Pensem en un mem imaginari que ens fes parlar del fenomen més bonic o especial relacionat amb el nostre blog. Sóc incapaç de triar, però avui només s’escau explicar-ne un.

La Júlia va néixer el mateix dia que el meu blog. I avui tots dos fan un any.

Al principi tots dos eren petits i discrets, dormilegues i plàcids.

Amb el temps han desplegat alegria, ganes de gresca i curiositat.

Tots dos, moltes vegades, navegaran pels camins del sentiment amb l’empenta de la literatura.

La Júlia té els seus pares, bons amics meus, que molt amablement m’han autoritzat a compartir aquestes precioses fotografies. El meu blog em té a mi. I cap dels dos no seria el mateix sense tanta gent que els envolta, que els fa companyia i els vesteix per dins.

La Júlia es torna boja quen veu gent. Fa rialles, s’amaga darrera la cortina, salta i posa a prova l’habilitat del seu pare per canviar-la. El meu blog també flipa amb tots els que el visiteu i hi deixeu la vostra empremta cálida, intel·ligent, generosa, sentida.

Que la Júlia i el meu blog tinguin una vida plena de felicitat, com ara. I que, com ara, mai no els manqui tanta gent que els estima.

Per molts anys, Júlia Prosopopeia!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 13 Comentaris

≡ Categoria: Sento i escric | ≅ 4 Comentaris

Van venir de Venècia. Ell estava en un aparador i li vaig veure una mirada bicolor tan simpàtica que me’l vaig endur.

Ella va trigar una mica més. La vaig encarregar per telèfon a la mateixa botiga d’on ell va sortir i va esperar allà ben embolicada fins que els meus pares van tornar a aquesta meravella de ciutat i me la van portar.

No n’hi ha dos d’iguals. Són de fusta, fets per un artesà que els talla i els construeix. La seva mare dissenya i cus els vestits. Tenen una factura delicadíssima. Amorosa, podria dir. Segur que n’hi ha de més espectaculars, però per a mi són les marionetes més boniques que he vist mai.

Durant el viatge en què vaig conèixer el primer amic de fusta també vaig estar a Florència. Em va fascinar la trajectòria de la família Medici i em va semblar que el nom del patriarca, Cosimo, li esqueia. Ella és el que anomenen una dama nera (dama negra) veneciana, o sigui que Nera era el nom que estava cantat.

El problema bàsic és que les marionetes no saben mantenir la vertical. Jeien mal acomodats sobre els mobles, les cordes fetes un garbuix i la creu de fusta empipant-los ara i adés, a l’esquena, al cap, a les cames. Pobrets.

El meu xicot va ser l’hàbil responsable d’uns suports gràcies als quals el Cosimo i la Nera fan tant de goig com es mereixen. Estan damunt del piano, un a cada costat. Els trobo impressionants.

I penso que s’estimen. Que potser el propi artesà ho imaginava així mentre els donava forma. Que el bufó va quedar impressionat amb la dignitat i elegància de la dama, i que ella no es va poder resistir a la rialla simpàtica i tendra d’aquell xicot pelroig. Ella manté unes formes serenes, distants i plàcides, amb aparent indiferència cap al seu company de piano.

Però ell no deixa de somriure perquè sap que ella, malalta d’enyor, ho va deixar tot i va creuar el mediterrani per seguir-lo. No necessita cap més prova.

≡ Categoria: Acoblats, Lifetime | ≅ 8 Comentaris