Aprofito per dir-vos que la història veïnal de la 5a tongada en què vaig tenir l’honor de participar -aquest cop, començant la història!- Ja està acabada i la podeu llegir aquí.

Però aquest no és el tema important. El que suposo que us agradarà molt és saber que al diari de Barcelona (que ara només existeix en format digital) quatre veïns de l’escala -El Veí de dalt (naturalment) i tres veterans de les HV, la Carme Rosanas, l’Anna Ramírez i el Jordi Pujadas van explicar com funciona això de les Històries veïnals. La gràcia és que no es tracta de llegir el que han explicat, sinó de veure’ls en persona gràcies a les meravelles del video digital. No us dic més. Cliqueu a l’enllaç i flipeu amb com són de guapos, de simpàtics i de tot el bo i millor. Què us haig de dír, si ho sento així? Passió veïnal!

LES HISTÒRIES VEÏNALS AL DIARI DE BARCELONA

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 5 Comentaris

He tingut una conversa fugaç amb un matrimoni amic. Ja la continuarem, no hi havia més temps. Tenen dues filles gloriosament intel·ligents que voregen els 30 anys i es passegen per tot el món amb un sac que peta de coneixements i cultura. Total, que m’ha vingut de gust fer un post reivindicatiu.

Ja he insinuat alguna vegada que vivim en la societat de la tonteria. I ho crec fermament. Facis el que facis, sempre hi ha algú disposat a ofendre’s, a queixar-se i el que es pitjor: sempre hi ha algú que té poder de fotre el cop sobre la taula disposat a donar-li la raó i a fer-te disculpar -en el millor dels casos-. Moltes de les pel·lícules i les obres d’art, molts dels anuncis, dels còmics, dels llibres que ara reconeixem com a genials o imprescindibles, o que ens van marcar favorablement al llarg de la nostra joventut, si nasquessin ara no durarien ni mig Telenotícies. Moririen a mans d’alguna associació pro-defensa de l’estupidesa congènita i gràcies a alguna sentència d’aquelles que semblen escrites per un mico amb bolígraf.

En un món que és capaç de qüestionar-se si l’Epi i el Blas són homosexuals i no posar-se vermell, no ha d’estranyar que es barregin naps amb cols. Què tindrà a veure ser conscient de la diversitat sexual i que cal respectar el medi ambient amb una actitud permissiva, tova i absurda?

No m’agrada el sistema educatiu. No m’agrada que avui dia un nen de 10 anys tingui dificultats per llegir, expressar-se o multiplicar. No m’agrada que això al nen no li sembli malament. No m’agrada que no es fomenti la memorització. Senyors, sense mencionar la sobada llista dels Gots, qui em pot negar que memoritzar és un excel·lent exercici per al cervell? Jo diria: “Memoritza, potser ara no ho entens tot, però quan siguis gran sí que ho faràs”. No m’agrada que es pugui passar de curs amb més suspensos que ferro en un plat de llenties. No m’agrada que no es fomenti l’atenció focalitzada en el llibre, que no es transmeti el valor de saber-se estar llegint un text durant una hora o dues, per copsar-lo bé, per entendre’l. No m’agrada que cada vegada es posin menys deures (coi, si jo haig de fer servir l’equip multifunció de la feina deu vegades o més per saber bé com va, i no parlem de les reduccions, ampliacions o configuració del fax!)

El Compadre em va dir un dia, amb molta raó, que queixar-se i no donar solucions és senyal de derrotisme. Bé, a vegades un no té prou coneixements del tema per donar solucions concretes, però mira, ho intentaré i ja em perdonareu si fico la pota, és per ignorància.

Crec que s’ha de valorar més la figura del mestre, com a Finlàndia. Si s’ha comprovat que és un sistema que funciona, per què no el copiem? És que algú té por que els finlandesos ens acusin de plagi i ens portin als tribunals? La professió de mestre hauria d’estar molt ben pagada i alhora hauria de ser de més difícil accés, a part de valorar més les aptituds pedagògiques, en lloc de representar un recurs per a uns quants que no tenen aspiracions excessivament elevades en l’ordre acadèmic i que ho veuen com a una sortida fàcil per tenir una carrera aprovada. Aquest grup ha acabat fent molt de mal als alumnes i a molts professors bons i vocacionals que es troben nedant contracorrent en un sistema creador de paràsits socials.

Ja he dit que cal valorar més els mestres. Però no només econòmicament; també se’ls ha de respectar. Un suspens ha de ser motiu perquè el pare parli amb el fill i l’esbronqui si cal, no perquè el pare vagi a veure el mestre amb una escopeta de canons retallats.

I no m’agrada que la societat on visc hagi evolucionat en aquest sentit. Ja pot ser que m’estigui fent vella, però el meu pare feia equacions de primer grau als 10 anys, la meva generació les va fer als dotze, edat en que ara comencen a dominar la divisió. En un llibre de text actual per a nens de deu anys, per explicar que els ordinadors necessitaven refrigeració, vaig llegir: “a l’ordinador li agraden els gelats”. Una perla en pro de la maduresa. Ja us dic que els nens no van entendre què nassos volia dir allò.

Com hem arribat a aquesta situació? Les filles dels meus amics van néixer en un ambient culte i d’estudi; no sé quina va ser la incidència dels pares en el seu historial. És cert que són molt llestes; segurament tindrien uns resultats acadèmics igual de brillants ara, però desenganyem-nos: els joves com elles són l’excepció. Actualment, un bon grapat de nanos no són capaços d’estar ni una hora davant d’un llibre, però potser se’n passaran dues enviant “APROVAR” seguit del seu nom al 7777.

I aquest jovent necessita que s’estigui per ells, que se’ls ensenyi com és de bonic pensar i interrogar-se sobre el món en què viuen, la ciència, l’art, la literatura, que se’ls obligui a fer esforços i a valorar tant positivament els èxits com negativament els fracassos -sí, no us poseu les mans al cap que no estic parlant de tractar d’inútil a ningú, un suspens és un fracàs, i si el nen no ho entén així tant li farà cru com cuit-.

M’agradaria pensar que les coses poden canviar. Des d’aquí, gràcies als pares i mestres -entre els amics blogaires n’hi ha uns quants- que treballeu per aconseguir-ho. Sou els metges de l’ànima de la societat.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris

No esperava poder dedicar aquest dia de vacances al blog, però ja que en tinc l’ocasió, toca fer dos agraiments molt especials, un d’ells amb una mica de retard.

El primer, a la Kpitana64, la meva blocaire invisible, que es va anar donant a conèixer amb simpàtics comentaris a la versió castellana del blog i finalment des de Ses Illes em va dedicar un regal molt personal i emotiu. El podeu veure aquí. No coneixia casa seva i d’ara endavant la visitaré sovint. Ha estat molt maco, I us incloc l’autoretrat tan aconseguit que té al blog. Besadetes amb pessics, Maria!

El segon -el que duu una mica de retard- me’l va fer, a mi i a molts d’altres blocaires, la carme Rosanas per Nadal. Però no us penseu que va fer el mateix regal per a tothom. No, i ara! La Carme és tan excepcional que va dedicar una mica de temps a cadascú, fent un dibuix i escrivint unes paraules especials per a cada blocaire. Aquí podeu veure el post en qüestió i admirar els regalets personalitzats. El meu us l’ensenyo més avall, i queda formant part de la decoració del blog, a la columna de l’esquerra. Ja feia temps que volia penjar-lo, i ara en tinc la feliç ocasió. Carme, gràcies, que no per ser una paraula comuna les gràcies són menys sentides. Una abraçada molt forta.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris

La llegenda diu que els Reis d’Orient van regalar mirra, or i encens. Avui, nit màgica i especial, vull fer un símil d’aquests regals per al meu -en aquest cas LA MEVA- blocaire invisible, el descobriment de la qual ha estat -en ell mateix- un regal per a mi. Volia fer-li un regal únic. M’hi han ajudat els meus estimats acoblats i també protagonistes d’aquest blog, que parlen per primera vegada des de la pantalla, i li hem fet un regal en tres parts. Aquest regal és per a tu:

TIRAI, del blog SUC DE LLIMONA 2.0

(Podeu clicar a la imatge per entrar al seu blog)

Com a preliminar, et dedico la cançó que fins al proper post sonarà en obrir el blog: “El mundo tras el cristal”, de Leo. Hi vaig pensar de seguida quan et vaig començar a conèixer, parla de solitud però també de desig d’una tendresa intuïda o perduda.

Primera part: LA MIRRA. MIRRA QUI PARLA: (Ja ho sé, és molt dolent).

MOLT IMPORTANT: ABANS DE REPRODUIR AQUEST VIDEO I EL SEGÜENT, VES A LA COLUMNA DE L’ESQUERRA I PAUSA EL REPRODUCTOR DE MÚSICA, QUE SI NO SONARAN LES DUES COSES ALHORA!!

Segona part: L’OR. L’or és groc, com les llimones, com el suc de llimona, com el Patu-q. Al Patu-q li agraden totes les coses grogues. Per això ha volgut dedicar-te unes paraules. Com que parla en idioma Patu-q, t’he hagut d’escriure la transcripció més avall, tot corregint l’ortografia (no sé si ho saps, però els acoblats en fan moltes!)

Hola, jo sóc el Patu-q, i també surto parlant per primera vegada per dir-te que tens un blog molt groc i molt bonic. A partir d’ara l’aniré seguint perquè és molt interessant. Encara que mira, mira, “aixòs”, “aixòs” és una llimona, I tu no ets com una llimona perquè les llimones, quan te les menges, mira, et fan fer uix! i , i… i a mi a mi em sembla que tu ets més dolceta, com… com… no sé, com… com… com un caramelet, sí, “aixòs”, com un caramelet, encara que sigui un caramelet de llimona.

Tercera part: L’ENCENS. Penso que encens el teu blog. Amb energia, enrabiada o exultant, et diguis com et diguis, l’encens i ens encens una llumeta per pensar i reflexionar sobre tot, sobre tu i sobre tots, perquè al capdavall tens el valor de fer-nos arribar una part del teu interior i compartir-lo. Com que m’agraden molt els acròstics, te’n dedico dos de llaçats: un al teu blog i l’altre a tu. I un dibuixet per acabar.

SUCcessos i pensades, d’això parles,
DE riures i de plors. Ets aigua i lluna,
LLIsques entre les flors sense trencar-les,
MOldejada al teu pas per cada engruna.

NAvegues entre fer i desfer la trena,
DOSificant o no vida i misteri.
PUNTual a cada cita per ser nena,
ZEles la sang perquè sigui a la vena,
ROja i vital, timó de l’encanteri.

AI, que sovint t’aixeques una presa
NAscuda del dolor d’un cor que brama!
EScapa del regust de la incertesa,
CLAva els teus ulls de mel amb una flama,
TIRai o com tu vulguis, sempre encesa.

Et desitjo que totes les coses bones i dolces que tant et mereixes vinguin a tu aquest any. En el meu blog, a part d’un enllaç des d’avui mateix, hi tens algú per parlar o callar, riure o sospirar quan vulguis. No voldria que tanquessis la finestra a la blogosfera i, si mai arribes a fer-ho, si et perds per aquest barri que t’agrada tant, deixa un petit rastre aquí i allà: un rínxol de cabell, una arracada, un trosset de manta -com en Linus-… el que sigui. M’agradarà, ens agradarà saber que estàs bé.

≡ Categoria: Acoblats, Lifetime, Sento i escric | ≅ 6 Comentaris

Blocaire invisible pistes III, IV i V: Al meu (o meva) blocaire invisible no li és del tot aliè el món dels acoblats. A més, se’n surt molt bé amb la introspecció. I té menys de quaranta-cinc anys.

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 7 Comentaris