Ara la Cèlia -a qui he manllevat el Sol i la Lluna tan bonics que llueixen aquí al costat- està dedicant una gran part del seu temps a un projecte personal que espero que sigui un èxit. Una mica com jo, que temporalment tinc el cap i el cos en altres coses. Els nostres blogs respectius esperen pacientment que ens hi poguem tornar a posar amb més temps. Abans, però, la Cèlia va tenir un moment per regalar-me un premi que va caure del cel de la seva Transparència i el seu do de l’oportunitat, perquè en moments d’atabalament una cosa així em va fer, si és possible, una il·lusió encara més gran. És el premi Symbelmine que, segons Tolkien, són les flors que creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors també conegudes com a no m’oblidis. Em va dedicar aquestes paraules tan boniques:

La Laura (Lady Griselda) de Prosopopeia, amb un bloc que em va encantar des del primer moment que m’hi vaig passejar i em vaig fascinar per la seva manera d’explicar les coses, per més quotidianes que siguin, per la seva tendresa i passió i pel seu sentit comú que a mi em sembla que li dona la seva natural intel·ligència. També es mereix un Tolkien! Gràcies Laura!

En fi, que d’una manera o d’una altra, la Cèlia sap com fer-s’ho per emocionar-me.

 Les normes d’aquest premi són:

1) Escollir 7 blogs que per la seva qualitat, afinitat o altre raó, hagin aconseguit establir un vincle que desitges reforçar i premiar-los amb un premi i enllaçar-los.

7 blogs? Mare meva! Si la majoria dels blogs que visito habitualment ja deuen tenir el premi! Què faig? Hauré d’anar-los mirant un per un a veure si tinc sort i encara no els han “Symbelminat”…

Un el tinc molt clar, és per a la Tirai, de Suc de llimona 3.0, la meva amiga invisible d’aquest any. Una noia molt ferma i sensible amb il·lusió per ser feliç. Gràcies, Tirai!

Un altre sens dubte per a la Merike, amb el seu Finès entre tots i totes, que ens porta caliu i tendresa en català des de terres fredes. Li dec un regal que no queda pagat amb aquest Symbelmine, ho tinc ben present. Gràcies, Merike!

I un per a la Joana, de Llum de dona, perquè m’agrada com escriu i és un exemplar ídem del sexe femení. Gràcies, Joana!

Un per a l’Anna, de Coses i altres coses. Pel seu tarannà afectuós, perquè és una dona valenta que encara treu alegria del barret de la vida d’on li han sortit moltes tristors i la comparteix amb nosaltres. Gràcies, Anna!

Sens dubte, un altre per a l’Striper, d’Striptease d’històries. Perquè el llegeixo i mai no li he fet cap comentari -perdona, Striper!-, i l’admiro per la seva constància en postejar i com cuida la presentació de cada escrit i cada pensament. Els premis li surten per les orelles, però un més tampoc no fa mal, oi? Gràcies, Striper!

Ostres, pensant en blogs en català m’oblidava d’un. Un altre Symbelmine per al Palimp, de Cuchitril literario. Perquè ell va ser el “culpable” que jo acabés tenint un blog i perquè, casualment, el meu blog va veure la llum el mateix dia que la seva princeseta. Per tants anys d’amistat real i virtual, gràcies, Palimp!

Molts d’altres se’l mereixen, però com que riure també està bé, l’últim el dedico als amics de Fortografies, que retraten la realitat retolaire més pallassa i lesiva per a l’ortografia catalana. Algun dels seus testimonis gràfics m’han fet riure de debò, i en tinc algun per enviar-los. Gràcies, Fortografies!

Genial! M’han sortit tots set sense problemes!

2) Escriure un post, mostrant el premi, citar el nom del blog que l’ha concedit i notificar-ho amb un comentari als escollits.
Això està fet!

3) Opcional: Exhibir el premi al blog.
D’opcional, res! Això és el que fa més il·lusió!! Aquí es queda el Symbelmine, a la columna de l’esquerra, preciós.

Poder escriure un post amb regust d’amistat i d’agraiment sempre ajuda a viure. Gràcies a tu sempre, Cèlia!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 19 Comentaris

El Jorge Manrique en parlava:

(…)

…”Allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos.
Allegados, son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos…“

(…)

Molts d’altres han tocat el tema. La mort és, sens dubte, l’element igualador més bèstia i el de més èxit (un 100% d’objectius aconseguits en tots els éssers prèviament vius) però no és, ni de bon tros, l’únic.

Si deixem a banda que, evidentment, els mitjans econòmics poden donar més que un cop de mà a l’hora de fer front a les dificultats, la malaltia en ella mateixa és un element igualador indiscutible. I el dolor. I la dependència dels qui ens cusen i descusen la vida amb grapes quirúrgiques. I la camilla.

Oh, i tant! Aquesta macro-safata de carn amb rodes ens iguala sense miraments. Si tenim la sort que de moment -només de moment- sortim del quiròfan fent pam i pipa a Funespaña, només ens poden reconèixer els que ens estimen i amb prou feines. Mantenim una dignitat de carcassa estàndard més o menys coherent fins que, mica en mica, la personalitat, l’empenta, el sentit de l’humor i/o la mala llet que ens caracteritzen tornen a nosaltres, insuflats a través de sinistres bossetes de plàstic transparent.

Mantinc una relació excel·lent amb la meva consciència: jo no la provoco i ella em permet dormir tranquil·la cada nit. D’altra banda, els meus indicadors de felicitat relativa -penso que la total no existeix- es poden comptar amb els dits d’una mà i estan a un nivell que fa força goig. Malgrat això, sempre va bé tenir moments en què la vida em tira de l’orella i em recorda -tant si pateixo en primera persona com si veig patir- que en aquest món del que menys es pot anar és de sobrat. En cap sentit.

Per molt gran que sigui la distància amb l’altra banda, el camí cap a un catacrec parcial sempre serà molt més curt, i no el farem planificadament ni per gust. No cal obsessionar-s’hi, però si tots ho tinguéssim present, sense fer cap esforç extraordinari, segurament estrenaríem escala de valors, discutiríem menys i els indicadors de felicitat relativa ens pujarien uns quants graus. Malgastar un sol segon en odi és odiar-nos a nosaltres mateixos, i el viatge és tan curt que no val la pena. En el fons, com deia amb paraules similars Carl Sagan, som polsim d’estrelles amb autoconsciència. Però que magnífic és ser-ho!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris