Un regal d'una dona especial: la Cèlia, del blog "Transparència", en un dia especial: la Diada de Catalunya del 2008.
Meravelloses imatge i paraules de la Carme Rosanas, del blog "Col·lecció de moments".
Un regal màgic de la Cèlia, del blog "Transparència".
Després d’un inici en el món dels blocs que va acabar tristament amb la caiguda del servidor que ens hauria hagut d’aixoplugar, ara hi torno de la mà d’un hosting de confiança.
Em dic Laura. Vaig deixar la ciència, la Universitat i el teatre per una feina més prosaica però que m’ha proporcionat, per exemple, prou poder adquisitiu per mantenir aquest bloc sense haver de prescindir dels ossos de pernil a l’escudella.
¿Per què “prosopopeia”? Vaig llegir per primera vegada aquesta paraula quan era petita, en una postal que havia rebut la meva mare, i fins bastant més tard no vaig descobrir que significava alguna cosa. Podria haver triat “aliteració″, “hemistiqui” o “sinècdoque”, paraules que em van fascinar quan estudiava, però donades les meves circumstàncies la decisió final no admetia dubtes.
Segons el Diec, “Prosopopeia o personalització és una figura retòrica que consisteix en l’atribució de qualitats humanes a animals, coses o conceptes”.
No sé quan van començar a parlar els meus ninos. En algun moment vaig trobar-li el gust a fer-los dir coses, primer individualment, més endavant entre ells. La cosa va començar com un joc i ha anat evolucionant amb mi fins a convertir-se en allò que uns interpretarien com una teràpia “anti-stress” i uns altres com el signe més evident d’un desequilibri mental com una casa. Jo m’estimo més veure-ho com una manera de mantenir l’esperit juganer de quan era petita.
Això sí, els ninos han crescut mentalment; ara es permeten el luxe d’opinar sobre qualsevol tema i tenen la personalitat més definida que molts humans. Presentar-los és cosa d’un altre post.
Intentaré fer un bloc variat, que reflecteixi algunes vegades les meves opinions, d’altres el meu amor per la ciència, la literatura, el teatre o l’art en general, d’altres les meves experiències quotidianes… i alguna vegada deixaré que siguin els ninos els qui escriguin sobre alguna cosa que els interessi o els motivi.
Dedico aquest bloc a tots els qui m’han donat suport i il•lusió per fer-lo, alhora que els convido a visitar-lo i honorar-lo amb comentaris de tant en tant. Un bloc ha de ser una cosa viva, o sigui que intentaré actualizar-lo almenys un cop per setmana.
En aquest món no hi ha res establert o obligat. Escriure una declaració d’intencions com aquesta no és un requisit imprescindible per començar un bloc. A mi em venia de gust i ho he fet.
Fins aviat.
≡ Categoria: Lifetime | ≅ 13 Comentaris
Vols que t'avisem quan es publiqui un post nou?
Vols estar en contacte a través d'un lector d'RSS?
RSS dels posts | RSS dels comentaris
Vols consultar alguna cosa? Fes la recerca des d'aquí mateix:
| Inici | Viaje a la Alcarria. »
COMENTARIS:
Entrada escrita el Wednesday, March 26th, 2008 a les 8:13 am i arxivada a Lifetime. Pots llegir els comentaris associats a RSS 2.0 feed. Pots respondre, o accedir-hi des del teu propi lloc web.13 Comentaris escrits fins ara
No em puc creure que soc el primer a penjar un comentari!
Enhorabona, el disseny m’agrada molt i et felicito per no caure en la moda lamentable de les animacions flash.
Si hagués de fer una crítica, potser retocar una mica els colors (molt poc) per fer més llegibles algunes parts. A vegades una variació molt petita en els valors RGB augmenta el contrast sense canviar massa el color.
Pel demés molt bé… impressiona particularment l’ús de les tecnologies per fer una pàgina dinàmica.
Enhorabona!
Jordi
Gràcies Jordi, hi ha molt a millorar però sempre és bo que t’hagi agradat!
“No hay 2 sin 3″: no podia deixar passar l’oportunitat de demostrar que aquesta dita popular és certa. El 3r comentari havia de ser el meu!
Proposo que Laura Chado, Whaity, Samy o Patucu no trigueu gaire a escriure!! Tinc ganes de llegir-vos, els vostres comentaris sempre em fan riure. I no hi ha dubte: és terapia anti-stress! Qui digui el contrari…no sap el que es perd!
Un abraçada molt forta Unterverd!Tu ja m’entens
I un petonet per tots els acoblats de part de la Laura Gesche!
Hola lady, ja m’he subscrit per analitzar-lo,
records
¡Ma tiene fazinada!
De moment, només felcitar-te. Enhorabona!!!
Brillant idea, digna d’una ànima sensible, sense complexes, ni pors.
La primera “despullada” interessant. Ànims! Segueix treint-te més roba.
Aìxò dels blocs és un pou de saviesa i com
que diuen que la saviesa neix al cor,since-
rament crec que al teu bloc no hi manca res
perquè està fet amb COR I ÀNIMA.
Ànims i endavant, ja estic esperant la pro-
pera entrada.
Mayte.
Primer, agraït per la invitació a visitar-te. Segon, no cal dir que es tracta d’un blog ben personal i personalitzat, cosa que s’agraeix també després de tanta pàgina standard. I tercera i última, com és que s’hi queda aquell espai en blanc tan gran a la capçalera? Ho trobe perillosament desconcertant…
Primer, gràcies a tots. Després, això que diu el Josep Manel és veritat: la pàgina queda desmanegada si no es té la resolució del monitor gaire alta. Es pot solventar traient (si la teniu) la barra de l’explorador mentre mireu el blog. Estic segura que la cosa es pot solventar amb la programació adequada però encara no en sé prou. Ho investigaré. I, de pas, si algú em sap dir com fer-ho, jo encantada!
M’agradat molt el teu bloc. El trobo fresc i fugin del que és corrent en altres…..
En fa il.lusió ser dels primers en gaudir-lo i només una pregunta: Trigarem molt en coneixer i llegir els comentaris del teus ninos?
Jo també tinc llargues converses amb el meu nen intern des de fa molts anys i ja saps que en tinc la tira…. i la veritat dona anims sabé que altres persones també pensen que es una bona terapia “anti-stress” i no, que estàs com “una cabra”
Bé, espero amb al.lusió la propera entrada i mentres tant que tinguis molta sort.
Laura ,
quin blog més bonic, felicitats!!! Quin disseny, quins detallets… No hi falta de res, i les imatges dels acoplats són una passada! Per cert, jo també espero que parlin ben aviat
Des del primer dia, el visito sempre que puc. M’agrada molt les coses que hi dius i els teus escrits, tan macos i plens de sensibilitat. Reflecteixen com tu ets.
Ànims i segueix sempre així!
Benvolguda Laura:
Primer que tot, donar-te les gràcies per la teva invitació a visitar-te.
Pel color predominant i l’estil de les filigranes, tothom que et conegui ja sabrà que ho has dissenyat tu, tot això. Pot agradar o no, però no hi ha dubte que tens un gust delicat i que t’agrada cuidar els detalls.
Sempre he pensat que fer un blog no és qualsevol cosa. Cal fer-lo interessant i atractiu per a un públic de gustos molt diversos. I després cal mantenir-lo.
No hi estic molt posat, en això dels blogs, però suposo que els més habituals són els que prenen, com a fil conductor, una especialitat.
Els lectors invitats estarem amatents per veure en què t’especiliatzaràs, però el més important és que tu t’has llençat a la rodona, tal com dius, perquè t’ha vingut de gust.
Coincideixo amb la opinió d’en JoandT, quan diu allò de la “primera despullada”. Jo proposaria canviar el títol i dir-ne “Començar de zero … coma cinc amb DOS”.
Bona sort i que aquest blog sigui una font més de satisfaccions per a tu. Als lectors convidats, mal no ens pot fer … Així que, endavant.
Doncs, sembla que el 13 no es bon número, però a mi m’agrada. No hi tinc problema. Molt bonic aquest bloc. Del disseny i aspectes tècnics, ja en parlarem davant un bon pernil (l’os pel caldo!). Però aqui es tracte de tenir més en compte el contingut, i pel que porto llegit, promet.
Enhorabona Laura!!!!
Un petonas!