Una equació amb tres incògnites.

Li dedico aquest post a la Roser, que amb tota la raó em preguntava què era del meu blog. I demano disculpes a tots els bons amics blogaires per no haver tret el cap per les seves finestres estimades. Estic per aquí.

I ara, al tema que ens ocupa.

Les he tingudes al braç, els he cantat cançons de bressol i en part gràcies a elles no he trobat a faltar fills ni germans.

De primer, semblava que sempre serien petites. L’escola, els deures, els treballs i més d’una enrabiada sense cap ni peus, entre elles o amb la família, esquitxaven aquí i allà el panorama del dia a dia. L’Ualaub ens proporcionava tours interminables per totes les habitacions de la casa sota la falsa promesa que quan arribéssim a la cambra en qüestió menjaria la propera cullerada. La Gesche, quan va arribar, va deixar clar que havíem de posar lluny del seu abast les coses que vulguéssim mantenir senceres.

Tinc onze anys més que la Ualaub, i quinze més que la Gesche. La Ualaub em deia “Lalen”, i la Gesche “Uaua”. Potser un astròleg eficient sabria per què dues noies nascudes el mateix dia, amb el mateix ascendent, semblen un retrat i el negatiu. Suposo que parlaria dels quatre anys de diferència i els aspectes planetaris. Jo encara no hi he trobat el què, ni m’importa.

El cas és que, contra tot pronòstic, ens vam avenir. Van acceptar la meva obsessió didàctica fins i tot diria que de molt bon grat, amb atenció i interès. Cada cop que em feien una pregunta se’m queia la bava i no em molestava a eixugar-la perquè se’m continava caient quan veia que escoltaven la resposta.

Un bon dia, van créixer prou per poder parlar de tot. I l’època en que la vida encara no t’ha fotut bufetades prou grans la vam riure juntes. I dic “riure” perquè “viure” resultaria poc explícit. Vaig poder deixar -una mica- de banda el mestratge per inserir annècdotes personals divertidíssimes que a vegades encara recordem. Mai no me’n vaig inventar cap, però elles al·lucinaven amb les coses que havien donat de sí els meus anys de més. Igual que se sorprenien de com els meus advertiments es complien fil per randa, sense cap més misteri que el de l’experiència.

Suposo que els agradarà que recordi aquí les vacances anuals amb els nostres pares respectius en una petita illa balear. Dormíem les tres a la mateixa habitació. Una nit em van despertar sorolls estranys i a la llum de la lluna vaig veure la Gesche que, completament adormida, estava de genolls al llit movent els braços com si nedés. A la braça li va seguir el crol, després d’una planxa sobre el matalàs i un bon joc de peus que no sé com no la van fer despertar del mateix ensurt.

D’altres nits no podíem parar de riure recordant annècdotes, o escenes d’obres de teatre, o explicant acudits.

Si no heu anat mai en transport públic tot parlant en veu alta d’una amiga sociòpata -fictícia, naturalment- amb detall de les seves malifetes, tot mirant de reüll les cares de la gent, us ho recomano. El secret és la seriositat, però després a casa us podreu deixar anar a gust recordant-ho. Des d’aquí demano perdó a totes les velletes que en el seu moment vam escandalitzar!

Si mai no heu tornat de revetlla de cap d’any a les vuit del matí i us heu posat a fer cent cinquanta canapès pel dinar de tota la família sense dormir ni una mica també us ho recomano. D’acord, és cansat de collons, però molt agraït. Us en poso una mostra tan minsa com significativa.

El menú continua: Les classes d’Alemany, la nit que vam sortir vestides i pentinades igual (no feu cas a aquestes pijades de no voler portar el mateix vestit que una altra, de fet dóna molt més de joc el contrari!), el dia que el meu bon amic Pinyola ens va afeccionar a la cuina japonesa, el sopar que la Ualaub i jo vam fer per celebrar que estàvem “Capacitades per a la correcció de textos orals i escrits” en català, les converses amb els ninos (bogeria meva que elles sempre han compartit), el seu suport quan feia teatre i la seva posterior afició (també hem anat pel carrer recitant fragments sencers d’obres), les llargues caminades cap a la platja, els dies de paella de turista i sangria, nosaltres soles…

Ja grans, alguns estius ens escapàvem amb els avis a la casa del poble. I repreníem el goig de parlar fins a la matinada, fer bombolles de sabó i llegir en veu alta els contes de fades de les nostres mares. Un dia ens vam fer tota la Sireneta original d’Andersen (qui la conegui sap que llegir-la en veu alta no és cap tonteria). I una nit de Nadal, la Gesche i jo vam fer el mateix amb el Poema de Nadal de Sagarra.

No recordo ben bé quan vam començar a cagar-la o a ensopegar una mica amb la vida. És una rifa que sempre acaba tocant. A més, amb l’edat augmenta la sensació de superioritat i la magnitud de les cagades. A la Gesche, que de marrec era molt més oberta, ara li costa un món explicar pífies. La Ualaub i jo, en això, som més planeres. No estem sempre d’acord les unes amb les altres, però sempre els he dit la veritat del que penso, encara que a vegades estigui segura que no els agradarà sentir-la. I penso que elles fan el mateix amb mi.

Ara vivim lluny i els horaris no acompanyen. Crec que la vida ha de seguir el seu curs i que les coses son com han de ser. Tinc oblidat l’últim dia que vam anar de botigues juntes, o a un museu, o al cinema a veure’n una de por, o a menjar un bon dinar i un postre de vici. És possible que ara no toqui. Però quan va tocar, ho vam tenir. Això és suficient per sentir-nos afortunades.

I ara que les dues se’n van encara més lluny per uns dies, juntes, m’ha donat per pensar com seria marxar amb elles i sumar-me a l’equació. Tindríem una equació i tres incògnites. Irresoluble, però indiscutiblement divertit.

Si mai torna a tocar, crec que parlo per les tres quan dic que ens agafarà dutxades i amb la maleta a punt.

Torneu i expliqueu-m’ho tot.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 15 Comentaris