Quaranta.

M’agrada fer anys. I el dia 12 en faré 40. És un número prou elevat per parlar del passat amb enyorança i prendre’s les coses amb més fil·losofia i serenitat. Encara que, sincerament, no m’identifico amb la imatge de dona gran que em venia al cap quan tenia divuit anys i em parlaven d’una mossa que estava en la quarantena. I com que mai no escriuré una autobiografia, entre altres coses perquè no interessaria a ningú, m’ha vingut de gust escriure quaranta coses que recordo de la meva vida. Quaranta petites annècdotes, repartides en les quatre desenes que porto viscudes.

01-10

Potser el primer record de la meva vida: El gustet deliciós de la papilla calenta que la meva tieta em donava a la matinada. I un record recurrent, no tan bonic: una tassa de plàstic plena de carn desfeta. El meu menjar diari durant sis anys.

Cada nit, em fascinava que la meva tieta es fes una cua per no escabellar-se mentre dormia. Era la meva heroïna, i va suportar estoicament la meva manifesta admiració.

Els meus avis tenien un armari baix que vaig fer meu: sabia de memòria què hi tenia, però cada cop que l’obria em semblava especial i diferent. Encara en recordo l’olor. Agafava folis, els Plastidecor i els retoladors, que guardava en una caixeta marró, o bé un llibre, i em perdia per a tothom durant hores.

La Montserrat Fortuny va omplir molts matins que vaig passar malalta al llit. I l’Elena Francis, moltes tardes als peus de la meva àvia mentre ella feia mitja. Li vaig demanar que me n’ensenyés; desfeia amb paciència els meus nyaps i m’animava a tornar a començar. Quan jo havia de fer llit, era ella la que m’acompanyava. Es va passar tota una nit fent mitja i quan em vaig despertar vaig veure que m’havia deixat a la tauleta la meva nina preferida amb un vestit acabat de teixir.

L’Un, dos tres era el concurs de moda. Em van comprar el joc de la Ruperta Fantasma, que consistia en fer preguntes de cultura general. Jo hi jugava amb el meu avi, li preguntava i ell responia. Quan el veia rumiar-se amb concentració les respostes m’admirava que vulgués jugar amb mi i em prengués tan seriosament.

L’equip de música del meu avi s’ha fet servir poc; una vegada va posar un disc de Glenn Miller. Va ser l’únic cop que vaig veure els meus avis ballant. I també l’única vegada que els vaig veure fer-se un petó.

L’olor d’humitat més agradable que conec: La de la casa del poble. De cada moment passat allà podria fer-ne un pot sencer. Encara avui hi somnio moltes vegades.

El meu pare escoltava els Beatles ajagut al sofà i seguint la lletra que hi havia escrita a l’envoltori del disc. Jo també intentava seguir; quan ja més gran vaig entendre que els “Stróuberi fils” no tenien res a veure amb fils de cosir, em va semblar un descobriment increïble.

Començar a llegir als tres anys és perillós per qui ha de patir-te: la meva mare es va empassar la lectura en veu alta que jo, asseguda en una cadireta de fusta, li feia dels grans clàssics de tots els temps: Mortadelo y Filemón, gràcies als quals vaig saber molt aviat, per exemple, que existia Jamaica i que hi havia una professió que es deia “Egiptólogo”.

En gran part per això recordo l’avorriment mortal que va ser per a mi el parvulari. I malgrat que sempre he estat molt alegre, no entenia la violència d’alguns nens ni la necessitat de jugar escridassant i corrent esvalotadament i donant cops per tot arreu.

10-20

El dia que va néixer la meva cosina gran, jo estava a l’escola. Algú em volia dir alguna cosa i jo, que corria il·lusionada pel passadís, vaig interrompre dient: Ara no, la meva fillola acaba de néixer! I vaig anar al telèfon perquè em donéssin detalls de l’esdeveniment.

No sé per què, recordo molt una excursió a Llívia. La farmàcia antiga em va semblar una meravella, igual que el passeig per aquells carrerons freds i estrets.

Als tretze anys, La literatura em va enganxar definitivament. Em vaig començar a aprendre de memòria totes les poesies que m’agradaven, i a escriure amb avidesa. Les meves poesies d’aquella època ara em resulten tan ridícules que em fan vergonya i tot. Però ja m’havia viciat, i no podia tornar enrera.

Amb dues noies del tot diferents a mi i entre elles vam completar el trio d’amigues de l’ànima. Teníem les monges una mica mosques perquè treure bones notes i ser entremaliat (siguem suaus) no estava gaire ben vist. Però quines bones estones…! I un bon dia, el primer noi em va manifestar la seva admiració. Em va dir: “T’estimo, collons!” Jo no estava per aquesta feina concreta -potser per això va venir el “collons”-, però ell continua sent un dels meus millors amics, i una persona molt valuosa per a mi.

La majoria de reunions familiars van ser en aquesta època, abans que tot -suposo que per maleïda llei de vida- comencés a desintegrar-se. Recordo l’alegria que hi aportava el meu tiet; invariablement, els comentaris més divertits sempre sortien d’ell. Jo no em perdia ni una sobretaula.

Una altra cosa que la família em va patir: l’afició a tocar cançons d’oïda al piano del besavi. Com a compensació -per al piano- el vaig fer restaurar i ara llueix preciós. Com m’agradaria saber tocar-lo de veritat!

Estar malalta no significava escaquejar-me de fer deures. El meu pare m’ensenyava matemàtiques amb la tècnica cruel i soviètica de fer pensar que més endavant jo mateixa vaig fer servir amb les meves cosines. Quan ho pateixes et cagues en tot, però quan gaudeixes dels resultats hi estàs realment agraït.

Els exàmens em resultaven molt desagradables. Recordo que amb 11 anys ens en van posar un de geometria, d’aquells que s’havien de resoldre sense calculadora -arrels quadrades incloses-. Cap resultat no donava exacte i vaig sortir de l’examen plorant llàgrimes i decimals alhora. Després vaig ser l’única que va treure un 10 i la professora es va emprenyar amb mi. Amb 14 anys, vaig suspendre un examen de matemàtiques per primera i única vegada. Em va saber tant de greu que a la Facultat, quan navegava entre integrals triples i equacions diferencials, em vaig fer tot el llibre d’exercicis voluntàriament per no cagar-la.

Als 10 anys els meus pares em van regalar el llibre de la sèrie Cosmos. Per variar, estava malalta al llit i el vaig devorar. A la Facultat, la nit que els professors ens van deixar observar amb un telescopi nou que havien comprat va ser indescriptible. No es pot veure els anells de Saturn i no recordar-ho com una de les experiències més venerables que has tingut.

No tinc clar quan vaig acabar sent una maniàtica de l’ordre i les coses polides. Segurament no va ser una evolució natural, i la insistència dels meus pares hi va tenir molt a veure. Gràcies a això, el professor de Química de la Facultat em va demanar els meus apunts per fotocopiar-los i fer-los servir com a guió per a les seves classes. Aquesta és l’annècdota; el record bonic és que com a agraïment em va regalar un mineral de Pirita preciós -ell hi treballava- que guardo exposat a una vitrina amb afecte i orgull.

20-30

Recordo una nit de molt poquetes hores de son ajudant la meva cosina petita a escriure una obra de teatre per a l’escola. Va quedar molt bé, encara ric llegint-la. I ella, que va fer un dels papers, va ser la millor. Tothom la va felicitar.

Curiosament, el que més recordo de quan vaig entrar a treballar, després de setmanes de proves diverses, és l’examen davant del tribunal. Era la darrera de les tocades de nassos que havies de passar a canvi d’una feina bona i fixa. Recordo les preguntes que em van fer, i com vaig intentar semblar serena mentre les contestava. Suposo que els genolls picant l’un contra l’altre no els van sentir.

He treballat en diverses localitzacions de la mateixa empresa, però els començaments van ser durs. Tenia un viatge de més d’una hora i durant set hores més no tenia ni temps d’anar al lavabo. Les jornades s’allargaven la major part dels dies, i a vegades arribava a casa a dinar a les cinc o sis de la tarda. Això sí, amb la bufeta descarregada.

Un company de feina que a més era professor d’enginyeria em va acabar de fer feliç (és un dir!) proposant-me una col·laboració amb ell per les tardes. De tornada d’un dels meus viatges a la Facultat per canviar impressions sobre el treball, ja havia pres una de les decisions més significatives de la meva vida: comprar-me un ordinador. Això i el descobriment del Corel3 per fer disseny gràfic van ser el començament d’una història d’amor amb la Informàtica que continua amb molt bona salut.

Els bons amics són tresors. Un d’ells em va proposar per participar en un curs de formació que, com a conseqüència més important, va tenir la de fer un dels meus millors amics. Està lluny però mai no ens perdem la pista. Li agraeixo cada conversa, cada paraula comprensiva i cada detall que té amb mi. A vegades veu un llibre que creu que em pot agradar i me l’envia. Té la gràcia de saber fer-me sentir molt especial.

També vaig descobrir una cosa important: Les escales de valors havien canviat i em mancava l’amor per la política i el poder que em podia portar a un ascens ràpid i segur. Vaig decidir que més valia acceptar-me tal i com era. La meva relació amb els caps que he tingut ha estat en general molt bona i mai no m’he mossegat la llengua ni he renunciat a dir el que pensava. Ben dit es pot dir tot.

Haig de parlar de la complicitat de llargues caminades entre els pins amb les meves cosines, els banys, les tardes de seure a la fresca i mirar passar la gent, amb el cos una mica encetat pel sol i l’olor de crema hidratant que se’t ficava al nas, barrejada amb l’aire salat del mar.

Una altra decisió important: no deixar passar més temps sense fer teatre. Recordo com si fos ara mateix la prova que em van fer per entrar en el grup on vaig acabar arrelant. Un fragment del Conte de Nadal de Dickens. Vaig començar fent d’esperit dels Nadals Futurs.

Haig de parlar especialment de la sensació d’estar a dalt d’un escenari. Quan tot està il·luminat no veus el públic, i malgrat tot els sents respirar, viure, estar pendents del que fas i dius, emocionar-se, riure o plorar. A mi me la bufa que diguin que els actors tenen afany d’exhibicionisme; per a mi la màgia irresistible del teatre consisteix a ser capaç d’arrencar la gent de la seva quotidianitat i fer-los SENTIR. Se’m posa la pell de gallina.

Vaig trobar els companys perfectes per fer teatre: compartíem el sentit de l’humor i la total dedicació. I el director perfecte, que ens va ensenyar tot el que ara sabem i que es mereixeria haver trobat un lloc entre els més famosos i reconeguts. Un cop més, la vida em va portar a qui calia quan calia, en la seva organització misteriosa de destins i circumstàncies.

30-40

Els meus amics i jo vam fer un muntatge teatral que si s’hagués posat en escena hagués estat preciós; de tant en tant me’l llegeixo i n’estic orgullosa. No va poder ser. La vida començava a canviar per a tots. Un bon dia vaig veure que el teatre ja no cabia en el meu esquema de vida. No em va saber greu, senzillament havia de fer un camí nou.

La meva cosina gran va marxar molt lluny a buscar una vida que al final no li va sonriure com ella esperava; va ser un any i mig d’angoixa i preocupació. Ella i la seva germana són una referència constant a la meva vida.

Època d’altibaixos a la feina; després d’una etapa molt agradable en què vaig fer una bona amiga les coses van empitjorar, però ara el sol torna a escalfar. Ja veurem per quant de temps.

No sé si hi ha algun destí marcat, o si hi ha històries que inevitablement han de trobar-se. Un dia ell va trucar amb insistència a la porta del meu món, i vam descobrir com dues persones imperfectes, juntes, poden trobar-se perfectament a gust. El matí següent a la primera nit que vam parlar, l’emoció em va fer equivocar de parada de metro i vaig haver de caminar un bon tros cap a la feina.

Recordo dues nenes petitones que em miraven tímides i encuriosides i que ara tot just comencen a viure. He après a observar com creixen amb discreció i prudència, sense imposar les meves opinions ni assumir responsabilitats que no em pertoquen, però esperant sempre que, malgrat tot, sàpiguen tirar endavant.

He perdut dues persones properes i estimades. I em preparo pel que pot venir. En aquest sentit, comença una etapa difícil que espero assumir amb serenitat.

Descobrir la blogosfera ha estat fantàstic. Va arribar un moment en què m’angoixava no poder comentar tots els posts de tanta gent a qui m’agradava llegir. Ara em plantejo fer-ho tranquil·lament, quan tinc temps. I el mateix per actualitzar el meu blog. Però no vull tancar aquesta finestra a un món de gent preciosa que té tant a rebre i a donar.

No sé si mai hauria entrat en contacte amb el meu oncle patern si no hagués estat pel blog. Em va agradar que traiés el cap, prenent la torxa de padrí que tenia en un raconet de la seva vida. Les relacions canvien. Els pares no són ara la parella de mossos d’esquadra que vigilen i amonesten, sinó dos amics que poden ajudar però també necessiten ser ajudats.

Tinc mols Cd de música al cotxe, però m’emociono especialment quan estic conduint i sona el leitmotiv de l’adagio d’Espartacus, de Khachaturian.

El millor record d’un viatge: Londres. Podria triar qualsevol moment, però compartir l’emoció del final de Lés Misérables amb ell va ser magnífic.

No hi ha cap record prou dolent com per enfosquir la llum dels bons. Ningú no coneix el futur, és part de la màgia de tot aquest invent, però haver arribat als 40 i sentir-se tan feliç per tot el que he viscut és un autèntic privilegi. No cal entrar en si hi ha algú superior a qui agrair-ho; ja és prou important per a mi donar les gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

≡ Categoria: Lifetime | ≅ 18 Comentaris