He tingut una conversa fugaç amb un matrimoni amic. Ja la continuarem, no hi havia més temps. Tenen dues filles gloriosament intel·ligents que voregen els 30 anys i es passegen per tot el món amb un sac que peta de coneixements i cultura. Total, que m’ha vingut de gust fer un post reivindicatiu.

Ja he insinuat alguna vegada que vivim en la societat de la tonteria. I ho crec fermament. Facis el que facis, sempre hi ha algú disposat a ofendre’s, a queixar-se i el que es pitjor: sempre hi ha algú que té poder de fotre el cop sobre la taula disposat a donar-li la raó i a fer-te disculpar -en el millor dels casos-. Moltes de les pel·lícules i les obres d’art, molts dels anuncis, dels còmics, dels llibres que ara reconeixem com a genials o imprescindibles, o que ens van marcar favorablement al llarg de la nostra joventut, si nasquessin ara no durarien ni mig Telenotícies. Moririen a mans d’alguna associació pro-defensa de l’estupidesa congènita i gràcies a alguna sentència d’aquelles que semblen escrites per un mico amb bolígraf.

En un món que és capaç de qüestionar-se si l’Epi i el Blas són homosexuals i no posar-se vermell, no ha d’estranyar que es barregin naps amb cols. Què tindrà a veure ser conscient de la diversitat sexual i que cal respectar el medi ambient amb una actitud permissiva, tova i absurda?

No m’agrada el sistema educatiu. No m’agrada que avui dia un nen de 10 anys tingui dificultats per llegir, expressar-se o multiplicar. No m’agrada que això al nen no li sembli malament. No m’agrada que no es fomenti la memorització. Senyors, sense mencionar la sobada llista dels Gots, qui em pot negar que memoritzar és un excel·lent exercici per al cervell? Jo diria: “Memoritza, potser ara no ho entens tot, però quan siguis gran sí que ho faràs”. No m’agrada que es pugui passar de curs amb més suspensos que ferro en un plat de llenties. No m’agrada que no es fomenti l’atenció focalitzada en el llibre, que no es transmeti el valor de saber-se estar llegint un text durant una hora o dues, per copsar-lo bé, per entendre’l. No m’agrada que cada vegada es posin menys deures (coi, si jo haig de fer servir l’equip multifunció de la feina deu vegades o més per saber bé com va, i no parlem de les reduccions, ampliacions o configuració del fax!)

El Compadre em va dir un dia, amb molta raó, que queixar-se i no donar solucions és senyal de derrotisme. Bé, a vegades un no té prou coneixements del tema per donar solucions concretes, però mira, ho intentaré i ja em perdonareu si fico la pota, és per ignorància.

Crec que s’ha de valorar més la figura del mestre, com a Finlàndia. Si s’ha comprovat que és un sistema que funciona, per què no el copiem? És que algú té por que els finlandesos ens acusin de plagi i ens portin als tribunals? La professió de mestre hauria d’estar molt ben pagada i alhora hauria de ser de més difícil accés, a part de valorar més les aptituds pedagògiques, en lloc de representar un recurs per a uns quants que no tenen aspiracions excessivament elevades en l’ordre acadèmic i que ho veuen com a una sortida fàcil per tenir una carrera aprovada. Aquest grup ha acabat fent molt de mal als alumnes i a molts professors bons i vocacionals que es troben nedant contracorrent en un sistema creador de paràsits socials.

Ja he dit que cal valorar més els mestres. Però no només econòmicament; també se’ls ha de respectar. Un suspens ha de ser motiu perquè el pare parli amb el fill i l’esbronqui si cal, no perquè el pare vagi a veure el mestre amb una escopeta de canons retallats.

I no m’agrada que la societat on visc hagi evolucionat en aquest sentit. Ja pot ser que m’estigui fent vella, però el meu pare feia equacions de primer grau als 10 anys, la meva generació les va fer als dotze, edat en que ara comencen a dominar la divisió. En un llibre de text actual per a nens de deu anys, per explicar que els ordinadors necessitaven refrigeració, vaig llegir: “a l’ordinador li agraden els gelats”. Una perla en pro de la maduresa. Ja us dic que els nens no van entendre què nassos volia dir allò.

Com hem arribat a aquesta situació? Les filles dels meus amics van néixer en un ambient culte i d’estudi; no sé quina va ser la incidència dels pares en el seu historial. És cert que són molt llestes; segurament tindrien uns resultats acadèmics igual de brillants ara, però desenganyem-nos: els joves com elles són l’excepció. Actualment, un bon grapat de nanos no són capaços d’estar ni una hora davant d’un llibre, però potser se’n passaran dues enviant “APROVAR” seguit del seu nom al 7777.

I aquest jovent necessita que s’estigui per ells, que se’ls ensenyi com és de bonic pensar i interrogar-se sobre el món en què viuen, la ciència, l’art, la literatura, que se’ls obligui a fer esforços i a valorar tant positivament els èxits com negativament els fracassos -sí, no us poseu les mans al cap que no estic parlant de tractar d’inútil a ningú, un suspens és un fracàs, i si el nen no ho entén així tant li farà cru com cuit-.

M’agradaria pensar que les coses poden canviar. Des d’aquí, gràcies als pares i mestres -entre els amics blogaires n’hi ha uns quants- que treballeu per aconseguir-ho. Sou els metges de l’ànima de la societat.

≡ Category: Lifetime | ≅ Leave a comment

I’m on holiday but didn’t expect to have time to dedicate to the blog today. Since I have the occasion, it’s time for very special acknowledgments, one of them with a little delay.

The first one is for Kpitana64, my invisible blogger, who introduced herself through nice comments in the spanish version of this blog and finally dedicated me a very personal and touching gift. You can see it here. I had never been at her place before and will often pay her a visit from now on. It all has been really beautiful, and I include the amazing self-portrait she has in her site. Besadetes amb pessics, little kisses with little pinches, Maria!

The second one -the one with a little delay- is the Xmas present Carme Rosanas made to me and to many other bloggers. But don’t think it was the same present for us all. Not at all! Carme is so great that she devoted a little time to dedicate a drawing and some special words for each one. Here you can see the post and admire the presents. You can see mine below, which will remain as part of this blog decoration, in the left sidebar. It’s a long time since I intended to display it here, and am glad to be able to do it now. Carme, thanks, a common word to express really true feelings. A big hug.

≡ Category: Lifetime | ≅ Leave a comment

• Want to be informed every time a new post is published?

  Your email:  
  Subscribe Unsubscribe  

  • Want to keep in touch through an RSS reader?

    
    Posts RSS | Comments RSS
    
    

  • Want to look for something? Do it from this site:

    	Enter the search terms. Send the search form
    	Web Wikipedia

Jan

5
' '

Xmas 2008-2009 (III and last): Blocaire invisible (invisible blogger).

• This day in History:

  

According to the legend, the Wise Men gave the Holy Child myrrh, gold and incense. In this magical night, I want also to give three gifts to my invisible blogger-GIRL, whose blog’s discovering has been itself a gift for me. My dear joineds have helped me doing it, speaking for the first time from the screen. This present is for you:

TIRAI, owner of the blog SUC DE LLIMONA 2.0

(You can click on the image to enter her site)

Firstly, I dedicate you the song that will be playing here until a new post is published: “El mundo tras el cristal”, by Leo. I thought immediately of it when I started to know you. It talks about loneliness but also about some kind of hope for a long time lost tenderness.

First part: MYRRH. MY ROGUE Whity: (I know, it’s a bad joke).

VERY IMPORTANT: BEFORE PLAYING THIS VIDEO AND THE FOLLOWING ONE, GO TO THE LEFT SIDEBAR AND PAUSE THE MUSIC. OTHERWISE, BOTH SOUNDS WILL BE PLAYING AT THE SAME TIME!!

Second part: GOLD. Gold is yellow, like lemons, like lemon juice, like Patu-q. Patu-q loves yellow things. That’s why he wants to talk to you for a litte while. As he speaks Patu-q language, I have transcripted his words below, translated them from Catalan Patu-q and corrected the spelling (maybe you don’t know, but joineds have awful spelling!)

Hola, jo sóc el Patu-q, i també surto parlant per primera vegada per dir-te que tens un blog molt groc i molt bonic. A partir d’ara l’aniré seguint perquè és molt interessant. Encara que mira, mira, “aixòs”, “aixòs” és una llimona, I tu no ets com una llimona perquè les llimones, quan te les menges, mira, et fan fer uix! i , i… i a mi a mi em sembla que tu ets més dolceta, com… com… no sé, com… com… com un caramelet, sí, “aixòs”, com un caramelet, encara que sigui un caramelet de llimona.

(Hi, I am Patu-q, and I’m speaking here for the first time to tell you that you have a very yellow and very beautiful blog. I will be following it from now on because it is very interesting. Anyway, look, look, this, this is a lemon, but you are not like a lemon because when you eat lemons you go ouch! and, and… and I think you are sweetier, like… like… don’t know, like… like… like a candy, even if it is a lemon candy.)

Third part: INCENSE. I think you don’t write nonsense. In fact, you always write in sense of something, either with energy, joy, anger or melanchony. You also turn on a little light that allow us to think about everything, about you and about us all, because in the end you have the guts to let us know how you are inside. As I’m very fond of acrostics, here are two of them, dedicated to your blog and you. And a little drawing at the end.

SUCcessos i pensades, d’això parles,
DE riures i de plors. Ets aigua i lluna,
LLIsques entre les flors sense trencar-les,
MOldejada al teu pas per cada engruna.

NAvegues entre fer i desfer la trena,
DOSificant o no vida i misteri.
PUNTual a cada cita per ser nena,
ZEles la sang perquè sigui a la vena,
ROja i vital, timó de l’encanteri.

AI, que sovint t’aixeques una presa
NAscuda del dolor d’un cor que brama!
EScapa del regust de la incertesa,
CLAva els teus ulls de mel amb una flama,
TIRai o com tu vulguis, sempre encesa.

I hope that all the good and sweet things you deserve come to you this year. In my blog, apart from a link, you have someone to speaking or be silent with, to laugh or to sigh with whenever you feel like to. I also hope you don’t close your window to the blogosphere, but if you finally do, if you get lost in that neighborhood you like so much, leaves a small trace here and there: a curl of hair, an earring, a little piece of blanket -just like Linus-… anything you want. I will, we will be glad to know you’re fine.

≡ Category: I feel and I write, Joineds, Lifetime | ≅ Leave a comment

• Want to be informed every time a new post is published?

  Your email:  
  Subscribe Unsubscribe  

  • Want to keep in touch through an RSS reader?

    
    Posts RSS | Comments RSS
    
    

  • Want to look for something? Do it from this site:

    	Enter the search terms. Send the search form
    	Web Wikipedia

Jan

2
' '

Acrostics: Gener (January).

• This day in History:

  

≡ Category: I feel and I write | ≅ Leave a comment

• Want to be informed every time a new post is published?

  Your email:  
  Subscribe Unsubscribe  

  • Want to keep in touch through an RSS reader?

    
    Posts RSS | Comments RSS
    
    

  • Want to look for something? Do it from this site:

    	Enter the search terms. Send the search form
    	Web Wikipedia

Copyright © 2010 Prosopopoeia | Log in | Entries RSS | Comments RSS | Up ⇑ | Sidebars ⇒