom -jo vaig començar terriblement aviat a donar voltes a les coses- però potser per rebel·lia davant la professora (que no parava de dir-nos com era d’impressionant) o per manca d’experiència davant d’allò que expressava, La vaca cega a aquella edat em va ser indiferent. Si em serveix una mica de redempció, almenys no vaig riure, com algunes de les meves companyes.

Van passar molts anys, potser uns quinze més. I un bon dia, no sé com, em vaig trobar llegint aquest poema a la pantalla de l’ordinador. No l’havia tornat a llegir des de l’escola. I em vaig adonar que estava plorant. De sobte, tot allò que deia em va arribar tan intensament que em va semblar impossible no haver-ho vist abans. D’un fet quotidià que ell va observar personalment el 1892, Maragall havia fet una obra mestra de la poesia.

Poc temps després, en un espectacle dedicat a Maragall, em vaig demanar recitar precisament aquesta poesia. I no la vaig voler llegir, me la vaig aprendre i la vaig dir mirant el públic. Vaig sentir que em reconciliava definitivament amb ella.

Perdoneu si sóc repetitiva -tots deveu estar fins al serrell de la vaqueta de marres- però potser serà l’últim post de l’any, i m’agrada acabar el 2008 compartint amb vosaltres sentiments de debò (n’hi ha alguns que no ho siguin?).

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

Quina passada, en poques paraules ja està resumit tot el poema! “Una i altre soca”, el sentit repetitiu del dolor. “Avançant d’esma”, avançant perquè sí, sense il·lusions ni més motivació que la simple subsistència. “Tota sola”, la seva condició l’ha aïllada de la resta. “És cega”. Ja està. Alguna pregunta més?, com diu el programa.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Alguna descripció més directa i agre de la crueltat humana? I de la indefensió? I de la fatalitat? D’una banda, l’agressió intencionada. De l’altra, la malaltia. I enmig, un ésser innocent. D’acord, és una vaca. Però només és una vaca? I encara que només ho sigui, no fa pensar igualment?

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Fa més mal tenir i perdre que no haver tingut mai. “Com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades…” Abans, fermesa i companyia. Ara, debilitat i solitud. Uns versos fulminants.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

“És cega”, “la vaca és cega”, “ve tota sola” i “ella cauria”. Fixeu-vos amb quina estructura de vers, fins a aquest punt, Maragall ens va situant i adreçant-nos sense parar al tema de la poesia. Al començament d’aquest tros, en canvi, versos plens de moviment. T’imagines les altres vaques en un passeig àgil a ritme d’esquellot, gaudint -fins al punt que en gaudeixin les vaques- de la natura. Fins estàs a punt d’oblidar-te de la història central. Però les dues últimes paraules et tornen a la realitat ràpidament, sense tonteries.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

“Topa de morro”, igual que abans topava amb el cap. La pica la rebutja igual que les companyes, igual que les coses boniques del món. Ella recula “però torna”. Aquest “però torna” em sembla brutal. És com una rendició al dolor, una humiliació necessària per no morir-se de set. Igualment és genial el contrast d’adjectius. Recula “afrontada”: el rebuig li fa mal, però beu “calmosa”: es resigna al seu destí.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna

“Beu poc, sens gaire set”: jo hi veig, una vegada més, una descripció de la manca de ganes de viure. La set que li manca no és només d’aigua. Aixeca el cap al cel. No penso que ho escrigui perquè sí.  De fet, el cel és “enorme” (la qual cosa encara empetiteix més a la nostra protagonista) i el seu “gesto” és “tràgic” (quina genialitat fer servir aquest adjectiu!). Imaginar-la parpellejant sobre unes nines mortes, en un acte reflex inútilment trist, fa esgarrifar.

orfe de llum sota del sol que crema,

Dues paraules a destacar d’aquest vers: “Orfe” i “crema”. La llum l’ha deixada orfe i a més el sol la crema. Resultat: Només sent la cremor, la part negativa, però no pot veure el món il·luminat pel sol. Per llogar-hi cadires.

vacil.lant pels camins inoblidables,

Es pot ser insistent i magistral alhora? Aquí teniu la prova que sí. “Vacil·lant”, altre cop el sentit d’inseguretat davant la fermesa d’antuvi. I per què els camins són “inoblidables”? Doncs perquè no s’hi veu, els ha de conèixer encara millor que les altres, per necessitat.

brandant lànguidament la llarga cua.

Recordeu que aquí els professors parlen sempre que llegint aquest vers en veu alta es recrea el ritme de la cua de la vaca en moure’s a un costat i a l’altre? A més te la imagines marxant, lànguidament, amb aquest pas vacil·lant que provoca una tristesa infinita.

Sempre m’ha agradat fer comentaris de poesies -als exàmens la feina era meva per acabar a temps-. El d’aquest poema podria tenir moltes pàgines, però penso que el que us volia transmetre ja està dit i tampoc no cal fer-se pesat, que Maragall pot insistir però una val més que vagi per feina.

Si voleu, ara us convido a tornar-la a llegir, passant de comentaris, no pas per estar tristos ni deprimits, sinó per deixar-vos portar per la sensibilitat i la compassió. I si a algú li dona per plorar benvingut sigui, que les llàgrimes dels sentiments profunds serveixen per regar l’esperit.

 

≡ Categoria: Lifetime, Literatura | ≅ 16 Comentaris

Blocaire invisible pista I: Ja m’agradaria a mi haver pogut publicar tants posts com el blocaire a qui li faré el regal…

A tots ens agrada el pessebre. Ara no ho faig tot jo, com anys enrera: ens repartim la feina segons edats i gustos (que van agermanats). Jo em dedico a pensar i muntar l’escenari, les patufes ubiquen les figuretes i fan que nevi, i ell dóna un cop de mà en assumptes tècnics de bricolatge i il·luminació.

Allò que pretenciosament podríem anomenar “procés creatiu” del pessebre, per la part que em toca, té una primera fase en què estic totalment insuportable. Des d’aquí demano disculpes retroactives i futures als damnificats, però no hi puc fer més. Em poso a mirar les taules, juntetes i buides:

I penso quin paisatge faré aquest any. Primer situo el portal i la resta va sorgint, no sempre tan ràpidament com a mi m’agradaria. En aquest punt, preguntes com “aquí què hi posaràs?” o “per on aniran els reis?” em resulten tan neguitejadores com impossibles de contestar, no sé si m’enteneu…

Finalment tot queda més o menys apuntalat.

Quan Sant Suro fa la seva aparició, encara no està tot amanit. En aquest moment agraeixo la solitud més que mai, perquè amb total anarquia i impunitat començo a arreplegar qualsevol cosa que intueixi que em pot servir. Una caixa de CD? Potser els pastors tindran una Anunciació de conya al damunt. Un cartró rectangular? Doblegat com un acordió, seria una escala perfecta. Una safata alumínica de menjar preparat? La millor bassa per a aneguets. Aquí, altre cop, hi ha preguntes com “per què desfàs això, ara?” “com és que has agafat l’estoreta del ratolí?” o bé “ja no la vols, aquesta capsa?” són tan lògiques per a qui les fa com funestes per a mi. Un mp4 amb auriculars incrustats a les orelles és una bona sol·lució per concentrar-se en la feina.

Miraculosament, al final les coses sembla que es mantiguin estables i el projecte pren forma. La molsa comença a tapar forats i evidències de manipulacions per donar pas a un menjador especialment perfumat, a un pessebre prou aparent i a un tou de bestiar variat -i viu- que en el millor dels casos s’arrossega per sobre de les tovalles de plàstic i en el pitjor comença a volar descontroladament. Ja fa anys que poso la molsa amb guants de goma.

Després d’una mica més de quatre hores, m’assec amb un esbufec de tranquil·litat perquè la Pandolfi i la Pirindola decideixin sobre les figures i la climatologia. Sempre els aconsello que reparteixin bé els pastors i que no provoquin una nevada gaire gran. Com que teníem un racó buit en el paper de fons, van felicitar el Nadal en diversos idiomes:

I ja està! Aquí teniu alguns detalls curiosos:

Els pastors de l’Anunciació aquest any tenen escales per pujar a la cova.

L’Àngel dels pastors vola amb la inestimable col·laboració del cap de família.

Els Reis tenen un recorregut llarg i descendent (n’hem de comprar uns amb camell, aquests no van bé però en temps de crisi pot explicar-se que vagin a peu).

Els aneguets xipollegen a la bassa.

Finalment, quan vam comprar la molsa ens van regalar una planta de Nadal: una nota de color indiscutible per a l’establia.

Benvinguts al nostre pessebre!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 13 Comentaris

Amics,

us explicaré una mica la història. En XeXu, al seu blog, va començar una història sobre la trobada de tres personatges, dos nois i una noia, amics de molt de temps. La Carme va continuar el relat des de la perspectiva de cadascun dels protagonistes. L’Assumpta va anar-ho arrodonint i la Rits hi va posar més guindes. Quan la Carme em va convidar a aportar alguna cosa, em va fer molta il·lusió, i m’hi vaig posar de seguida. Perquè no us vingui de nou, aquí teniu els enllaços per llegir la història completa fins a la meva part que, com veureu, també admet aportacions…

APARENCES I. En XeXu: El començament.

APARENCES II. La Carme. El noi despentinat de les ulleres.

APARENCES II. La Carme. Ella.

APARENCES II. La Carme. El noi alt i guapo.

APARENCES III. L’Assumpta. La Lídia, en Miquel, en Toni.

APARENCES IV. La Rits. En Saül Benet.

La meva continuació:

APARENCES V: L’ALBERT

L’Albert va deixar el mòbil sobre la taula, satisfet. S’hi va pensar i va arrodonir l’obra: el va apagar. El Toni havia comès un error de passerell enviant-li l’sms que havia escrit per a algú altre. Ara havia pogut fer-se l’ofès i el tindria als seus peus. No creia que li fes el salt en absolut; el Toni era el típic noi amb identitat sexual per definir que acabava de descobrir el plaer del mateix sexe: no acostumaven a canviar de joguina de seguida, i ell, que el coneixia bé, havia sabut fer-se imprescindible. Acabar-lo de collar amb un missatge havia estat un regal inesperat, com haver aconseguit festa del gimnàs aquella tarda.

Per celebrar-ho, va sortir al carrer. Li agradava viure a Ciutat vella, perdre’s pel carrer Comtal o pel Portal de l’Àngel i observar la multitud. La feineta com a monitor li havia esmolat encara més els sentits: sabia com tractar i com utilitzar tothom, i no se n’estava. La natura l’havia fet tan atractiu per als homes com per a les dones, i no se n’estava.

Quan va començar a anar al gimnàs, el Toni tenia tot l’aspecte de portar temps a la gossera demanant adopció. Un matrimoni infeliç, unes mirades significatives quan es tocaven… Treballava a una de les primeres multinacionals del país, sospitosa d’escàndols financers. Les notícies vetades pel Gabinet de Premsa de l’empresa eren la targeta de presentació que l’Albert necessitava per tenir les portes obertes d’algun diari important. Ja era hora que comencés a exercir el periodisme, seria dels implacables i agressius. Mentre era al llit amb en Toni no podia deixar de pensar-hi. No li va ser difícil convèncer-lo per fer desaparèixer uns quants papers. Ara només calia esperar un temps, engegar-lo a pastar fang i fer servir la informació.

Va anar a parar a una petita granja i es va permetre demanar un suís. Ja faria després una taula sencera d’abdominals. Òndia! A la taula del fons hi havia la noia d’ulls castanys que anava de tant a tant a fer bicicleta! Sempre li havia agradat, tenia un bon cos i una mirada molt bonica. Ella ni se’l mirava quan entrava, sempre amb presses, a la sala del costat. Estava amb un noi d’aspecte tímid. “La típica rata de biblioteca quatre-ulls amb el cap esbullat que desperta l’instint maternal”, va pensar, envejós del lloc que ocupava, al davant de la noia. També va decidir que, de moment, ella no era un bon objectiu: es mirava el quatre-ulls amb massa adoració. “No siguis carallot”, va pensar. “No és només això, és una noia forta. Tu només saps treure profit de les debilitats.”

Aquesta idea el va deprimir una mica, però només un instant. Va desviar el pensament cap al director del gimnàs. Quines ganes tenia de dir-li que plegava! Era un imbècil que es pensava que una cadena de gimnasos el farien menys imbècil. Almenys li devia donar una bellesa irresistible, perquè l’última xicota era de bandera. Lídia, li semblava que es deia. L’amo l’havia col·locada a les oficines, a l’altra banda de la ciutat, i cada tarda, quan el venia a buscar, feia una mica d’exercici. Era la reina de l’aeròbic de les vuit. A l’Albert se li va il·luminar la cara. Quan deixés el gimnàs, la Lídia seria un objectiu perfecte. Era evident que no era feliç. Se la prendria a l’amo i se l’enduria al llit amb qualsevol promesa de vida nova. Segur que ella ho estava desitjant.

Ben mirat, no podia renegar del gimnàs. Li havia proporcionat prou satisfaccions, tot i que marxar seria la més gran. Potser només ho sentia per un paio: en Saül. El molt criatura deia que era representant de perfumeria, sense saber que fins i tot l’olor que feia era de detectiu privat. Ara el tenia content perquè havia aconseguit perdre una mica de panxa. Tan patètic que feia llàstima. Tot un perdedor al que no li convenia perdre de vista, potser li seria útil algun dia. Que li agradessin les dones era un petit problema, però ja trobaria ell algun fil d’on estirar.

Gairebé se li va escapar un crit quan va veure l’hora. El Toni ja devia haver arribat, entristit i submís. Li quedava la segona part de la representació, a casa. L’Albert es va aixecar, va pagar, va passar pel costat de la parelleta empalagosa i va enfilar el camí. Quant de temps continuaria fingint amb en Toni? No seria gaire, no volia veure’s embolicat en res. Li havia dit que la exdona era molt gelosa, i a la molt mala pècora no li seria difícil trobar un perdedor com el Saül per fer escudella de draps bruts…

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris

Mentre acabo de preparar el post sobre el pessebre, us explico que el passat dijous 28 de novembre, al programa “Calents i contents” d’ONA FM -103.5-, es va emetre un relat eròtic que vaig escriure a proposta del nostre benvolgut Veí de dalt. Com que tendeixo a la síntesi, vaig anar molt per feina i la llargada del meu text es passava el timing del programa per allà on us podeu imaginar, o sigui que el Veí va allargar una mica el text amb aportacions de luxe que li agraeixo fervorosament. Per no repetir i, sobretot, per no assumir mèrits que no són pas meus, aquí us deixo la meva versió -la reduïda- i en aquest enllaç podeu llegir la que es va emetre, així com escoltar l’audio corresponent. El sexe: un tema molt entretingut per escriure, i encara més per practicar. Animeu-vos a les dues coses!

TAN DIFERENT

Estaven acostumats a les complicitats amb la natura, però aquell dia semblava que tot era més viu que mai. La sola visió d’ella nua ficant-se a l’aigua, retallada contra la claror, l’havia fet desitjar-la quasi dolorosament, i en canvi va fer el que qualsevol altre tarda hagués estat impensable: esperar.

Es va girar cap a ell. L’aigua li jugava per sota els pits i de tant en tant li anava i venia pels mugrons amb més obscenitat que delicadesa.

- Que no vens? Es va capbussar, i en sortir les gotes li guarnien la cara, el coll, els llavis…

Va entrar a l’aigua a poc a poc, sense deixar de mirar-la. Pensava que es posaria a nedar, com sempre, però l’esperava dreta, acaronant-se els pits amb suaus moviments circulars de les mans mullades. Quan van ser l’un davant de l’altre, li va passar la mà per la cintura i es van besar en un joc febrós de llengües, llavis i dents, mentre ella li havia trobat el tronc inflamat i ja el sacsejava rítmicament.

Intentava contenir-se mentre buscava la petxina doblement humida, però ella li impedia doblegant-se cap a ell i aixecant els malucs.

No podia més. L’asseuria al damunt amb un moviment inesperat i la foradaria sense contemplacions.

No sabia si li havia endevinat la intenció. Un segon abans el va mirar fixament, va somriure, el va deixar de sobte i es va posar a nedar cap a la vorera tan de pressa com va poder. Passada la perplexitat, la va seguir.

Assecar-se al sol era un plaer afegit després de sentir l’aigua del llac envoltant cada centímetre de pell. Aquell dia, plaer i agonia barrejats. Semblava tan disposada, tan plena de foc, i en canvi no el volia? Mai no li havia negat res i precisament aquella tarda…

…aquella tarda ella, capiculada al costat, va allargar la mà i va continuar el que havia començat a l’aigua. Ell va recuperar immediatament la poca consistència que havia perdut.

- Avui mano jo, recordes? Deixa’m fer… una vegada més.

Va tancar els ulls i s’hi va donar. Ja no era la mà, sinó els llavis d’ella que lliscaven amunt i avall amb parsimònia, i l’escalfor de la gola que l’acollia, i després la llengua que li resseguia l’espasa fins a la punta i s’entretenia en breus llepades delirants. No podia estar-se quiet. Va avançar els dits entre les cames d’ella i els va enfonsar en un cau que regalimava de desig, de calor i d’urgència.

Es va incorporar i es va asseure damunt d’ell, d’esquena. Van encaixar perfectament, amb un soroll fluïd que el va excitar tant com intuïr-la fregant-se el sexe, com veure-la moure’s amunt i avall, altre cop retallada contra la claror, les galtes glorioses colpejant-li el baix ventre, com sentir el pessigolleig fred de l’aigua que passava d’aquells cabells tan llargs al seu pit i s’escolava costelles avall fins tornar a tocar l’herba. La va agafar per la cintura. Els moviments es van fer cada cop més intensos, gairebé frenètics, només hi havia sol, i aigua, i verd, i delícia, i ella… ella, que estava a punt, com ell, que va esclatar, com ell, amb un crit profund, sense final, que va posar en tensió els dos cossos amarats d’aigua i de suor, mentre tot el voltant semblava que callava i es rendia al seu èxtasi infinit, irrepetible.

Es van separar i van quedar ajaguts, panteixant. Ella, arraulida, recolzava el cap al ventre d’ell, mirant avall. Li venia de gust veure com la tija perdia fermesa i es tornava minsa i suau. Ell estava seriós.

- Saps una cosa, nena? Hem vingut aquí un munt de vegades, però avui ha estat tan… diferent que he tingut una sensació estranya… com si estigués mal fet.

Ella li va fer una llepadeta comprensiva.

- Sí, rei. Jo he sentit el mateix. I saps una altra cosa, tu? -va dir Eva, mentre allunyava la poma que havien mossegat feia una estona amb una puntada de peu – mai no m’ho havia passat tan bé.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 8 Comentaris

Avui. Surto de la dutxa pensant en un munt de coses diferents. Per la part que interessa, penso en idees per al post de la setmana. Potser allò… o allò altre… o tornar-me a aprofitar de la Whity… o aquell dibuix que tinc pendent…

“Laura!”

… o aquell poema que tinc ganes de recordar…

“Laura!”

…

“Que em crideu?”

“NYIIIC… POM!” (La porta del quarto de bany va una mica dura).

“Que podrem fer el pessebre aquest cap de setmana? Com que he estat malalta aquests dies no he tingut ganes de res…”

“Sí, sí, que al cole fan un concurs de pessebres i ens hi volem apuntar!”

Cal que us descrigui els ulls brillants i el somriure d’orella a orella o ja teniu prou imaginació?

Doncs sobren les paraules. A canvi, prometo un reportatge gràfic de la confecció del pessebre i del resultat.

Bon cap de setmana!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris