I tant necessari! Perquè ja fa dies que vull compartir amb vosaltres el regal de Blocaire Invisible que em va fer la Khalina… un viatge en globus virtual i meravellós que em va tocar cada corda sensible amb gràcia i emoció. Li vaig agrair i li agraeixo tant el seu regal com la dedicació i paciència que va tenir de llegir-se els meus posts. Va ser una Blocaire invisible de Festa Major. Podeu veure el seu regal aquí:

Aventures i pensaments de la Khalina – La meva blocaire invisible

també he enllaçat el seu blog a la columna de la dreta.

Per acabar, li manllevo la rosa del parc de Cervantes que em va oferir en el seu regal per col·locarla a l’esquerra en el lloc d’honor d’obsequis d’amics blocaires. Segurament per als experts deu tenir un nom. Per a mi d’ara endavant serà la rosa Khalina.

Gràcies Khalina!

I ben aviat us explicaré què m’ha tingut moltes hores enganxada des que s’han acabat les festes nadalenques…

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 7 Comentaris

Quines coses faciliten la vida a l’hora de fer un regal? Bàsicament, saber què vol la persona a qui li fas o conèixer-la tant bé que saps que l’encertaràs de ple.

En aquest cas, ni una cosa ni l’altra. El meu BI destinatari és un home. Això, almenys, excloïa la possibilitat d’enviar-li aquell val que corria per Internet amb un descompte per a Mango-dona. Però aquí s’acabaven les pistes. Per a més INRI, el noi té un blog d’allò més heterogeni, on es tracten tots els temes que us puguin venir al cap amb un estil rigorós i amè que esparvera.

A mida d’anar-lo llegint, un es pot fer una idea bastant aproximada de com és.

Diria que és, sobretot, un científic que no pot suportar l’estupidesa humana, que li prenguin el pèl a ell o que la gent se’l deixi prendre. Confia en els avenços de la ciència però probablement no a una velocitat tan trepidant com alguns s’atreveixen a imaginar. Defensa la diferència entre el cervell d’homes i dones, sense que això signifiqui ser millor ni pitjor. És absolutament tolerant amb creences i activitats, totes elles preses amb moderació, i no li agradaria pensar en viure eternament. Defensa l’ús de la llengua catalana amb el cor i amb el cap, perquè l’entristeix l’extinció d’espècies, biològiques o culturals. El seu esperit científic el porta per exemple, a no creure en teràpies alternatives però a no discutir-ne la possible efectivitat. Fuig de l’expressió: “Això està científicament demostrat”, potser perquè sap perfectament com és de difícil demostrar una cosa als ulls de la ciència. El podríeu trobar en una calçotada o en unes jornades d’Astronomia (sobre Io, potser?), però mai no el veureu en una plaça de toros, en una associació de Colombofília ni en una manifestació de creacionistes. És un home preocupat per l’escalfament global, tot i que part del seu escalfament personal li ve provocat especialment per una dona força coneguda. Aquesta:

Aquí es pot descarregar el calendari 2008 (l’any tant se val, oi?) de la mossa en qüestió.

Ja us he marejat prou. La meva víctima del Bi d’aquest any és Dan, del blog Centpeus.

Podeu visitar-lo aquí i, d’ara endavant, a la meva llista de blogs preferits de la dreta.

Aquí s’escauria un efecte sonor d’aquells de clímax de pel·lícula de por de la Hammer. Què coi se li pot regalar a un biòleg membre del CSIC que ho deu saber tot menys l’edat de la Sara Montiel?

Finalment, com que és un noi admirable que sap com fer-nos interessar per tot sense que ens faci por la seva erudició, he pensat que podia fer-li un doble regal: un recull de curiositats sobre el seu alter-ego (el centpeus) més adreçat a la resta de món blocaire -segur que ell ja s’ho sap tot- i un gif manufacturat sobre el seu blog, especialment dedicat a ell.

Anem pel primer.

Els centpeus són artròpodes. Tenen el cos dividit en anells anomenats metàmeres amb un parell de potes cadascun. en canvi, els milpeus tenen dos parells de potes a cada anell.

Com ja podeu imaginar, no hi ha centpeus amb exactament cent peus ni mil peus amb mil, és un nom posat per aproximació.

Per exemple, el centpeus més petit del món és l’anomenat Centpeus nan de Hoffman (Nannarrup hoffmani). Se’n van descobrir 10 exemplars al Central Park de Nova York i els van enviar a Richard Hoffman, cap del Departament d’Invertebrats del Museu d’Història Natural de Virginia. El Nannarrup hoffmani només fa 10,3 mm de llarg i té un total de 82 peus, que per dir-se Nannarrup no està malament.

Els francesos anomenen els centpeus mille-pattes, i els alemanys, Tausendfüsser. Tots dos noms signifiquen milpeus. (Com deuen dir aquesta gent als milpeus? Millionenfüsser?).

Els centpeus viuen anys, poden presentar colors ben diversos i cridaners. Són temibles caçadors (mengen insectes com grills, papallones, aranyes, i fins i tot petits vertebrats com cries de rosegadors o llangardaixos). A ells, per exemple, se’ls mengen animals com les mussaranyes.

És clar que la mussaranyeta, un animaló d’escassos 2 grams de pes i un cos que sense la cua li fa uns 3 a 5 cm, no es podria cruspir un centpeus gegant.

El centpeus gegant viu a Sudamèrica i Amèrica Central. L’anomenen, és clar, escolopendra gegant (Scolopendra gigantea) i medeix uns 30 cm. de longitud. És el que té el clima tropical. Com que és gran, ràpida i verinosa, aquesta criatura s’empassa gripaus, petites serps o fins i tot ratolins. El seu cos té de 21 a 23 anells, amb un parell de peus cadascun. Pot arribar a córrer i sostenir les preses per enverinar-les i matar-les. Ah! I no us ho perdeu: les femelles són més perilloses que els mascles. Si és que dels centpeus als homes…

Grans o petits, els centpeus són solitaris. No els molen les aglomeracions, i tampoc no fan fàstics a posar-se un familiar entre pit i esquena.

Com a annècdota, sembla que l’Andreu Buenafuente va comentar una notícia que va aparèixer a La voz de Galícia segons la qual, entre les molt diverses causes d’hospitalitzacions a la Gran Bretanya, dues persones havien anat a l’hospital per haver estat abatudes per un centpeus (!)

També es veu que un malasi va ser acusat per un veí de ferir-lo amb un centpeus. El fiscal, Mazri Mohamed, afirmava que R. Prabakaran va deixar anar insectes diversos, enstre els que hi havia quatre centpeus, al llit del seu veí i enemic (les reunions de veïns en aquella escala deuen ser autèntics pandemòniums!).

Una frikada: La nina cenpeus, que no sé com se li va acudir a l’”artista” però Déu n’hi do…!

I una curiositat tecnològica: El centpeus a vapor (Steam centipede). Crabfu Steamworks és una empresa que uneix vapor, robòtica i fantasia tot inspirant-se en la pel·lícula Wild Wild West, d’estil Steampunk, i fabrica petits enginys com aquest.

Continuem amb el tema cinematogràfic: Richard Dreyfuss va posar la veu al centpeus de la pel·lícula d’animació James i el préssec gegant (James and the giant peach), de Henry Selick.

I per acabar, del cinema a un conte xinès: El centpeus i el gripau.

Diuen que un gripau envejós va interrompre l’harmoniosa manera de caminar d’un centpeus tot dient-li: “Quina elegància que tens quan camines! Digues, com t’ho fas? Com et comences a moure? quin peu aixeques primer i quin després? Com continues i com ordenes les petjades?”

El centpeus es va posar a pensar i pensar i mai no va arribar a respondre: va quedar paralitzat en una petita rasa i no es va poder tornar a moure.

Una bonica reflexió sobre la necessitat de saber on i com vols anar.

No cal dir que jo no veig així el nostre Dan. Com a científic, penso que té les idees clares i estructurades. Ell és com el centpeus dels contes que Radio Barcelona emetia els migdies dels anys 60, en el programa Tambor: El Ciempiés Curioso.

Aquest centpeus no tenia cap paper determinat. Únicament apareixia en qualsevol moment de l’acció repetint invariablement una única frase: “¡Oh! ¡Qué libro tan interesante!”. I és que ell anomenava libro a tot: qualsevol objecte o persona era per ell un text que calia llegir i desxifrar amb interès.

Com ell, el meu nou amic blocaire invisible mira i admira l’univers i ens el fa mirar i admirar. Gràcies, Dan.

Finalment, et poso el gif animat que he fet inspirada en el teu blog. Si més no, sé que valoraràs la il·lusió amb què m’hi he barallat.

Molts petons, Centpeus!!!

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 12 Comentaris

Blocaire invisible pista 3: Li haig de fer el regal a un home. Noies, quedeu descartades!

El Josep és amic meu i, per extensió, la seva família. Un dia, a casa seva, ell i la seva filla em van oferir una estona memorable fent un duet de violí. Aleshores el seu fill era un adolescent brillant de 15 anys.

Cal dir que admiro el Josep, però això no ha de treure objectivitat a la valoració que pugueu fer del que us presento avui.

Què es pot fer quan als disset anys la vida del teu fill comença a descriure una corba descendent empesa per l’anomenada fibromiàlgia i l’igualment misteriós síndrome de fatiga crònica?

Aclaparar-se, suposo. I entristir-se, i desconcertar-se. Però en el cas del Josep, i sobretot, lluitar. En moltes batalles, però actualment en una que sembla realment absurda: que es diagnostiqui al seu fill la malaltia que realment pateix.

El fet que l’administració etiqueti com a síndrome depressiu una malaltia que no hi té res a veure no té cap sentit, però encara en tenen menys les explicacions que donen per justificar-ho (o la manca d’elles).

El Josep va demanar una entrevista amb la Consellera Capdevila que li va ser denegada. Però ell volia que l’escoltés, i ha acabat exposant en una sèrie de sis vídeos d’uns nou minuts de durada cadascun tot allò que hauria volgut dir a la Consellera, com si la tingués al davant. Els videos es poden veure un a un, són com petits capítols individuals que configuren la història viscuda pel Josep i els seus i la seva petició a aquells que hi poden fer alguna cosa.

No m’allargaré perquè les paraules del Josep són més que entenedores. Només us poso els enllaços. Si viviu a prop d’aquestes malalties o les patiu, us els mirareu un darrera l’altre amb interès, ja que estan perfectament desenvolupats i ell s’explica de conya. Si no, depèn de les ganes i el temps que tingueu. Jo us dic que val la pena.

Fa pocs dies estava dinant amb ell i un altre amic molt estimat; és evident que el Josep té una gran capacitat de comunicació, en gran part gràcies al seus coneixements i la seva facilitat de paraula. Vam fer la reflexió de quantes persones i famílies senceres no deuen estar passant per una situació semblant, ofegats per l’administració mentre intenten sobreviure diàriament amb una malaltia invalidant que no els és reconeguda, i en canvi no tenen els recursos culturals suficients per enfrontar-s’hi.

Tant de bo algú amb prou cap i prou cor miri el Josep en lloc de veure’l i l’escolti en lloc de sentir-lo.

1. L’entrevista que no fou

2. “Devasting Illness”

3. Un conte a la vora del foc

4. Els professionals del CAD

5. Històries de terror

6. Una petició des del laberint de la vergonya

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 8 Comentaris